Les catalanes aventures de Mark Sianitu

5.05.2015

Aquest dimecres 6 de maig a les 18.30h se celebra al Disseny Hub Barcelona (Plaça de les Glòries) la concessió del premi TRAMa d’enguany. Durant l’acte, obert al públic, es premiarà els autors del conte guanyador, obra de Martín Piñol amb els següents participants: Ícar, Martín Piñol, Nanaina, Lonagan, Calapí, Asteroid, Eliramirez82, Nombre pi, Elle i Léona Delcourt. TRAMa és un concurs de relats organitzat per TRAM i l’ATM en col·laboració amb Quatre ratlles, una startup especialitzada en concursos de relats en equip. Tot seguit podeu llegir el conte guanyador.

Martín Piñol

Martín Piñol

 

Les catalanes aventures de Mark Sianitu

La nau va fregar la punta de la torre Agbar i es va estampar contra els Encants. Ningú va fer cas de l’ovni caigut, perquè duia activat l’escut d’invisibilitat i perquè hi havia una oferta de tres calces a un euro. Mz24, conegut pels col·legues com a Mark Sianitu, va abandonar la nau i va córrer cap al tramvia abans que arribessin els homes de negre. Els ulls del foraster no paraven d’observar-ho tot: que n’eren de curiosos, aquests humans! Es va fixar, sobretot, en un nen que jugava amb una mena de dispositiu portàtil lluminós del qual sortien molts sorolls. S’hi va voler acostar més per veure-ho millor, però la gent va començar a xisclar: “Un marcià!” La mare del nen va agafar fort el seu fill, va llençar les tres calces que acabava de comprar i va arrencar a córrer… Corrien ella, el nen i gairebé tothom dins del tramvia. De tan ple com anava, la gent volia sortir-ne però, tot d’una, es va sentir el sorollet típic i… sí, es van tancar les portes! En Mark seguia quiet; les calces li havien caigut al cap i no veia res. La gent corria, acumulant-se a la part posterior del vagó, com si d’una llauna d’escopinyes es tractés. En Mark va llençar les calces a terra i, observant el rebombori, es va acostar a l’única viatgera que es mantenia estàtica al seu seient, la Fermina, una àvia que llegia sense immutar-se la revista del cor setmanal. En Mark, encuriosit, li va tocar l’espatlla.

—Veig que la discreció no és el teu fort, Mz24 —va dir la Fermina mentre seguia llegint la revista—. Ara els haurem d’esborrar la memòria —va afegir mentre apuntava amb un dit cap a la gent amuntegada. Va dirigir la mirada cap als tretze ulls de la cara d’en Mark i va dir—: Bé, però abans d’això t’he de preguntar si has portat l’albergínia daurada.

A en Mark li venien al cap tantes preguntes que es marejava i tot: “L’albergínia daurada?…” No sabia de què li parlava aquesta dona! I per què no s’espantava com la resta? I com es podia esborrar la memòria dels humans?

Abans que pogués articular una paraula, la Fermina es va aixecar d’una revolada i va treure una espècie de bastó extensible de la seva senalla.

—De tots els soldats que em podien enviar, m’ha tocat el més pallús —es va queixar l’anciana mentre el seu bastó disparava un raig que aturava el vehicle. Després, el bastó va emetre un flaix blanc que va encegar els passatgers. Amb un cop, va trencar les portes i va saltar a l’exterior.

—Véns, Mz24? Sense l’albergínia no podrem activar l’escut.

La multitud s’amuntegava per veure què havia passat. Dos homes, vestits de negre, es van obrir pas i van saltar-se el cordó policial sense que ningú els ho impedís. Un d’ells es va ajupir per tocar una mena de massa gelatinosa de color verd:

—No hi ha dubte: Mz24 ha estat aquí.

—Sí, però no ha pogut fer-ho sol, tot això —va respondre el seu company.

L’estranya parella va enfilar corrents cap a la Sagrada Família. Tenien la ceba domòtica i el pebrot mutant, però calia escalivar també l’albergínia daurada per tornar a casa. Els homes de negre es van trobar el pas barrat: la Gran Via estava tallada per la Marató.

—No puc més, la gravetat em mata —va dir Mz24 mentre es fonia prop de la Monumental. A més a més, els antitaurins hi estaven muntant un pollastre. En Mark i la Fermina van veure com un dels homes que sostenia una pancarta s’acostava a ells silenciosament, aprofitant el desconcert regnant.

—Dissimuleu, sóc l’agent Xz11, sé on és l’albergínia daurada.

—Per fi algú competent! —va exclamar la Fermina.

No podien perdre ni un minut, si volien arribar a temps… Perquè allà, al mercat de la Sagrada Família, un grup d’italians acabava de comprar una voluminosa albergínia que brillava més que totes les altres. L’agent Xz11 era l’únic que podia conduir l’estranya parella cap a la parada on lluïa el rètol de Fruites i verdures Palou.

Calia actuar ràpid. Els italians tenien la peça que els mancava i calia distreure’ls. Per altra banda, el pobre Mark estava cada cop pitjor i, si no ho solucionaven ràpid, aviat no en quedarien ni les antenes. La Fermina va treure de la bossa un CD de la Raffaella Carrà i l’efecte va ser immediat: els italians van deixar l’albergínia a terra. Tot va ser molt ràpid, mentre uns ballaven a ritme d'”explota, explota mi corazón”, l’agent Xz11 arrossegava el que quedava del Mark, i la Fermina preparava al damunt d’una taula portàtil lligada als malucs, de pressa i corrents, l’escalivada completa, ingredient imprescindible per activar l’escut d’invisibilitat. Tot això, caminant a ritme frenètic cap a la nau.

De sobte, els homes de negre van aparèixer al fons del carrer. En qüestió de minuts els atraparien si no acceleraven el pas. Llavors, van girar la cantonada i van veure la nau, però accedir-hi era més complicat del que es pensaven. Estava envoltada de tafaners i de venedors dels Encants que la començaven a desmantellar per vendre’n les peces a les seves parades. Per sort, la Fermina tenia acabada l’escalivada. Ara ja podien activar l’escut des de la nau, però primer havien d’arribar-hi.

—Els faré fora d’una manera ràpida —va dir tota segura la Fermina. Es va dirigir cap al davant de la nau i va dir en veu alta—: Oferta! Tangues del Barça per només un euro a la planta baixa! Ràpid, que s’acaben! —En pocs segons el camí cap a la nau va quedar lliure.

Tots van acostar-se al que quedava de la nau i l’agent Xz11 va començar a apedaçar-la amb les restes de calces i amb la ferralla que va trobar escampada pels voltants. En Mark oferia la massa gelatinosa en què s’havia convertit com a cola de contacte. Mentrestant, la Fermina va treure de la senalla un embut per posar l’escalivada dins el conducte d’invisibilitat.

—Quiets! Tireu l’escalivada i aparteu-vos de la nau —van irrompre els dos homes de negre, mentre els apuntaven amb les seves armes.

—No sabeu el que esteu fent. Si Mz24 no torna a ajudar el seu escamot amb l’escut protector d’invisibilitat, no podran aturar la invasió de la Via Làctia. O ens ajudeu o us haureu d’enfrontar vosaltres sols als krompotiks!

—Com a funcionaris d’Afers Exteriors, no podem deixar que cap ésser interestel·lar torni al seu planeta així com així.

Tots quiets o quedareu xops d’aquest blandiblú —va exclamar un dels homes de negre carregant l’arma.

—I vostè, senyora —va seguir el seu company—, deixi el bastó a terra que sobre nosaltres no té cap efecte.

De sobte, l’escut d’invisibilitat de la nau es va disparar, i va ocultar els alienígenes dels homes de negre.

—Corre! —va cridar Xz11.

Un minut i eren a dins, amb els motors engegats. La coberta dels Encants reflectia l’enlairament, la T5 cap a Gorg i l’expressió de sorpresa dels homes de negre.

—A l’espai exterior podrem recuperar el Mark —va dir la Fermina. En un tres i no res, els Encants i la torre Agbar van passar a ser uns punts minúsculs a l’horitzó. Per la ràdio de la nau les notícies que arribaven eren bones. Totes les missions estaven sent assolides amb èxit: ja tenien la ratatouille que accelerava la cambra interestel·lar, el gulasch que activava el làser i el xucrut que habilitava la sonda orbital. Així, la Via Làctia podria despreocupar-se: els moviments dels krompotiks havien estat desactivats gràcies a l’esforç de tots els escamots i podien respirar tranquils. I en Mark? Tan bon punt van abandonar la Terra, va anar tornant a la normalitat; això sí, sense ser ben bé el mateix Mark d’abans. Ara no parava de repetir: “Sóc català, sí senyor, sóc català”.