Les primeres passes del nou Obrador d’estiu

Una setmana. Un edifici antic. Vuitanta persones. I teatre, teatre i més teatre. Seiem a les cadires i engeguem els ordinadors: l'Obrador d'estiu de la Sala Beckett acaba de començar. Set dies sense treva, un parèntesi creatiu que des de fa vuit anys aplega (futurs) dramaturgs de tot el món.

Una setmana. Un edifici antic. Vuitanta persones. I teatre, teatre i més teatre. Seiem a les cadires i engeguem els ordinadors: l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett acaba de començar. Set dies sense treva, un parèntesi creatiu que des de fa vuit anys aplega (futurs) dramaturgs de tot el món.

Arribo al Poblenou, a la nova seu de l’Obrador i futura Sala Beckett, pocs minuts abans de  dos quarts de nou del matí i em col·loco estratègicament davant del ventilador. L’edifici, una antiga cooperativa i sauna Penis, és d’un d’aquells edificis amb un encant especial que fan les delícies dels instagrammers. Aviat arriben les primeres cares conegudes. Dramaturgs contemporanis, addictes als cursos de la Beckett, alguna participant del taller d’espectadors del Grec, i fins i tot un antic company d’universitat. Després la sorpresa inicial i les preguntes de rutina “Com va tot?” “Quin curs fas?” acabem parlant de la “bèstia parda” del festival. L’experiència teatral de l’any (i probablement de la dècada,-per què negar-ho-): Les Tragèdies romanes d’Ivo van Hove. Ramon Simó i Toni Casares passen ràpidament a tallar la cinta i donar per inaugurat un Obrador d’estiu molt especial: el primer que se celebra a la (futura) Sala Beckett.

El matí el vaig passar amb Jordi Oriol i els seus alumnes. Abans de començar la classe m’adono que quan jo feia cursos a la Beckett tots escrivíem a mà i ara, en canvi, només hi ha un romàntic equipat amb un bolígraf i una llibreta que sobreviu envoltat per la Gàl·lia. (Rectifico: al cap d’una estona ha tret un portàtil de la motxilla. Definitivament em faig gran.). El primer que fa Oriol és demanar-nos que escrivim com ens definim. Un text sense premissa ni format. Omplir un full en blanc amb un exercici tan lliure sovint és difícil. Queden pocs minuts, no sabem per on començar i inconscientment ens autocensurem. La voluntat d’aquest intensiu, en canvi, és robar-nos la llibertat. “Esprémer la paraula fins a trobar-ne el drama” és el títol del curs i defineix exactament el contingut de les classes de Jordi Oriol.

Al llarg d’una setmana els alumnes exploraran les eines de l’escriptura. “No utilitzarem patates, pastanagues i naps sinó que tallarem els ingredients i mirarem què hi ha dins. Jugarem amb el menjar sense provar-lo” explica. Oriol encorsatarà els alumnes amb les regles bàsiques de la dramatúrgia i els farà escriure tòpics perquè no s’acomodin i es resisteixen. Perquè escriure és un acte de resistència, una recerca constant de la llibertat.

La classe comença amb una sèrie d’exercicis que qualsevol exalumne de Sergi Belbel recordarà: els de l’oulipo, canviar els substantius d’un text pel tercer del diccionari en ordre cronològic, escriure un diàleg on un personatge només parla amb la vocal “a” i un altre amb la “i”…

Oriol no corregeix els exercicis en el sentit estricte de la paraula. Els valora i comenta didàcticament i intenta que cap dels alumnes se senti avergonyit. Si ell va escriure una obra de teatre sobre un home-natja qui sap si d’aquí uns anys ens trobem un “caminen sirenes” o el gat Pastanaga. Després d’una breu pausa per fer un cafè i començar a conèixer els companys la classe continua amb una introducció teòrica molt amena sobre llenguatge gíglic, les “jitanjáforas” i l’Oulipo. Acabem el matí amb un vídeo de Carles Santos i deures per demà.

Després de dinar i d’un recorregut per la futura Sala Beckett de la mà de la Mireia Fararrons, entro a l’aula del Guillem Clua. No trigo gaire a adonar-se que tot i que no perd la simpatia va per feina. La seva classe és pràctica, didàctica i plena d’exercicis bàsics i necessaris per aprendre a desenvolupar una història. Cada matí el dedicaran a diferents exercicis i les tardes a escriure l’obra conjunta que presentaran dissabte. M’expliquen que, com a deures pre-curs, els va demanar que portessin un objecte important per a ells i expliquessin la història de com es van conèixer els seus avis. Amb tots aquests elements aquest matí cada alumne ha escrit un petit diàleg que ara acabem de corregir. I una altra diferència: les correccions són entre tots. Primer opinen els companys i després en Guillem explica què en pensa, si falla alguna cosa i per què.

Ràpidament passem a l’objectiu de l’intensiu: presentar una obra de teatre. Els alumnes de Clua hauran d’intentar explicar el que passa en una manifestació a Barcelona. Cada un dels nou alumnes tindrà un actor, així que sense més preàmbuls comencem el següent exercici: convertir cada actor en un personatge. Qui és? Quina feina té? Està casat o solter? Tenen mitja hora i dos consells: “deixeu-vos endur i oblideu que són en una manifestació”. Escoltant els exercicis m’adono de dues coses. La primera és que les característiques més o menys remarcades dels personatges diuen molt de nosaltres. Hi ha qui subratlla molt la feina, altres l’estatus social, el passat…La segona és que a l’hora d’abordar la creació d’un personatge hi ha qui se n’allunya i hi ha qui el pareix. Una terrorista, un noi que treballa a l’FNAC venent còmics, una professora d’història o un treballador de La Caixa són alguns dels protagonistes que veurem dissabte. Aviat us ho explico!

Sortint del curs entro a les lectures dramatitzades de tres autors que assisteixen al curs del Simon Stephens que enguany se centra en el sentiment de la ràbia. Un tema que, tot i que aquests dies viurem en un poètic parèntesi creatiu, no ha deixat, ni deixarà, de ser actual. Lou Ramsden (Anglaterra), Chrystèle Khodr (Líban) i Sami Özbudak (Turquia) són els autors d’avui. Tres textos extraordinàriament geogràfics, -Stephens, de fet, els demana durant el curs que dibuixin el seu país de procedència-, que tot i que presenten i expressen la ràbia de diferent manera (uns com a crítica al sistema capitalisme, altres a la guerra o religió) comparteixen un element comú: una escriptura absolutament contemporània. Són tres històries que trenquen amb les típiques normes dramatúrgiques i on la presència del públic s’evidencia més que mai.

Abans d’anar-me’n faig un cop d’ull al menjador i penso que potser, gràcies a la Sala Beckett, podem començar a respondre la pregunta que ocupa el nou menjador de l’Obrador d’estiu: “Com seran els dramaturgs del futur?”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació