Les noies bones van al cel, les dolentes al CCCB

28.07.2017

Deia Mae West que les noies bones van al cel, les dolentes a tot arreu. L’actriu americana, icona dels anys vint, és una de les dones que apareixen al cicle de cinema Rebels i perilloses dins de la programació Gandules’17 del CCCB. Allà la trobarem junt amb un reguitzell més de femmes fatales, males mares, noies de barri i tantes altres representacions femenines més.

Instinto Básico és una de les pel·lícules que es podrà veure al Gandules’17

Al cicle Rebels i perilloses s’hi projecten pel·lícules amb personatges que surten de la norma, perquè “és fàcil sortir de la norma quan ets dona i n’has de complir tantes”. Això és el que explica María Castejón (Estella-Lizarra, 1975), especialista en representacions de gènere en l’audiovisual i encarregada de la programació d’enguany del Gandules. Aquest és el cicle de cinema d’estiu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que ja suma 16 edicions.

La frase cèlebre de les noies bones i dolentes de May West ha sigut molt influent per Castejón, que ha partit d’aquesta idea per organitzar la programació. La investigadora ha fet un visionat d’un centenar de pel·lícules, per acabar-ne escollint nou. “Era important que les protagonistes no fossin víctimes i que utilitzessin la seva pròpia sexualitat com un poder”, raona. El tipus de dones que apareixen en els films són molt variades: des d’una índia que no vol ser mestressa de casa, a una mare que no s’adscriu als cànons de bona mare o unes noies que formen part d’una banda de carrer.

María Castejón és la comissària del Gandules’17 | Foto: María Castejón

Totes les pel·lícules tenen una força visual impactant, perquè la comissària s’ha fixat també en la vessant estètica de les produccions. De directora, però, només en trobem una: Céline Sciamma, que firma Girlhood (2014). Castejón al·lega que les dones portes poques dècades dirigint pel·lícules i que “no s’han dedicat a fer-ne gaires de dones dolentes”, tot i que admet que “hi ha molta dissidència en el cinema i cal buscar-la”.

Per la seva banda, la comissària està sobretot especialitzada en el cinema nordamericà dels anys vuitanta i creu haver fet una mostra representativa, variada i potent. Les pel·lícules que ha escollit són de diferents nacionalitats, èpoques i gèneres, i algunes d’elles són molt populars, com ara Instinto Básico: “És important que es facin noves lectures d’aquestes obres i de les dones que hi apareixen”, creu María Castejón, “Perquè sempre s’han vist com un objecte, des d’una mirada masculina que les entén només com a ties bones”.

L’entrada a les pel·lícules és gratuïta, i els passis es fan cada dimarts, dimecres i dijous del 8 al 24 d’agost a les 22 hores al Pati de les Dones. El cicle s’ha de visionar de forma crítica, però sobretot s’ha de gaudir: “Faig molta feina didàctica perquè és veritat que el cinema infrarepresenta les dones”, afirma María Castejón, “però ara hem de fer un pas més a part de reivindicar-nos, ara hem de gaudir”.

Aquesta és la setzena edició del cicle de cinema Gandules | Foto: CCCB

La programació és la següent:

– Dimarts 8 d’agost: I’m No Angel (Wesley Ruggles, 1933, Estats Units)

– Dimecres 9 d’agost: Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954, Estats Units)

– Dijous 10 d’agost: La gran ciutat (Satyajit Ray, 1963, Índia)

– Dimarts 15 d’agost: Instinto básico (Paul Verhoeven, 1992, Estats Units)

– Dimecres 16 d’agost: Mommy (Xavier Dolan, 2014, Canadà)

– Dijous 17 d’agost: Girlhood (Céline Sciamma, 2014, França)

– Dimarts 22 d’agost: El carrer de la vergonya (Kenji Mizoguchi, 1956, Japó)

– Dimecres 23 d’agost: La núvia vestia de negre (François Truffaut, 1968, França)

– Dijous 24 d’agost: Nacidas para sufrir (Miguel Albaladejo, 2009, Espanya)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Trobo a mancar alguna pel·lícula sobre Joana d’Arc (per exemple, “Jeanne au bûcher” [“Giovanna d’Arco al rogo”], de Roberto Rossellini (1954), amb Ingrid Bergman; una versió filamda de l’oratori de Claudel i d’Honegger.
    O “Procès de Jeanne d’Arc”, de Robert Bresson (1962), amb Florence Delay. Els mots de Joana sont escrupulosament extrets de les actes del procés.

    Sort que no han escollit “Libertarias”, una autèntica banalització comercial.

    També podrien haver posat “Mi hija Hidelgart”, o alguna que parlés de les matançes de bruixes (tant a Amèrica com a Europa).

    Atentament, i bon dissabte

  2. Una afirmació que es posa a l’article i que és absolutament gratuïta, però forma part del victimisme: “és fàcil sortir de la norma quan ets dona i n’has de complir tantes”.
    Ni més ni menys que els homes. No! actualment menys que els homes.
    Sobre les “dones fatals”, ampliant-ho a tot el comportament, cal dir que son igual de dolentes que els homes, o igual de bones que els homes.
    Cal dir que encara que actualment està, de facto, prohibit dir-ho, els maltractaments a la llar els fan per igual els homes i les dones, només que a les dones no se les condemna i als homes sí. Els maltractaments o assassinats dels fills els fa el doble la mare que el pare, només que és tabú parlar-ne quan ho fa la mare.

    • Es clar! Moren tants homes assassinats com dones! El que passa es que hi ha una conspiració judeo-masónica que protegeix les dones i es porta en absolut secret. I pobre del que ho decobreixi! Oju no vingui a buscar-te l’exercit de dones superdolentes i et matin per haver-ho desvetllat!! I paro ja perque el sarcasmómetre em reventarà i de fet, davant tantíssima ignorància més val ni ficar-s’hi.