Les noves velles Nozze del Liceu

10.11.2016

Aquesta setmana s’ha estrenat al Liceu Le nozze di Figaro. El muntatge de Lluís Pasqual torna amb nou repartiment. Les funcions s’estenen fins al 20 de novembre. Antoni Colomer va assistir a l’estrena i en fa la crítica a Núvol. Podeu llegir també els articles de Jaume Radigales i Jordi Vilaró.

El Liceu recupera Les noces de Figaro © A Bofill

El Liceu recupera Les noces de Figaro © A Bofill

La segona reposició al Liceu de la producció de Le nozze di Figaro signada per Lluís Pasqual, en aquesta ocasió posada al dia per Leo Castaldi, oferia pocs al·licients per als habituals de la casa, més enllà de gaudir d’aquesta meravella mozartiana, una inspiradíssima peça de rellotgeria, i de la direcció de Josep Pons, que a poc a poc va consolidant la seva feina al capdavant de l’orquestra del teatre. Però confesso que no havia tingut l’oportunitat de veure-la en les dues ocasions anteriors i que, per tant, la meva impressió, en aquest cas, era totalment verge i lliure de prejudicis.

I la veritat és que la sensació final és d’una feina irregular i no del tot reeixida, sobretot tenint en compte el vincle que el director escènic català manté amb aquesta obra ja des dels gloriosos anys del Teatre Lliure de Fabià Puigserver. És obvi que parlem de la funció de l’estrena, que molts petits detalls s’aniran encaixant millor i que determinades prestacions escèniques milloraran amb el pas de les funcions, però en general s’observa una certa manca d’idees, i les idees que es proposen no semblen prou ben desenvolupades. Un exemple clar en aquest aspecte és un primer acte desconcertant, amb moviments de ball dels personatges que pretenen aportar un segell però que fets amb poca convicció i gràcia voregen el ridícul així com un disseny de llums caòtic i incomprensible. La cosa millora en el segon acte, on la implacable maquinària teatral mozartiana s’imposa i la direcció d’actors és més natural i menys intervencionista, igual que al tercer acte. Llàstima que en el quart el castell s’esmicoli definitivament, en part per un disseny escènic a base de plafons poc atractiu, una il·luminació plana i una direcció escènica mancada d’energia i subtilesa. Una llàstima perquè el disseny escenogràfic dels tres primers actes oferia, en principi, molt de joc (no gaire aprofitat), més enllà de situar la peça en els anys 30.

És obvi que aquesta energia ha de provenir també del fossat i la batuta, i en aquest sentit, la versió de Josep Pons, tot i tenir detalls interessants, tampoc va ajudar. Pons planteja un discurs amb tempi, en general, lents. Sobretot en un primer acte que demana a crits més agilitat i trempera. En el segon, el director català va mostrar més dinamisme i va ser capaç de concertar amb sentit i bona progressió el finale primo, esdevenint el millor moment de la funció. El més remarcable de la tasca de Pons va ser extreure de les cordes de l’orquestra, visiblement elevada, un so flonjo i transparent i una notable precisió,  així com una tasca de la secció de fustes refinadíssima. Es confirma doncs, una vegada més, la progressió de l’Orquestra del Liceu.

El repartiment, en principi, no semblava massa atractiu tot i l’interès per veure el Cherubino d’Anna Bonitatibus i potser la Susanna de Mojca Erdmann, però és ben significatiu que la triomfadora de la nit fos la suplent de la Comtessa prevista inicialment d’Olga Mirytenko, la soprano alemanya Anett Fritsch, que va signar una actuació molt remarcable.

El protagonista, Figaro, anava a càrrec del baríton americà Kyle Ketelsen, de veu i cant sòlids però poc empàtic per a un personatge tan carismàtic com Figaro. Com tota la representació, va navegar en el primer acte per millorar exponencialment en el segon i tercer. Llàstima que la seva ària final fos una mica accidentada, tant pel que fa a la quadratura amb l’orquestra com als problemes amb una absurda pilota (que volia significar la lluna i,per tant, l’etern femení, entenc) a nivell escènic. Està clar que la química amb la seva Susanna, Mojca Erdmann, va ser nul·la i això es deu a una prestació de la soprano força decebedora, tant a escala vocal com escènica. Erdmann posseeix una innegable musicalitat que llueix molt més en altres repertoris, però la seva Susanna planteja molts inconvenients. Començant per una veu de lleugera pura, amb un cert vibrato, que crec que no s’adiu a la vocalitat del personatge. Ara bé, si això es compensa amb varietat d’accents i gràcia escènica, la cosa pot funcionar. No va ser el cas, perquè Erdmann no la posseeix, aquesta gràcia, o, si més no, aquí no la va mostrar, semblant sempre funcionar al marge de la resta del cast. Els seus moviments eren més de Comtessa que de criada i el personatge quedava desdibuixat i mancat d’influència dramàtica. El millor que va fer va ser cantar un polit Deh Vieni, non tardar al quart acte.

El Liceu recupera Les noces de Figaro © A Bofill

El Liceu recupera Les noces de Figaro © A Bofill

Com ja hem dit, Anett Fritsch va ser la gran sorpresa com a Comtessa pel seu cant elegant, una veu de timbre molt atractiu, càlid i contrastat amb el de Susanna, i una presència escènica notable. Excel·lent a Porgi Amor, va patir una mica al final de Dove Sono, però ho va salvar amb nota i va destacar en la gran escena del finale primo així com en el duetto dei pini. Mai sabrem quin rendiment hauria tingut la soprano prevista inicialment, però la Comtessa de Fritsch és difícilment millorable. El Comte de Gyula Orendt, guanyador en el seu moment d’un premi Viñas, va ser vocalment discret però interessant escènicament. El Compte es pot interpretar com un malvat sense escrúpols o com un babau capritxós i la proposta de Pasqual i Orendt es decanta clarament per la segona opció. Més enllà de gustos en aquest sentit, Orendt es va creure el personatge fins a les últimes conseqüències i va ser un element important per dinamitzar el moviment escènic, mostrant una efectiva vis còmica. El seu Hai già vinta la causa va ser poc més que correcte, amb agilitats finals aproximatives, però sempre va cantar amb gust, tot i una veu poc interessant i de poca projecció.

Anna Bonitatibus és una cantant excel·lent, sobretot en el repertori barroc. La veu és càlida i bonica, tot i el poc volum, i la cantant sap utilitzar-la, amb una línia de cant imaginativa i atractiva. El problema principal, en aquesta funció, és que va abusar del cant en pianissimo, esdevenint per moments inaudible, com en la canzonetta que dedica a la Comtessa. Caldria comentar-li que, Comtessa a part, a la resta del teatre també ens agradaria escoltar-la. Va estar molt millor, o almenys la vam sentir millor, a Non so piú cosa son del primer acte, i va dibuixar en l’àmbit escènic un Cherubino dinàmic, volàtil i divertit.

De la resta del cast va destacar el Don Basilio de José Manuel Zapata, ben projectat i caracteritzat; la Marcellina d’Anna Maria Wesseling (la seva ària del quart acte, com la de Basilio, es va tallar) i el Bartolo de Valeriano Lanchas (més còmic que ben cantat), que van formar un bon tàndem tant a nivell escènic com musical; impecable la Barbarina pin-up de Rocío Martínez i correctes el Don Curzio de Vicenç Esteve i l’Antonio de Roberto Accurso.