Les revelacions microscòpiques, un pas endavant d’Autòmats

16.04.2012

Miquel Herrero i els Autòmats van irrompre en l’escena musical valenciana fa un parell d’anys gràcies a l’àlbum Cançons en blanc i negre (Cambra Records, 2010), considerat pels Premis Ovidi el millor disc del 2010. El secret de l’èxit fou la combinació d’unes lletres intel·ligents amb un pop suau i molt digerible. En són un exemple “Univers autòmat”—un tema fresc, alegre, expansiu— i “Pacte amb Peter Pan”, —un tema assossegat, nostàlgic, íntim.

AutòmatsAutòmats, tal com es fan dir ara, tornen a la càrrega amb Les revelacions microscòpiques (Cambra Records, 2011). Aquest segon disc segueix el camí  ja iniciat amb el primer, però amb dosis més grans d’experimentació. Així doncs, en les dotze cançons que conté el disc, produïdes pel mateix Miquel Herrero i per Nacho Vaquero, hi trobem melodies més riques quant a instrumentació i lletres que cal escoltar una vegada i una altra per tal de poder copsar tots els matisos dels paisatges que dibuixen. «Autòmats continuem sonant a Autòmats, simplement hem buscat una altra orientació més contundent i més àcida, així com noves harmonies i produccions incorporant sintetitzadors i altres instruments no tan convencionals», afirma Miquel Herrero.

De les dotze cançons, enregistrades i masteritzades  per Nacho Vaquero, en destaquen algunes com ara “Zeppelins”,  “Laboratori” o “Teorema general dels forats negres”, en què el surrealisme es converteix en lletra i música. N’és un altre exemple “Atlàntida”, el tema que el grup va triar com a primer single del disc. Les revelacions microscòpiques és un disc menys “fàcil” que l’anterior i potser per això és més lent assaborir-lo. Però cal ser pacient i entrar-hi a poc a poc, reproduir-lo dos, tres, quatre cops.

De vegades hi ha grups i discos que passen desapercebuts. Si més no per a la majoria. Les revelacions microscòpiques d’Autòmats és un disc que paga la pena ser descobert. Atents al pop que s’està gestant des del País Valencià.

 

 

Etiquetes: