Itziar González parla de l’economia criminal de la ciutat

3.02.2014

Itziar González participa avui a la taula rodona de BCNegra dedicada a l’economia criminal de la ciutat. L’exregidora de Ciutat Vella conversarà amb l’antropòloga Dolores Juliano, l’escriptor i periodista Carles Quílez i un membre del cos de Mossos d’Esquadra, Antonio Rodríguez. Durant el col·loqui s’abordaran temes propis de l’economia criminal i la seva traducció literària en la novel·la negra: blanqueig de diners, explotació laboral, negocis il·legals… Darrere les façanes d’alguns comerços que han substituït les botigues de tota la vida es desenvolupa de vegades una economia que escapa a les regulacions legals. És la part submergida d’un iceberg econòmic que també té una cara fosca, si no tacada de sang, i que navega per les aigües de Barcelona, però també per les de qualsevol ciutat moderna. La taula rodona se celebra aquest dimecres 4 de febrer a les 19.30h a l’Auditori del Conservatori del Liceu. C. Nou de la Rambla, 88.

Itziar González acaba de publicar Revoltes (Dau Edicions), un llibre sobre noves formes d’organització política i social, en què l’exregidora conversa amb el jove ambientòleg Iago Otero sobre la construcció d’un futur millor: des d’un urbanisme que tingui en compte a la ciutadania fins al model turístic, la teoria del decreixement econòmic o la participació de la gent en la presa de decisions. Per cortesia de Dau Edicions, reproduïm avui a Núvol un fragment de Revoltes, centrat en la transformació de Barcelona.

Itziar González | Foto Bernat Puigtobella

Itziar González | Foto Bernat Puigtobella

 

Iago. M’interessa molt la teva visió de Barcelona. En primer lloc, et voldria preguntar quina és la teva Barcelona ideal, especialment des del punt de vista d’una urbanista i tenint en compte el rol potencialment progressista i redistributiu de l’urbanisme.

Itziar. El meu ideal de ciutat és un entorn que generi una societat equitativa, cosa que també es pot aplicar a qualsevol altre nucli construït o paisatgístic. La ciutat està feta d’espais interiors, les llars, i d’espais exteriors, com els carrers, les places o els parcs. És un lloc comú complex on s’assoleix un difícil equilibri entre la intimitat i l’exterioritat, entre allò privat en el sentit d’espai de recolliment i allò públic com a espai de trobada amb l’altre, de compromís i de consciència de comunitat. La ciutat ideal és aquella que desenvolupa un sentiment de pertinença i unes relacions d’afecte que fan que un habitant s’hi vinculi tal com la gent es vincula al seu territori, a les muntanyes o al paisatge. En la mesura que una ciutat creix i s’allunya de la natura, li cal generar els seus propis elements de vincle i d’arrelament de les persones al lloc. El vincle entre les persones que conviuen en una ciutat, sempre lax, és precisament la cola que la uneix i la consolida com a organisme viu. D’una banda, l’anonimat existent a la ciutat és la base de la idea que tothom és igual i li confereix una característica d’inclusió i alhora de llibertat. D’altra banda, aquesta capacitat inclusiva que l’anonimat dóna a la ciutat queda alterada per tota una sèrie d’espais al voltant dels quals es generen vincles col·lectius d’una altra mena.

Iago. A quins espais et refereixes?

Itziar. Per exemple un edifici de veïns, un barri, una biblioteca o el transport públic amb els seus usuaris. Són petits espais de col·lectivitat que se superposen a les relacions d’anonimat. Per tant, una ciutat conté diferents gradacions de vincles. Dit això, Barcelona té una estructura molt particular caracteritzada pels barris. Es tracta d’una estructura que realment funciona. L’Eixample va annexionar els antics nuclis del pla de Barcelona amb una trama relativament regularitzadora que tanmateix en va respectar les particularitats i les centralitats. D’alguna manera, la diversitat i l’estructura dels nuclis dispersos pel pla de Barcelona, connectats entre ells per camins antics, van quedar incorporades a la nova ciutat extensa dissenyada pel projecte de l’Eixample. Així, Barcelona està feta de nuclis, una característica que no trobes en d’altres ciutats europees. La ciutat s’estructura al voltant de múltiples elements de col·lectivitat, com escales de veïns, antigues esglésies, places, mercats, etc. Barcelona ha mantingut la identitat dels barris fins i tot quan ha estat sotmesa a règims antidemocràtics. Jo diria que és precisament aquesta estructura de barris la que li dóna la capacitat de reaccionar i de sobreviure als atacs d’aquells que l’han volgut sotmetre o l’han menystingut. Les lluites de les associacions de veïns de Barcelona són les que mantenen el caliu d’una certa qualitat de l’espai i la convivència. Determinen, per exemple, que el primer programa democràtic de l’Ajuntament dels anys vuitanta sigui la recuperació dels espais públics i els equipaments col·lectius. Barcelona és, per tant, una ciutat feta des de la gent. Malauradament, després dels primers anys democràtics, la participació i la lluita veïnal es va anar formalitzant i descafeïnant, i Barcelona va anar perdent la qualitat política i ciutadana que tenia. El primer urbanisme democràtic era coherent i es basava en la reconquesta dels espais públics i en la dignificació dels habitatges, però, a mesura que augmentava el valor urbanístic i les expectatives de guany econòmic, la ciutat es va anar mercantilitzant i es va caure en la temptació de voler fer diners a partir de la millora general que la ciutat havia experimentat.

Iago. Veig que probablement no estaries d’acord amb una de les tesis de l’antropòleg Manuel Delgado que he seguit al llibre La ciudad mentirosa[1] i que sosté que el projecte urbà i les pràctiques urbanístiques dels primers anys democràtics són els mateixos que els de la Barcelona franquista. Segons Delgado, hi hauria una continuïtat històrica entre els dos períodes en matèria urbanística, que vindria a consolidar el projecte burgès de ciutat gestat a finals del segle XIX i iniciat des de l’alcaldia de Rius i Taulet. Aquest projecte s’hauria desenvolupat durant el mandat de l’alcalde franquista Porcioles i continuaria fins a l’actualitat de la mà dels alcaldes «socialistes», que han convertit la ciutat en una mercaderia internacional. Tu, en canvi, afirmes que en els primers anys democràtics hi ha un canvi significatiu en la manera de fer urbanisme a la ciutat.

Itziar. M’interessen molt les seves reflexions. Són apassionades i vitals. A parer meu, potser no posa prou èmfasi en el potencial i la capacitat que té la ciutadania de pressionar i corregir els mandats de govern. Els governants quasi sempre s’inspiren en la voluntat del poble. El problema és que després privatitzen l’execució d’aquesta voluntat. Quan la ciutadania reclama espais públics i l’ajuntament executa aquesta demanda a través de concursos d’arquitectes i d’un sistema externalitzat d’adjudicació, els veïns no poden participar del disseny. Tot i que ha estat el ciutadà el que ha imposat la necessitat de crear espais públics, d’aquesta manera se l’ha exclòs de la reconquesta d’aquests espais. Manuel Delgado descriu una part de l’acció del poder institucional, però caldria complementar-la amb l’acció de contrapoder que els barris han anat exercint. D’aquesta manera, la lectura de les coses resulta més equànime i ajustada. La Barcelona d’avui no és ni culpa de ni gràcies als governs de la ciutat, ni el franquista, ni el socialista ni actualment el convergent. Barcelona és el resultat de les interaccions que es produeixen entre els interessos privats i les lluites col·lectives. Els governants es balancegen entre ambdues forces. En alguns moments, miren pel benestar col·lectiu i, en d’altres, només pel privat. El que va passar als anys noranta és que alguns van voler extreure, unilateralment, beneficis i rèdits econòmics de la millora col·lectiva que havia experimentat la ciutat. D’alguna manera, ens van desposseir a la resta de ciutadans d’espais que entre tots havíem reconquerit. Penso, per exemple, en el nostre centre històric, per on passen anualment més de vint-i-quatre milions de persones que han foragitat veïns i qualitat ambiental.

Iago. Precisament el llibre de Delgado és una lloança a la capacitat crònica que té Barcelona d’oposar resistència als intents de submissió per part de l’invasor, el dictador o el capital. Un fet que mostraria que efectivament hi ha una continuïtat en les formes de fer urbanisme a la ciutat és que aquesta organitza, des de finals del segle XIX, grans esdeveniments internacionals per transformar-se. Hi hagueren exposicions universals el 1888 i el 1929. El 1952 hi hagué el Congrés Eucarístic, el 1992 els Jocs Olímpics i el 2004 el Fòrum de les Cultures. Foren ocasions per a atreure capital estranger i invertir-lo en la transformació urbana que suposadament «tothom» desitjava.

Itziar. No és només això. Hem de ser una mica curosos amb la història. Catalunya sempre ha buscat un reconeixement internacional per suplir la manca de reconeixement polític estatal. Darrere l’operació del 1888 hi ha industrials catalans que cerquen aquest reconeixement a través d’un cert «catalanisme econòmic». El senyor Eusebi Güell, l’industrial i polític que fou mecenes d’Antoni Gaudí, i la burgesia barcelonina buscaven oportunitats perquè el món els reconegués un estatus internacional. Es vinculaven més amb Anglaterra que no pas amb Espanya. Feien el mateix que els senyors Pasqual Maragall i Narcís Serra farien un segle després en seduir els membres del Comitè Olímpic Internacional perquè Barcelona fos la seu dels jocs del 1992 i és el mateix que el que està fent ara el president de la Generalitat, Artur Mas, en enviar cartes a l’estranger per obtenir la complicitat de la comunitat internacional en la qüestió sobiranista.

Iago. En certa manera em dónes la raó. La pregunta és: per a què una transformació urbana i per a qui? L’urbanisme sempre té la possibilitat de redistribuir, en forma d’habitatge social o de nou espai públic, les plusvàlues generades per una transformació. En les transformacions urbanes lligades als Jocs Olímpics i al Fòrum de les Cultures, per exemple, creus que l’urbanisme ha complert el seu rol de redistribució?

Itziar González  i Iago OteroItziar. Cal molt de temps per a valorar els efectes d’un procés de transformació urbanística. Sovint l’execució de les obres és molt ràpida, però les conseqüències de les obres i de les polítiques d’espai públic i d’habitatge són més lentes. L’etapa més interessant des d’un punt de vista de justícia social i de redistribució de la riquesa a Barcelona és durant el primer ajuntament democràtic, que fa dues grans operacions. D’una banda, la dignificació de Ciutat Vella a través d’una clara inversió per a recuperar uns barris molt degradats on la gent s’havia quedat sense recursos i persistien nivells importants de conflictivitat. Era una aposta per les classes populars i humils de barris com el Raval o la Barceloneta, que havien vist com Barcelona creixia donant-los l’esquena. Recordo una campanya al casc antic que deia «Aquí hi ha gana», ben bé al cor de la ciutat. D’altra banda, el primer ajuntament democràtic va fer tota una sèrie de treballs de millora del transport públic i l’accessibilitat dels barris del pla de Barcelona. L’Administració volia dignificar tots els barris i igualar-los en termes d’accessibilitat, equipaments i espais públics. En aquest sentit, jo crec que el primer mandat socialista va ser ideològicament molt clar. No va privilegiar ni Pedralbes, ni Sarrià ni Sant Gervasi, sinó que va actuar clarament en favor dels barris populars. Ho féu, evidentment, per la pressió d’unes associacions de veïns amb capacitat de mobilització.

Iago. D’acord. I pel que fa a la transformació de la Barcelona olímpica?

Itziar. Es va utilitzar el gran esdeveniment olímpic per a aconseguir moure unes inversions que, a través d’una aliança públicoprivada, permetessin dotar la ciutat d’unes infraestructures modernes que la ciutadania necessitava. Això fou un element estratègic. Però l’operació Barcelona’92 es va anar pervertint i el que inicialment era una política d’inversions amb lideratge públic i acompanyament privat es va convertir en una iniciativa privada amb acompanyament públic. Es va invertir el signe de l’aliança. El lobby hoteler va començar a exigir que els hotels es consideressin equipaments i això va contribuir a esgotar les reserves per a equipaments previstes al Pla general metropolità del 1976. Gràcies a aquestes reserves, l’Ajuntament havia pogut expropiar molts espais per fer-hi equipaments. Quan aquests van començar a escassejar, les úniques possibilitats de disposar d’equipaments i d’espais públics provenien del desenvolupament privat, un privat que volia desenvolupar una zona de la ciutat, en calculava les plusvàlues i en donava una petita part —un espai públic o un equipament— a l’Ajuntament. Per sempre més tindríem una aliança perversa d’iniciativa privada i d’acompanyament públic.

[1] M. Delgado. La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del «Modelo Barcelona». La Catarata, 2007.