Les muses del Palau

El Cor de Noies de l’Orfeó Català va reivindicar-se a la sala de concerts del Palau de la Música de la mà de l’orquestra Camera Musicae i d’un Gloria de Vivaldi que els permeté exhibir el gran moment vocal que viu la formació dirigida per Buia Reixach.

La màgia del Palau de la Música radica en la profunditat dels seus misteris. Alguns brillen evidents, altres passegen ocults a l’espera d’una mirada pacient. No totes les seves llums enceguen, i no totes les seves muses són de pedra. El capital humà és el seu tresor intangible, vestit invisible cosit de retalls de records, desitjos i complicitats; una casa jardí, i jardí ceràmic on la més petita flor té el seu altar consagrat a una bellesa arreu ja desapareguda. Allà sempre hi són elles, quasi mai fent gaire soroll, però sent part del gran cor que fa viu un edifici que alhora és el cor de cadascuna.

Des de la seva creació l’any 2000 en el marc de la seva Escola Coral, al Cor de Noies de l’Orfeó Català sempre li ha tocat el paper més difícil i poc agraït. Ja des dels temps en que fou dirigit per Lluís Vilamajó, el seu repertori per a veus blanques convertia les seves intervencions en moments eteris, directament atemporals, no sempre justament valorats pel públic. El Cor de Noies no té a l’abast les grans obres de la tradició coral (no cal dir potencial simfònic) i tot sovint ha quedat relegat a l’ombra del pletòric i sempre fulgurant Cor Jove. Tanmateix, això no ha impedit a les noies del Palau viatjar per Europa, enregistrar discs i col·laborar amb compositors i solistes de prestigi: el potencial del Cor de Noies, doncs, potser no és comercial, però sí escala el camí de l’excel·lència musical i interpretativa. Posats a triar, jo ho tindria claríssim; també hi ha d’haver un cor per als paladars més exigents.

El concert que van oferir al Palau fou llavors un autèntic acte de reivindicació per part de la formació conduïda per Buia Reixach. També fou un repte musical i logístic. El Cor de Noies es presentà al públic amb un programa suficientment llaminer com per a omplir decentment la Sala de Concerts i s’alià amb una orquestra de solvència contrastada: el resultat fou un èxit rotund. Sí que cal, però, destacar un efecte col·lateral d’aquesta jugada tan intel·ligent; el ganxo del Vivaldi més mainstream omplí el Palau de turistes l’actitud dels quals durant el concert fou imperdonable i inacceptable. El Cor de Noies sempre mereix una sala plena, però també respecte: si bé els assistents van exhibir uns bronquis més sans que els públic autòcton (cosa del clima?), no només s’aplaudí entre tots i cada un dels moviments de totes les peces (fins i tot dins dels mateixos moviments!) sinó que donava la sensació que molts només esperaven que tornessin a encendre els llums per a fer-se l’enèsim selfie a la sala modernista, l’absurda moda que ressalta l’egoisme contemporani no tant preocupat en immortalitzar un espai, sinó la teva pròpia presència en aquest espai, com si fos tan rellevant.

Sigui com sigui, el Cor de Noies per fi ocupava el lloc que li pertoca: el seu escenari original, darrera uns instrumentistes excel·lents, i defensant un repertori amb gran altura musical. No poden sinó sentir-se orgulloses, i, vist el resultat, seria una obvietat dir que mereixen aquesta oportunitat i molt més.

El recital s’inicià amb els quatre concerts per a violí integrats en el recull de dotze concerts publicats el 1725 sota el títol Il cimento dell’ Armonia e dell’ Inventione. Em sento incapaç d’aportar quelcom original comentant les famosíssimes Quatre Estacions; potser és una de les obres que més posa sobre la taula l’eterna dialèctica entre forma i contingut que plana sobre el classicisme musical. Vivaldi, justament reivindicat al segle XX després del més complet oblit, conjuga les exigències de la forma amb una força descriptiva i narrativa espectacular, una evocació poètica que és capaç d’integrar l’individu (representat per virtuós violí solista) dins el tot harmònic i circular de la Natura, sense descartar moments on la narració queda realment suspesa (en els moviments lents, per exemple) per descriure escenes d’una brutal plàstica visual.

Tanmateix, la gran dificultat d’interpretar Les Quatre Estacions radica precisament en la seva esmentada popularitat: com fer que la teva visió no en sigui simplement una més? Són quatre concerts tan escoltats que és dificilíssim fer-ne quelcom diferent i que cridi l’atenció.

En aquest sentit, la interpretació de la tarragonina Orquestra Camera Musicae va ser de gran nivell. Deslligada del seu origen vinculat a l’òpera, la formació liderada per Tomàs Grau desplegà la seva independència com a orquestra amb una gran actuació plena de sentit musical. La batuta de Grau, malgrat la sorprenent austeritat gestual, captà la direcció dels concerts amb perspicàcia i correcta hermenèutica del discurs, i els músics van complir amb unes cordes càlides i amples, d’una afinació perfecta que només s’acostà al límit de trontollar en alguns passatges més delicats i exigents, com el Largo de la Primavera. Així mateix, els contrastos dinàmics foren tractats amb gust, i només es mostraren insuficients en alguns moments de l’Adagio de l’Estiu, que resultà un pèl massa pla, però es mostraren de primeríssim nivell en una espectacular Tardor.

No podem, òbviament, passar per alt la feina de Santiago Juan com a violí solista. Juan es mostrà confiat i segur amb la partitura. El seu arquet fou precís i virtuós, d’un ritme matemàtic i integrat en el tot orquestral en els passatges més vertiginosos, profund i amb sentiment, en canvi, en els moviments lents. Juan fou implacable en el Presto de l’Estiu i només mostrà una ombra d’inseguretat en l’inici de la Tardor, que corregí després amb un final de gran altura.

La segona part de concert fou el moment del Cor de Noies, que van interpretar el Gloria en Re Major, RV 589. Com ja s’ha comentat, fou també una actuació de gran nivell. L’inici em féu patir una mica, al Gloria in excelsis Deo li faltà força i feia pensar que planaria com un llast en tota l’obra la notòria absència de la secció masculina (i més quan, precisament, el Gloria és una de les obres vocals de Vivaldi més pensades en origen per al gran cor mixt). Eren uns temors infundats, la direcció de Grau deixava clar que aquella era interpretació de l’obra diferent i el sentit que li donà la féu legítima. Es recolzà per damunt de tot en l’excel·lent treball vocal de les noies de Buia Reixach. El seu color i empast fou impecable, i si bé es mostrà excessivament blanc en l’inici, esdevingué angèlic i atmosfèric a partir de l’Et in terra pax hominibus, on el motiu passava d’una veu a l’altra com un prim fil que mai es tallava, amb un treball sonor i dinàmic molt més adult i de cor de primer nivell.

Aquest fou el so rodó que impregnà tot el Gloria, enterbolit només en moments puntuals, com en la fuga del Propter magnam gloriam, on s’entreveié altra vegada un contrapunt coix que, sense tenors i baixos, desestabilitzava el ritme de les veus presents.

Els solistes també deixaren una interpretació notable. El duet del Laudamus te fou especialment reeixit. Curiosament, els timbres de Laia Frigolé i Blanca Martí no podien ser més diferents: la primera fina i aèria, la segona càlida i vellutada. Tanmateix, Martí, formada al Cor de Noies mateix i estudiant de cant a l’ESMUC, desplegà una precisió tal, tant en la dicció del text com en el ritme, que es creà un empast perfecte amb la seva companya, al costat de la qual brillà amb paritat. Vam ser testimonis, doncs, d’un primer pas en una trajectòria que endevinem plena d’èxit.

Frigolé no desaprofità tampoc el plàcid Domine Deus per mostrar-se impecable, cantant amb una delicadesa que féu palesa l’especialització de la solista en cant històric. També va està a l’altura el contratenor Oriol Rosés, que aportà un timbre fascinant i treballat que s’apropià de la partitura de Vivaldi amb un control absolut tant del seu sentit tràgic com tècnicament en els dinàmiques i les sempre perilloses coloratures.

En definitiva, un concert que ens deixà amb ganes de més, de tornar a inspirar-nos amb les muses vives del Palau, de sentir-les com van demostrar que mereixen, amb una producció a la seva altura.