Les noies del calendari

26.09.2012

L’anglès John Baker va morir de leucèmia el 1998. El seu nom no seria conegut si no fos perquè la seva vídua i un grup d’amigues el van fer popular. L’obra ‘Noies de calendari’ és la demostració fefaent de com, d’un drama personal, se’n pot extreure un registre de comèdia, a pesar del perill que el sentiment del drama, com poc o molt passa en aquest cas, faci un mutis discret per la boca de l’escenari.

 

Les noies del calendari, de John Baker

 

La trama de ‘Noies de calendari’ és la recreació de la història d’una població petita anglesa de Yorkshire, Cracoe, que, a la llarga, ha obert una veta d’iniciatives similars —des de bombers a peixateres— basades en la confecció de calendaris més o menys frescos, picarescos, desinhibits o descarats.

A partir, doncs, de fets reals, el dramaturg Tim Firth (Wirral, Merseyside, 1964) va portar aquesta història al cinema el 2003, sota la direcció de Nigel Cole, amb l’actriu Helen Mirren, entre altres, en el repartiment. Cinc anys després, ell mateix la va adaptar al teatre i l’obra s’ha convertit en una mena d’obra de capçalera de companyies angleses de teatre d’afeccionats.

Les noies del calendari de Yorkshire —es podrien anomenar també les noies dels gira-sols per la plantació deixada amb les llavors del difunt John Baker— són una colla de senyores ja granadetes que formen part d’una Associació de Dones que, com un centre cívic dels que poblen la geografia més pròxima, es dedicaven a les activitats tradicionals considerades femenines.

La revolta sorgeix quan el grup té l’acudit de retre homenatge al marit mort amb la confecció del calendari de l’any, amb les fotos de cadascuna d’elles a pèl que els permeti recaptar les mínimes lliures per adquirir un sofà per a la sala d’espera de l’Hospital de tractament de càncer. Una iniciativa agosarada, trencadora de motlles i prejudicis locals, però que, amb l’ajut mediàtic i la popularització que va obtenir, va aconseguir una recaptació que va desbordar totes les previsions, convertint la inicial compra del sofà en una ajuda considerable per a la investigació i la recerca del mateix hospital que, tretze anys després, encara dura.

El guió obliga a estructurar un muntatge que diria que pateix pel costat de l’extensió —dues hores i mitja amb entreacte dilueix el contingut— i es beneficia, en canvi, dels constants canvis escènics, com si la influència cinematogràfica dels diversos plans hagués empeltat la dramatúrgia, i també d’algunes escenes que permeten extreure el suc de cadascun dels personatges.

De tota la trama, sens dubte, l’acte més picant i el que més fa les delícies dels espectadors és la múltiple sessió fotogràfica per a cadascun dels fulls del calendari —a la qual s’exposa a exercir de fotògraf un infermer de l’hospital (Jordi Andújar) amb els ulls tapats i d’esquena a les dames per no veure res— i que es converteix en una mena de joc de màgia on, entre barnussos blancs, estris de cuina, pastissos, regadores, gira-sols, pantalles blanques de difusió de llum i altres artilugis, els cossos nus promesos no passen de vell cabaret en temps de censura, excepció feta d’un parell de juguesques més atrevides protagonitzades per la més jove del grup, la filla del pastor, ja a la quarantena (interpretat per Teresa Vallicrosa), i per la més llançada de totes, la venedora de la floristeria (Anna Azcona).

Fora d’aquesta anècdota, però, les escenes més convencionals estan en mans de dues de les protagonistes, Anna Azcona i Maife Gil (aquesta, substituïda provisionalment per l’actriu Carme Balaguer, a causa d’una lesió de turmell), i també per les intervencions d’Imma Colomer, capaç de passar del gest més irònic a la immobilització corporal i mirada amenaçadora; o l’actitud optimista de Teresa Vallicrosa, al capdavant del piano i les peces corals; i les situacions més còmiques d’Isabel Rocatti i Catalina Solivellas; sense oblidar el peculiar deix lingüístic del personatge ple de bona fe que interpreta Eva Barceló i que progressa des de la santa innocència a l’energia de la venjança.

Aquesta és una producció de risc considerable per la dotzena d’intèrprets. I es detecta que hi posa tothom la carn a la graella. L’escenografia és amable i càlida, com l’obra demana. I la tria del vestuari, tot i que francament desfassat de l’època real, aporta un to de vintage inserit en la societat anglesa de classe mitjana de finals del segle passat. És també d’aquells muntatges que el temps fa guanyar en ritme i confiança. Cada vegada més, les set principals protagonistes s’aniran refermant en els seus papers, se’ls faran seus del tot i, aleshores, tant la balança de la tendresa que amaga l’obra com la balança de la comèdia que reflecteix s’ajustaran sota el paraigua de la solidaritat que desprèn com a missatge o moralitat.

«Noies de calendari (Calendar Girls)», de Tim Firth. Adaptació catalana de Marc Rosich. Intèrprets: Anna Azcona, Eva Barceló, Imma Colomer, Maife Gil / Carme Balaguer, Isabel Rocatti, Catalina Solivellas, Teresa Vallicrosa, Mercè Espelleta, Bibiana Schönhöfer, Jordi Andújar, Jordi Coromina i Santi Pons. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Cessió vestuari de Gina Pellegrini: Ana Mora. Il·luminació: Kiko Planas. Música i efectes sonors: Joan Vives. Caracterització: Toni Santos. Veus en off: Aleix Costales, Firas Abd Al Nour i Carlos Zuñel. Ajudant direcció: Ingrid Marín. Direcció: Antonio Calvo. Teatre Poliorama, Barcelona, 22 setembre 2012. 

 

Font de l’article: Clip de teatre