Un debat sobre l’oficialitat de les llengües en un futur estat

2.05.2016

Aquest dijous passat es va presentar al Paranimf de la UB el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, en el qual els més de dos-cents sotasignants sol·licitaven que el català fos la llengua oficial d’un futur Estat català independent, en el qual manifestaven, entre d’altres, “la necessitat, en definitiva, que s’incoropori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a llengua”. Podeu llegir el manifest sencer aquí.

V catalanaAquest manifest ha suscitat opinions diverses i contràries entre si. Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, escriu al diari Ara que no hi ha cap dubte que el català “necessita un entorn legislatiu i polític favorable per continuar a l’alça”. La directora creu que el manifest del Grup Loiné és “un toc d’atenció per no abaixar la guàrdia i anar guanyant parlants, qualitat lingüística i prestigi”. Segons Franquesa, en un nou estat el català ha de rebre suport com a llengua d’ús normal, mentre que el castellà ha d’entrar dins la legalitat dels drets individuals, “amb reconeixement d’usos en diversos àmbits formals, com a les institucions escolars o els serveis públics”.

El professor de sociolingüística de la UB, Francesc Xavier Vila, començava el seu article a l’Ara dient que aquest manifest “palesa que ara mateix a Catalunya hi ha sectors del catalanisme lingüístic que estan com a mínim desorientats”. Escrit després que alguns sectors garanteixin la doble oficialitat del català i el castellà en un estat català independent, Vila considera que “els pressupòsits del manifest grinyolen. De fet, la sociolingüística no diu pas que per normalitzar una llengua calgui imperativament el monolingüisme oficial. És clar que això sovint ha funcionat. Altres vegades, però, ha resultat contraproduent. Al Regne dels Països Baixos Units, ara fa quasi dos segles, l’intent d’imposar el neerlandès com a llengua oficial única va conduir a la independència de Bèlgica”. Així mateix, afirma: “Es pot avançar cap a la normalització des del plurilingüisme”, i posa com a exemple el cas de l’hebreu modern, l’única llengua ressuscitada, que es va recuperar, al principi, sense ser llengua oficial.

Així mateix, Lluís Cabrera i Xavier Martínez Celorrio a l’article “Colons impurs en la nova república” publicat El Periódico consideren que “reclamar que el català sigui l’única llengua oficial és una actitud excloent i d’imposició cultural”. Els dos articulistes consideren que aquest manifest és una mostra de “paternalisme, elitisme indignat i assimilacionisme”: “Després de dècades i segles de patir un dur assimilacionisme hispà, res com repetir la fórmula amb els colons impurs de la nova República que es resisteixen o parlen malament el català. Tot sigui per posar la llengua catalana en l’altar sagrat preeminent, a força de llei i amb proves que serien semblants a les de neteja de sang, com es feia a l’Espanya decimonònica”. I tanquen l’article amb la reflexió següent: “L’alarmisme i el to discursiu del grup Koiné no seduiran el mig milió de votants que falten per arribar a Ítaca. Per no comptar la fuga de milers de vots diletants. Hi ha un pinyol molt racial i purista de sobiranistes que segueixen creient que la bandera identitària és la clau de la independència. L’autèntica clau és la bandera redistributiva, perquè sense la promesa de la ustícia social, igualitat d’oportunitats i universalisme no val la pena construir cap nova república”.

Tayssir Azouz s’expressava amb aquesta rotunditat en un article titulat “Males llengües” a El món: “Més que un debat seriós i rigorós sembla una festa de la demagògia per veure qui treu més rèdit polític d’un tema tan seriós com és la normalització lingüística. A l’estil de C’s, hi ha gent que, en lloc de edebatre i argumentar, prefereix prostituir la llengua fent creure que una hipotètica oficialitat única del català és un atac a la llengua castellana. A banda de deshonesta és una actitud molt miserable sabent perfectament que la llengua castellana no és una llengua amenaçada a Catalunya […]”. I acaba assegurant la rigorositat i el respecte que una futura república catalana tindrà amb els drets lingüístics dels ciutadans.

Així mateix, Joaquim Arenas i Margarida Muset han publicat conjuntament un articleVilaweb a favor del manifest impulsat pel grup Koiné. Asseguren que Koiné i els seus manifestants “tenen clar que cal actuar i fer prendre consciència als conciutadans que no es poden acceptar determinats posicionaments sobre el futur estatus del català en la República que estem construint, sense un debat seriós i una consulta rigorosa als experts en la qüestió”.

Sobre aquesta qüestió, Bernat Dedéu també ha fet una aportació al seu blog. A l’article “Català, llengua oficial”, considera que el debat sobre l’estatus de les llengües en un estat català independent és “una d’aquestes regurgitacions habituals amb les quals l’autonomisme vol plantejar debats estèrils per marejar la perdiu, tenir la padrina airada i entretinguda, i al final no anar de cara a barraca cap al referèndum d’independència”. I acaba sentenciant: “Aquesta rabieta dels acadèmics contra l’espanyol em sembla pretèrita, fa tuf d’autonomisme i —en el pitjor sentit del mot— convergenteja”.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Els crítics haurien de llegir-se bé el manifest i haurien de posar-se en contacte amb el grup Koiné, impulsor de l’associació Llengua i República.
    Estan oberts al diàleg i no plantegen “l’oficialitat única del català”, de fet, són de l’opinió de no fer cap llengua oficial fins normalitzar el català en una Catalunya independent (on podríem debatre del tema amb més sensatesa que ara).

    I això és tan cert que un dels partidaris al cooficialisme, José Rodríguez, ha acceptat el discurs de Koiné, fent la seva aportació crítica i constructiva a un dels aspectes del manifest que caldria millorar (esmenar l’aspecte de “colons involuntaris” per migracions sobrevingudes per les ofertes de feina dels colons catalans, les elits que viuen i treballen a Catalunya).
    El “bilingüisme social” a Catalunya està sent utilitzat sistemàticament per l’espanyolisme català per assassinar la llengua catalana. Això és un fet, i qual demostrar-ho a la societat catalana. Això és el que pretén aquesta nova plataforma de caire transversal. Participem-hi, fem-ho pel català.

    • El simple no fer res és col.laborar a extingir el català per omissió…Potser és el que voldrien alguns politics i alguns “c ientífics” al seu servei….. Ja va sent hora que caiguin caretes i tabús, com el de la prohibició de parlar de demografia!—-

  2. Cal dir les coses pel seu nom i la realitat és la que és per molt que les coses s’amaguin darrera el que és políticament correcte, Acabo de sentir al “Divendres” de TV3 que es podia dir d’una altra manera la importància de la immigració en la posició actual del castellà a Catalunya. D’una altra manera? I què canvia això? Hem de demanar permís i perdó per tot?! La nostra llengua ens necessita i necessita la supremacia després de 76 anys de penúries, i parlo com a filla d’immigrant, la meva mare, catalana d’adopció i de tot cor.

  3. No sé fins a quin punt hi podrà haver debat seriós: no hi ha interès a fer-lo. Senzillament, el cofoisme bilingüista té tot el poder de fa dècades, i no pensa abandonar-lo. Als mitjans, o bé silencien la qüestió, o bé emmerden i falsifiquen com han fet sempre que els patriotes hem piulat. Un exemple: el lamentable pseudodebat de dia 4 a Els Matins, amb dos sociolingüistes atacant el Manifest i la tercera estant-se de defensar-lo. Molt representatiu.
    La Societat de Sociolingüística de l’IEC, és evident que la controlen els deixebles de Vallverdú, com ja fa molt que es nota. El seu president, Joan Pujolar, ha deixat molt clar a Els Matins que l’espanyol ha-de-ser-oricial-i-prou, i ha tingut les penques de negar l’evidència que el bilingüisme mata… mitjançant l’exemple del neohebreu! I, quan ja no li ho podien contraargumentar, ha posat els exemples de “bilingüisme” de Bèlgica i de Suïssa… com si fossin extraterritorials! A gent així caldria retirar-los el títol.
    Tenim mala peça al teler. Però això no vol dir pas que ens rendim.

      • Arkimus: A Madrid hi ha un Estat que ha legislat que la llengua oficial d’aquest Estat sigui l’espanyol (el castellà). Un Estat pot tenir una, dues, tres… o cap llengua oficial; però un Estat és quelcom diferent a un “territori”. Un “territori” no és cap entitat jurídica, política o cosa semblant.
        Al manifest no es parla per res d’oficialitat.
        Atentament

  4. Diguem-ho més clar encara: les elits dirigents han decidit que a l’Estat independent cal continuar amb el mateix règim lingüístic d’ara, és a dir, cal continuar imposant l’espanyol als catalans; i que ha de ser així tant sí com no, perquè ells ho han decidit, i que no se’n parli més. Forma part del projecte històric del neoindependentisme anacional. Motius? En part, oportunisme electoralista cru; en part, por cerval d’una reacció espanyolista massiva, perquè, com a bons colonitzats, aquests dirigents veuen els hispanòfons com a colons; i, finalment, en part, una barreja de convicció i d’ignorància supina, perquè han arribat a creuere’s la pròpia mandanga bilingüista que s’han tirat quaranta anys venent a l’engròs.
    Fixeu-vos bé com es delaten amb el mot d’ordre que tots repeteixen com lloros aquests dies: “hi ha consens polític” per a la imposició de l’espanyol. Ho va dir en conferència de premsa Neus Munté tot refusant el manifest pseudoamablement; ho ha dit Puigdemont en resposta a Rabell; ho repeteixen opinadors indocumentats de tota casta…
    Ara: el que és denigrant és veure presumptes sociolingüistes amb títol, bibliografia i càrrec fent-los el joc i mentint conscientement. Té gràcia, diguem-ho així, veure F. X. Vila afirmant que “hi ha sectors del catalanisme lingüístic que estan com a mínim desorientats” per a defensar tot seguit que la NAIXENÇA del neohebreu demostra que el bilingüisme no mata; o afirmar, com ha fet avui a Catalunya Ràdio, que si la llengua comuna al nostre país no és el català, això no és pas perquè ho és l’espanyol, sinó (xam, xam!) perquè els matrimonis catalans tenen pocs fills… O la darrera cretinada que corre, i que s’inventà l’inefable Branchadell fa una dècada i mitja, segons la qual el català es parla avui gràcies a la immigració hispanòfona…

  5. Més. la proclama energúmena de Rabell és una acte de violència simbòlica que pretén posar-nos al nostre lloc, i a la defensiva. Ja ni cal Ciudadanos: ja els fan la feina. També en això sembla que “hi ha consens polític”.