Les alegries i les víctimes del deure

1.01.2017

Un pintor rep un ordre que li prohibeix pintar. El seu art degenerat (entartet) no té raó de ser en l’Alemanya nacionalsocialista. L’encarregat de controlar que es compleixi l’ordre és un amic d’infantesa del pintor, l’únic policia d’aquesta contrada a l’extrem nord d’Alemanya, a tocar de la secularment disputada frontera de Schleswig Holstein.

Siegfried Lenz és l’autor de la novel·la “Lliçó d’alemany” que ressenya Daniel Gamper | Foto: Siegfried-Lenz.de

Qui ens narra la història és el fill petit del policia, que tancat en un reformatori escriu una redacció sobre les alegries del deure. El pare decideix complir rigorosament amb el seu deure, controlar i vigilar el pintor, fins i tot després de la fi de la guerra persisteix en el seu deure, que ha deixat de ser una imposició jurídica executada seguint una rígida cadena de comandament per convertir-se en una obsessió, com si en el pintor hi veiés el revés de la seva pròpia existència.

La novel·la Lliçó d’alemany de Siegfried Lenz que publica Club Editor forma part del processament del passat o del fer paus amb el passat (Vergangenheitsbewältigung) que marcà l’educació alemanya des de la derrota del Tercer Reich. Durant quatre dècades els alemanys van viure amb el mirall del seu passat davant dels ulls. Amb eficàcia germànica van fer valer una interpretació col·lectiva del passat que no servia tant a romandre en els remordiments i a carregar amb les culpes de les generacions passades com a prendre empenta de cara al futur. Un equilibri que només pot ser precari i que des de finals dels anys 90 ha estat objecte de debats a la República Alemanya, com el que provocà el discurs de Martin Walser a Frankfurt el 1998. El passat va esdevenir aleshores el terreny en què es posava a prova la capacitat explicativa del pensament, l’intent de trobar les raons dels horrors del passat, sense però justificar-los. L’antisemitisme arrelat del poble alemany o bé l’obediència cega als comandaments i a la llei, van ser algunes de les causes adduïdes en l’administració alemanya de la memòria col·lectiva. Identificar-los era un manera de desactivar-ne el seu potencial adormit, de recuperar la unitat nacional sobre bases no nacionals sinó ètiques.

Lenz es concentra en el concepte del deure, que té una notable ascendència. Kant situà el sentit del deure en el centre de la seva ètica. Allò que fa que un acció sigui ètica és que sigui realitzada conforme “el deure”., la qual cosa s’ha de distingir de les accions que es duen a terme “conforme al deure”. La distinció és fonamental i ha estat objecte de moltes interpretacions. Cal destacar aquella que ens permet distingir entre l’obediència cega i el sentit del deure. Kant no pretén justificar les coses com són ni accepta el positivisme jurídic, segons el qual allò que té validesa és només allò que estableix la llei escrita pels homes. Actuar per deure no és fer-ho per deure legal, sinó per un deure moral que cadascú descobreix en si. A més, l’actuació per deure té limitacions, com per exemple la de no tractar l’home com un mitjà, sinó com a finalitat en si mateix. Si no es respecta aquest límit, llavors hem de mirar-nos la qüestió del deure des de la perspectiva de les seves víctimes.

Els crítics alemanys van rebre l’obra a finals dels anys 60 criticant-ne el maniqueisme, com si s’haguessin deixat de banda les arestes de la personalitat del policia complidor. Tenien part de veritat, però cal dir que ens trobem davant una novel·la major de la literatura alemanya que ens arriba no només com a document històric de com la nació va afrontar el seu passat per construir la República de Bonn sobre fonaments democràtics i respectant el primer article de la Constitució que substituïa la de Weimar: “la dignitat dels humans és inviolable”. És també una magnífica peça literària que conjumina cert experimentalisme propi d’aquells temps, amb una riquesa de recursos descriptius dels paisatges nord alemanys que al mateix temps reverbera simbòlicament per crear una atmosfera d’obsessions psicològiques i violència en totes les seves formes. Alhora, l’artifici narratiu consistent en què sigui el fill del policia l’escriptor que compleix el seu deure d’escriure amb tots els ets i uts sobre les alegries del deure tal i com les entén a partir de la seva biografia, crea una distància irònica que matisa les contraposicions maniquees que li van retreure a Alemanya. El canvi de perspectiva dels perpetradors a les víctimes és el punt de partença de la revisió del passat, tanmateix, com mostra Lenz, ambdós es necessiten lògicament: sense perpetradors les víctimes perden la seva identitat.

Lenz porta les capacitats descriptives de la llengua fins a l’extrem, tot provant de reproduir literàriament la visió pictòrica del paisatge i també de les obres del pintor. El paisatge del nord d’alemanya esdevé, com escriu el traductor en el postfaci, un personatge més de la novel·la, igual que les pintures de l’artista degenerat. La lectura ens transporta a les planes inundades on transcorre l’acció amb la intensitat que només pot assolir la gran literatura. La morositat descriptiva no és només un additament a l’acció, sinó que n’és part constitutiva, com si d’una pel·lícula es tractés.

L’enorme riquesa narrativa de Lenz ens arriba en una traducció que de tan perfecta arriba a desaparèixer. Llegim Lliçó d’alemany en català com si no hi hagués traducció pel mig. L’amplitud expressiva del traductor, Joan Ferrarons, a qui des d’aquestes línies felicitem, i les troballes per reproduir el dialecte dels tallants diàlegs, és formidable. Aconsegueix així reproduir l’esforç estilístic de Lenz i la densitat d’una prosa que flueix magistralment. La feina d’edició és impecable, no es donen errors tipogràfics ni entrebancs de cap mena en la lectura. Si el lector persisteix en l’obra i no s’espanta per la seva complexitat i densitat narrativa, tindrà com a recompensa una experiència literària de primeríssim nivell. Desacostumats a les novel·les en què a cada pàgina hi ha motius per aturar la lectura i apreciar el funcionament precís i necessari de la trama, els lectors d’avui poden renunciar fàcilment a confrontar-se despietadament amb el monstre del deure en què ens podem convertir.

Les famílies actuals, desorientades quant al deure, es construeixen com a reacció a l’autoritat paterna, la qual està representada a la novel·la pel pare plantat a la cuina, prenent posicions per les reprimendes, cercant el lloc que li atorgarà més autoritat, confiant més en els gestos que en les paraules, més en les amenaces que en les raons, més en l’adoctrinament que en l’educació, contribuint involuntàriament a la resistència dels seus fills i del pintor. El pare policia que reprodueix l’ordre legal en el si familiar, és el mirall invertit d’una societat que ha renunciat a tota fermesa moral per evitar els excessos del fanatisme. El present es debat sense èxit per construir una autoritat no imperativa, però no ha descobert encara els mecanismes efectius per introduir les raons i la retòrica no instrumental en una formació de les properes generacions que conjumini la persuasió amb la seducció, i que a prengui a viure sota les mateixes amenaces de perversió del jovent de què ja va ser objecte Sòcrates. Aquesta reflexió sobre l’autoritat en la família i la societat troba a Lliçó d’alemany un fèrtil terreny per desplegar-se.

Ens felicitem, doncs, per aquesta publicació que ens retorna el plaer de les novel·les centreeuropees de la postguerra. Sentim el repicar de les màquines d’escriure mentre transcorren els feliços trenta anys, i arriben arreu la rentadora, la nevera, l’asfalt i els cotxes. Feliços anys en què la societat s’edificà sobre intuïcions de justícia que volien conjurar els horrors que s’havien comès quant aquestes intuïcions van ser oblidades. Però alguns escriptors, Lenz en aquest cas, intuïen ja la cara oculta del benestar, la negativitat inherent a l’ordre polític i pedagògic. Publicada l’any 68, Lenz recull també la contradicció inherent a un sistema edificat sobre la llibertat formal de tots els ciutadans que tanmateix només pot sobreviure mitjançant la repressió de la vida. Una negativitat ben representada pel fill del policia, el narrador de l’obra, que seguint la lògica interna de la narració, escriu el llibre que sostenim a les mans i que no és altra cosa que una redacció llarguíssima que li encarreguen a classe sobre “les alegries del deure”. Siggi Jepsen comença a tirar del fil de la seva vida i fa com el pintor, reprodueix les escenes que han quedat perfectament enregistrades a la seva memòria, fotogràfica i emocional alhora. Aquest doble record es manifesta com a simbolisme: els detalls del record són sempre significatius i evocatius, no hi ha res sobrer. Unes herbes que es vinculen al vent o el fang en el qual queden les petjades dels personatges compassen les accions, il·luminen la tensió que bat en totes les línies. El pare, autoritat omnipresent, crea un nerviosisme que amara l’obra sencera i del qual el seu fill, Siggi, no se n’allibera ni tan sols en la part final, en què ja gairebé adult es distancia formalment i espacialment del pare però roman colgat sota la influència del seu jou. Aquesta autoritat que no admet alternativa, perquè s’ofereix com a interpretació única de l’existència, sempre presenta esquerdes per les quals s’escola la dissonància. El pintor, pel qual Siggi sent una afecció irresistible, s’ofereix com contrapart del pare, però l’enfrontament entre ambdós fa que siguin dues cares de la mateixa moneda en un joc d’acció i reacció que no ofereix una via de sortida. D’aquí que en Siggi s’allunyi també del pintor, en definitiva, de tota la seva contrada per crear-se una pell pròpia.

Per aconseguir-ho hauria d’abandonar però les parets de la seva cel·la al reformatori. I és que l’obra és també un retrat de les institucions educatives i reformadores de l’Alemanya de la postguerra. Siggi Jepsen escriu també sobre el correccional on ha estat reclòs per allunyar-lo de la seva suposada carrera delictiva. Els psicòlegs que periòdicament visiten els interns es mostren incapaços de copsar la complexa psique humana. El treball retrospectiu del fill del policia és més efectiu per desllorigar el sentit de la moral i el transcurs d’aquestes vides de província, que no pas la mirada objectivant dels especialistes. L’obra de Lenz és doncs també una crítica al “sistema” que, malgrat allò après en la postguerra, tendeix a repetir els seus gestos organitzadors que no atenen al desenvolupament en llibertat dels joves, sinó que els volen vinclar per fer-los adequats per a una societat ben ordenada. En Siggi obeeix al mestre que li posa com a exercici a classe la redacció sobre “les alegries del deure”, però, com el seu pare, va més enllà d’allò que li exigeixen de complir. La lògica disciplinar del reformatori reprodueix la del pare. Només l’exercici alliberador de recordar i haver-se-les amb el passat, permet a en Siggi transcendir l’ordre imposat per les institucions patriarcals. Igual que l’Alemanya de la postguerra, en Siggi ressegueix els fils de l’obediència a la llei i a la jerarquia del poder, perquè només així podrà alçar-se com a individu autònom.

Hi ha altres aspectes de la novel·la que mereixen ser destacats, com el fet que el pintor Emil Nolde sigui una referència, evidentment transformada i estilitzada, del pintor de la novel·la. Les deixem però de banda, o millor, emplacem els lectors a visitar Lliçó d’alemany, primera traducció al català de Siegfried Lenz, per tal que siguin ells mateixos els que desfacin les incògnites d’aquest llibre. Les novel·les són equacions en què la incògnita es desplega temporalment. Llegir-les és ser interpel·lat per aquesta incògnita i entretenir-se a dibuixar les diverses variables que millor la resoldran.

 

Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany, Club Editor, 2016, 493 pàgs.