Les millors comèdies les fan les dones

13.04.2017

Fa uns dies, un amic em va demanar que li recomanés sèries per Setmana Santa. Dos requisits: comèdia i menys de 30 minuts. Cansat de Modern Family i Big Bang Theory -també, vull pensar, encara de dol per la fi d’El Crac-, el meu col·lega em reclamava alternatives més estimulants. Quan ja duia una estona posseït per l’èxtasi recomanador serièfil, vaig repassar la meva llista i vaig detectar un patró: totes estaven escrites i protagonitzades per dones. Preocupat per la falta de reflexos del meu biaix masclista, vaig adonar-me que el sol fet d’estar-me fixant en aquesta pauta era cosa del sempre atent biaix. O potser no, però tot això em va fer pensar en la necessària campanya “On són les dones”? Doncs fent les millors comèdies que es poden veure ara mateix.

Lena Dunham, a Girls

Girls. Créixer és perdre les amigues

Quan escric aquestes paraules falta una setmana pel darrer episodi de Girls, una sèrie que no ha parat de créixer fins a assolir el seu zenit a la cinquena temporada i que ens està dient adéu en una sisena amb el sabor agredolç dels epílegs ben parits. Tots els elogis que s’han escrit sobre el geni de Lena Dunham, creadora, guionista, directora i protagonista d’aquesta joia de la televisió, són necessaris perquè Girls és la personalíssima veu de Dunham feta sèrie.

Girls narra la història de quatre amigues a Nova York des dels vint-i-pocs fins als vint-i-molts. La primera escena explica la proposta de la sèrie i a tota una generació: els pares de la Hannah (la mateixa Lena Dunham) han decidit que tanquen l’aixeta i no pagaran més màsters en estudis literaris ni una assignació mensual infinita perquè la seva única filla pugui dir que és escriptora sense haver escrit ni mitja pàgina. Els 60 episodis següents són una fotografia del moment vital entre la fi de la universitat i l’adveniment de l’edat adulta, és a dir, de la lluita per entendre que la vida que els millenials havíem somiat, simplement, no passarà. Tenim graus en cinema o en belles arts però ni dirigirem una pel·lícula ni exposarem al Guggenheim. Mentrestant, la vida no s’atura. Girls obre la ferida perquè retrata aquest conformisme de la mateixa manera que el vivim, amb el vernís protector alhora que paralitzant de la ironia i un hedonisme resignat que protegeix la nostra capacitat per ser feliços en el present malgrat que el futur estigui en ruïnes.

Catastrophe. Riure als (i dels) quaranta

Sharon Horgan i Rob Delaney a Catasrophe

Si una de les virtuts de Girls és la velocitat amb què un conflicte es dona per superat sense estirar el melodrama, a Catastrophe el ritme encara avança més desbocat, com insinua la bateria que s’escolta a les transicions. Aquesta sèrie condensa tot el que saben fer bé les comèdies britàniques: temporades de sis episodis de no més de 25 minuts, i un talent inesgotable per trobar humor negre i intel·ligent a les situacions on la resta del món quedaria encallat en els tòpics cursis.

La sèrie està escrita per la mateixa parella d’actors protagonistes, Rob Delaney i Sharon Horgan, fet que sospito que explica perquè podem trobar-hi els millors diàlegs televisius del moment. Tot comença amb la catàstrofe que dona nom al títol: passats els quaranta i amb un sou de professora de primària, quedar-se embarassada d’un americà que acabes de conèixer mentre feia un viatge de negocis a Londres. La història desplega la química brutal d’aquesta relació i aconsegueix sostenir una trama sense res més que les dificultats d’una parella madura per sobreviure al dia a dia. La novetat és que la intel·ligència emocional dels personatges converteix els conflictes que a una sèrie convencional servirien per aguantar tota una temporada sencera de llàgrimes i sucre en gags de 4 minuts. Inexplicablement, la sèrie mai cau en l’excessiva corrosió a la qual tendeixen les comèdies amb una ironia tan fina i, al final, el sentit de l’humor de la parella és el que els permet sobreviure i que les clarianes d’amor i de dolçor tinguin més força.

Fleabag. L’humor ens pot salvar

Acabo amb la meva preferida d’un nou subgènere conegut com a “traumèdia” que, com us podreu imaginar, posa personatges genuïnament traumatitzats en un context còmic. Aquesta sèrie britànica és l’adaptació d’una obra de teatre escrita i protagonitzada per Phoebe Waller-Bridge, que explica la història d’una jove amb molts problemes per trobar el seu lloc al món per culpa d’una tragèdia personal que no és capaç de deixar enrere. Tot i que es troba un pèl per sota de les anteriors tant pel que fa al nivell dels diàlegs com la trama, és un visionat obligatori per dues raons: el poder de la protagonista per trencar la quarta paret de manera ocasional, a la House of Cards, que salpebra els diàlegs de cinisme i observacions hilarants sense interrompre la continuïtat, i en segon lloc, la magnífica gestió de la incomoditat com a mecanisme humorístic.

Fleabag és una sèrie molt fosca que, sense els gags, tindria prou autonomia en tant que retrat del dol i de les dificultats per passar pàgina però que, des del moment que es planteja com a comèdia, també es converteix en una exploració de la funció de l’humor. Per a què ens serveix la ironia davant de qüestions de vida o mort? Quin gust té el riure quan no podem ser feliços del tot?

Phoebe Waller-Bridge, a Fleabag

L’única raó particular que em va portar a recomanar aquestes sèries i no altres va ser que, o bé s’estan emetent les noves temporades ara mateix, o bé són força recents. I que em semblen extremadament interessants i divertides. Sobretot interessants: no vull enganyar a ningú pensant que es trobaran amb humor lleuger i riures enllaunats, ja que cap de les tres sèries juga en aquesta lliga. Però el fet és que no hi havia ni un gram de militància feminista en el meu criteri i, precisament per això, concloc mesurant el pes de la feminitat en les tres obres. Les protagonistes de Girls, Catastrophe i Fleabag es riuen de problemes i contradiccions d’homes i dones per igual, però amb una perspectiva menys gastada que la de l’humor escrit pels homes. Naturalment, estem parlant d’un nivell de comèdia tan sofisticat que el tòpic combat contra els gags masclistes que ens podria preocupar a nosaltres ni tan sols té sentit: veure comèdies anglosaxones -penseu en Sí Ministre o Monty Python– és com viatjar al futur de l’humor. Però la mirada diferent, la capacitat de trencar la normalitat i fer aparèixer una visió nova del món, l’element X del que parlen algunes teòriques feministes, hi és. La millor manera d’entendre-ho és veure American Bitch, el tercer episodi de la sisena temporada de Girls en el qual la Hannah visita la casa d’un escriptor que ella ha acusat –a través del seu blog, d’aprofitar la seva fama per tenir relacions sexuals amb una alumna. La incomoditat política a la qual ens sotmet la història només és possible perquè la ironia, l’ambigüitat i les contradiccions no deixen de castigar els discursos fàcils. S’acaba i penses: això només ho podria haver escrit ella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La que se avecina (continuació de Aquí no hay quien viva) és una comèdia d’humor convencional però certament ocorrent on personatges espanyols són portats al límit de la paròdia, amb situacions hilarants i escenes que sovint beuen d’alguns films clàssics (?). Si per casualitat la veiessis, podries dedicar-li un comentari?