Les arrels del microrelat

24.03.2016

El microrelat està de moda. Se’n publiquen reculls, antologies, s’imparteixen tallers, clubs de lectura i fins i tot cursos d’escriptura, com el que ofereix l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Però el microrelat ve de lluny, i Susanna Camps Perarnau en traça la genealogia a casa nostra.

L'escriptor Pere Calders.

L’escriptor Pere Calders.

Des d’inicis del segle XX es poden localitzar als llibres d’alguns escriptors catalans textos breus, de contingut narratiu, amb un ús peculiar de l’el·lipsi i l’al·lusió, que avui en dia els acadèmics denominarien microrelats. Un rastreig d’aquests textos començaria per la primera obra literària de Llorenç de Vilallonga, els Contes sintètics apareguts a El Dia de Palma entre 1924 i 1927, quan l’escriptor de Maó estudiava a la universitat de Saragossa i col·laborava amb el diari balear. Són narracions molt properes a les de Max Aub, que no tenen un afany avantguardista sinó el propòsit de reunir tradició i renovació. Posteriorment, aquestes peces d’art deshumanitzat es publicarien dins el volum Tots els contes (Edicions 62, Barcelona 1986).

A Radiacions i poemes (Catalònia, Barcelona 1928), Carles Sindreu, periodista esportiu amb un gran sentit innovador, es replantejà diversos gèneres. El llibre ofereix un compendi de proses i versos que, pel que fa a les “radiacions”, implica l’aparició d’epigrames i textos hiperbreus. Després, a Lo klaxon i el camí (1931, reeditat el 2010 per l’editorial barcelonina Acontravent), ja apareixen microrelats de dues o tres línies, propers a les ‘greguerías’ de Ramón Gómez de la Serna però amb un caràcter més sensible que humorístic. Sindreu anomenava aquests relats visuals sketches, “unió d’una successió de ‘greguerías’ que són com una desfilada ordenada de girls”. Tenia la intenció d’estructurar l’obra com “un espectacle de music-hall”.

El libre de relats breus de Joan Perucho Monstruari fantàstic (Galba, Barcelona 1976), i sobretot, a Diana i la mar morta (Atzavara 1953; Edicions 62, Barcelona 2003), poden considerar-se també com antecedents del gènere actual. La Diana, llibre de “contes breus abreujats” segons l’autor, explora la narració concentrada i el caràcter misteriós i poètic que adquireixen els fets personals quan s’aïllen completament, ja que sense el seu context real, es converteixen en “el meu primer intent en el camp de la porsa”.

Una mica més complicada és la localització de textos d’Avel·lí Artís Gener, Tísner, que puguin considerar-se com microrelats pel seu contingut indubtablement narratiu. N’hi ha alguns a Al cap de 26 anys (Pòrtic, Barcelona 1972) i uns pocs més a Viure i veure, l’autobiografia completa de l’autor en sis volums (Pòrtic, Barcelona 1989-1996). Molt més reconeixement i empremta deixen en els microrelataires catalans els Contes portàtils de Pere Calders, publicats primer a la revista barcelonina Els Marges (1975) i posteriorment integrats a Invasió subtil i altres contes (Edicions 62, Barcelona 1978). Aquests breus de Calders, com els de Tot s’aprofita (Prometeo, València 1981) i De teves a meves: trenta-dos contes que acaben més o menys bé (Laia, Barcelona 1984), utilitzen ja totes les característiques del gènere i apuntalen uns mecanismes narratius que han heretat els escriptors del segle XXI.

Avel·lí Artís Gener, “Tísner”

Al llarg de la seva trajectòria, Jaume Cabré, un dels grans escriptors contemporanis en llengua catalana, va assajar entre d’altres gèneres la narrativa molt breu, però només a Toquen a morts (La Magrana, Barcelona 1977). És un dels primers casos de llibre únicament compost per microrelats. Més tard, Joan Francesc Dalmau publicava Transficció: contes còmics i de l’absurd (Virgili i Pagès, Lleida 1988).

El prolífic narrador Isidre Grau va incloure algun microrelat a Del temps del joc al joc del temps (Autor-Editor, Tarragona 1984). Eduard Ribera publicà el 1996 Oficis específics (Alcoletge, Editorial Ribera & Rius), i va escriure l’inèdit El peix que volia ser home. Joaquim Carbó, un dels autors més prolífics de la literatura catalana (més de cent obres publicades entre novel·les, narrativa, narrativa breu, literatura infantil i juvenil, guions, teatre, estudis i crítica), ha fet una gran aportació al microrelat, amb tres volums: Bonsais de paper (Edi-Liber, Barcelona 1993), El jardí de Lil·liput (Pagès editors, Lleida 1994) i Jocs d’infants (Proteus, Barcelona 2011), l’últim ja entrat el segle XXI i amb un marcat to de denúncia social, una interessant aportació que s’aparta del caràcter sovint lúdic d’aquesta narrativa.

Eduard Márquez | Foto Noemí Roset

D’altres escriptors catalans reconeguts internacionalment per la seva obra narrativa han publicat obres de gran influència: és el cas d’Eduard Márquez i Zugzwang (Quaderns Crema 1995), i de Sergi Pàmies, que combinà microrrelats i altres narracions a La gran novel·la sobre Barcelona (Quaderns Crema 1997), Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema 2006), La bicicleta estàtica (recordem “Unplugged”, Quaderns Crema 2010) i Cançons d’amor i de pluja, (Quaderns Crema 2013). Tanmateix, la vasta obra narrativa de Quim Monzó conté des de les seves primeres publicacions textos que actualment retolem de microrrelats, i que es troben dins la recopilació Vuitanta-sis contes (Quaderns Crema, Barcelona 1999), així com a d’altres títols editats ja al segle XXI.