Jo vull ser Miss Catalunya!

25.01.2017

A finals dels anys vint del segle passat es van posar de moda els concursos de bellesa. Era una de tantes novetats provinents dels Estats Units d’Amèrica. El juliol de 1927 a Galveston (Texas) hi va haver el certamen per escollir la noia més bonica del món. Miss Univers, en deien.

Elecció de Miss Catalunya 1934. Foto de Carlos Pérez de Rozas. Concurs organitzat per “Dia Gráfico i LaNoche”. Celia Zobal, Miss Mecanògrafa 1933, lliura la banda a EloisaGonzález, escollida Miss Mecanògrafa 1934. Acte celebrat al TeatreNovedades. D’esquerra a dreta, Miss Mecanògrafa 1934 i Miss Mecanògrafa1933.

Sembla que la primera reina de la bellesa a Catalunya és de 1928: Elodia Domènech Zaragoza –res a veure amb la família; a casa no som guapos. Hi havia el premi i un seguit de promocions. La noia va participar a Caramelles (1929), un dels primers films sonors de producció catalana. Durant els anys de la República, el títol de Reina, per raons òbvies, es va substituir pel de Miss i, en alguna convocatòria, pel de Pubilla. Pubilla de Catalunya! La festa es feia coincidir amb l’aniversari de la República –de fet, les miss formaven part del món nou que s’estava construint. Hi havia la proclamació al Palau Nacional, visita a la Generalitat i al Parlament. El 1933 tota la Cambra va admirar la gentilesa i formositat de l’escollida, i Lluís Companys, com a record de la visita, va lliurar-li una capsa de bombons.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera cada concurs era un problema. La reacció era furibunda. La premsa reaccionària bombardejava sens parar, les filles de Maria i els comitès en defensa de l’honor es reunien amb el Capità General. I més d’una vegada, els concursos s’havien hagut de suspendre. La moral s’imposava, aquella moral que només es neguiteja amb el caient sensual, mai la moral per jutjar l’escanya-pobres, el corrupte, el mentider. Només va faltar que el 1931 l’Osservatore Romano, és a dir la veu del Vaticà, pontifiqués que els concursos de belleses eren pagans i una estupidesa. Per entendre el punt d’histerisme d’aquells dies hem d’anar a la plaça de Catalunya, de Barcelona. Les estàtues que hi ha van ser col·locades aquell any 29. Molta gent es va sentir ofesa. Era una provocació. Hi ha massa pits a la vista, deien i veien.

Els concursos eren un problema, això no obstant cada desfilada de noies era un pas endavant per situar-se en un món nou. Un món lluny de la hipocresia sexual. El món glamurós del cinema. La bellesa feliç.

Aquí, el 1929, va ser un no parar de concursos d’aquesta mena, fins el punt que un diari va escriure, a mitjan agost, que “fa dues setmanes que no hi ha hagut cap concurs de bellesa. És ben estrany”. N’hi havia tants que no sabies cap a quin cantó girar-te. Reina de la bellesa dels Mercats, reina de la Banca, del Metro, i concurs a cada barri per escollir la més bonica. Santiago Rusiñol en va fer la paròdia a Miss Barceloneta (1930). Don Santiago coneixia el panyo perquè va fer de jurat diverses vegades. Es considerava que al jurat sempre hi havia d’haver un pintor o un escultor, per allò de les belles arts i les proporcions.

Els concursos que tenien més ressò eren els que organitzava la premsa. Hi havia la notícia i gran reportatge fotogràfic. La Journal, de Paris, és qui el 1929 organitza el concurs de miss Europa. Aquí era cosa del Día Gráfico. La Publicitat també va voler una part del pastís –els ingressos en propaganda que generava una reina de la bellesa eren molt importants—i es va empescar el concurs de la reina de les Mecanògrafes. La festa se celebraria al llarg de la setmana de Carnaval de 1929, que aquell any s’esqueia la primera setmana de febrer. Segons va explicar el diari es tractava d’inventar una tradició. “La mecanografia, professió jove, sense tradició coneguda, en necessitava una com el pa que menja, i ja que els poetes han negligit de crear-ne una llegenda aproximadament medieval, calia que se’n preocupessin els prosistes, i els prosistes de més actualitat no hi ha cap dubte que són els periodistes”. I sí, el jurat estava format per una majoria d’homes de premsa. Entre altres, Victor Hurtado (de Mirador), Francesc Madrid (estava multi-ocupat: pixatinters a la Telefònica, repòrter brillant i editorialista de L’Esquella de la Torratxa), Ricard Opisso, el dibuixant, per allò de les formes i les proporcions, i J. V. Foix.

Eren els anys de la febrada surrealista que Foix passava escrivint proses plenes de maniquís decapitats, enagos vermells i màquines celibatàries, i aquí el tenim, al teatre Romea, veient desfilar les noies, prenent notes, tancant-se amb els altres a deliberar, fer una tria, les noies tornen a passar pel davant del tribunal d’experts, nou conclave i, per fi, l’escollida: Maria Amengual Lloret, de 18 anys. Mecanògrafa a les oficines de la casa Publicitas. Fotos, aplaudiments, rams de flors, alguna llàgrima, un xisclet d’alegria i, seguida de les dames d’honor, cap a la redacció de La Publicitat: dolços i copa de xampany, i l’endemà gran celebració. A primera hora, missa a l’església de Sant Just. Després, pujada a Montjuïc amb el funicular. Ballada de sardanes. Sorteig d’una màquina d’escriure. Vermut d’honor, obsequi de l’empresa del funicular, i a la tarda, al casino del Parc, ball.

Diria que per a J. V. Foix la miss va fer forat i no va quedar com un fet aïllat. Al cap d’un any, la seva secció a La Publicitat va canviar. El 1930 acaba d’aparèixer Fanny de Carles Soldevila, i un lector, empès per la morbidesa d’algunes pàgines, envià les seves opinions al diari; les acompanyava amb la foto d’una noia de molt bon veure. Foix tractà de manera ben diferent els dos documents: l’un el llençà i amb l’altra inaugurava un tombant de la seva secció, perquè en dies successius anà publicant més i més fotos trameses per lectors excitats. Durant unes setmanes, deixà d’escriure per convertir la pàgina del diari en una selecta galeria eròtica. Una col·lecció de miss.

Lluís Companys amb Miss Catalunya

El dia del concurs de les Mecanògrafes es va dir que Foix havia estat molt incisiu a l’hora de les votacions a fi d’imposar la seva candidata. “Oh, tanmateix no imagineu cap anècdota picant! La influència, si hi fos, no ha anat més enllà de l’afirmació tendenciosa d’un ideal racial més o menys discutible, però generós. Veieu si no: La reina de les mecanògrafes és filla de la ciutat comtal. La seva mare, valenciana. El seu pare, mallorquí. I, encara, té un oncle de Tolosa. ¿Voleu, doncs, un pan-occitanisme més complet? Cal dir, en tot cas, que J. V. Foix trobà un exemplar de raça ben graciós per encarnar-lo”. Sí, són aquells anys en que també va agafar la febrada de l’occitanisme, una proposta política de federació entre terres catalanes i terres occitanes. Foix, així mateix, formava part de la redacció de la revista Oc, gaseta de la literatura i de les arts en terres occitanes. El primer número va sortir aquell 1929, i Foix publicava dues proses que mai va voler aplegar en llibre, dues proses que figuren en la gran antologia del surrealisme.

Ja ho veus, estimada Vinyet. La miss de les Mecanògrafes, un altre de les noies viables. Noies viables, en deia Foix, de Gertrudis, Marta, Elvira, Madrona, i tantes altres. Fa temps que no ens veiem. Saps que no t’oblido i ara t’envio una abraçada des d’aquest Núvol.