L’ensenyament de la gramàtica en contextos multilingües

22.02.2016

Els passats 4 i 5 de febrer va tenir lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la tercera edició de les Jornades GrOC, dedicades a reflexionar sobre la manera com s’orienta l’ensenyament de la gramàtica a secundària, i a presentar propostes i eines per millorar-ne la docència i l’aprenentatge a les aules. Després que la Universitat Autònoma de Barcelona acollís les dues edicions anteriors (2014, 2015), enguany l’Associació GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) va decidir ampliar horitzons i organitzar les Jornades juntament amb el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. A primera hora del matí de dijous, l’Aula Magna de la universitat amfitriona ja aplegava un bon nombre de professors de secundària i batxillerat, professors de català i espanyol com a llengües estrangeres, professors d’ensenyament de llengua per a adults, professors i investigadors universitaris, alumnes i editors de llibres de text, entre d’altres. S’endevinava un èxit d’assistència semblant al de les Jornades anteriors.

Language, llengües, llengua

‘Hola’ en diferents llengües

En aquesta tercera edició es va fer atenció a les oportunitats que plantegen entorns multilingües com el nostre per promoure un ensenyament de la gramàtica reflexiu i que desperti en els alumnes l’interès i la curiositat per la llengua com a objecte mereixedor de la curiositat científica. El programa dels dos dies de les Jornades va incloure una tria excel·lent de professors de secundària i d’investigadors universitaris de renom internacional, tant dels territoris de parla catalana com del País Basc, Portugal i Noruega, tots ells implicats, d’una manera o d’una altra, en la docència de la gramàtica en contextos multilingües.

La inauguració va anar a càrrec de dues representants de les entitats organitzadores: Clàudia Pons-Moll (Universitat de Barcelona) i Anna Pineda (IKER-Centre National de la Recherche Scientifique, Associació GrOC). També van participar en l’acte d’obertura els representants institucionals de la universitat amfitriona: Maria-Rosa Lloret (directora del Departament de Filologia Catalana), Teresa Español (vicedegana de la Facultat de Filologia), i Dídac Ramírez (rector de la Universitat de Barcelona). Tots van coincidir en la necessitat de treballar plegats per construir ponts entre l’àmbit universitari i l’àmbit de secundària, i per aconseguir transformacions significatives i reals en l’ensenyament de la gramàtica.

A continuació, dos dels fundadors de GrOC, Ángel Gallego (Universitat Autònoma de Barcelona) i Germán Cánovas (Europa International School), van fer un balanç dels tres anys de vida de l’Associació, que va servir per donar a conèixer el passat, el present i el futur d’una iniciativa que naixia l’any 2013 amb l’afany de contribuir a millorar l’ensenyament de la gramàtica a secundària. Van explicar que, fins aleshores, des de GrOC s’havien organitzat jornades, tallers, cursos d’actualització gramatical a instituts, experiències d’assessorament i participació en l’aula amb estudiants universitaris en formació, etc. Actualment, l’Associació continua treballant per consolidar les activitats creades i per desenvolupar materials i projectes didàctics per a l’ensenyament de la gramàtica a l’aula. S’estan preparant els II Tallers GrOC (2016), un conjunt de sessions d’assessorament als instituts per preparar les preguntes de reflexió lingüística de les proves de selectivitat i un curs de formació per a l’any 2017, organitzat amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Després de la presentació de GrOC, va ser el torn de João Costa, actual secretari d’Estat d’Educació de Portugal. Costa —que, a banda del càrrec polític que ostenta en l’actualitat, és professor a la Universidade Nova de Lisboa— ha estat des de sempre un professional coneixedor de la realitat de la docència de la gramàtica a la secundària a Portugal. Durant la xerrada va exposar les idees i accions del moviment de transformació de l’ensenyament de la gramàtica que va liderar a Portugal fins a l’any 2011, quan fou aturat a causa del canvi de govern conservador anterior. Així, va reflexionar sobre les raons d’ensenyar gramàtica més enllà del coneixement lingüístic i va defensar el paper de la teoria lingüística en l’ensenyament i en la formació dels docents. A més a més, va mostrar algunes contribucions de la sintaxi teòrica i de l’estudi de l’adquisició de les llengües naturals per definir i assolir determinats objectius en l’ensenyament de la llengua. Una de les aportacions més elogiades de la conferència de Costa va ser mostrar alguns dels materials que han desenvolupat i provat en més de 800 centres portuguesos per tal de situar la “consciència lingüística” —l’estadi intermedi entre el coneixement implícit i explícit dels fenòmens gramaticals— al nucli d’un ensenyament de la gramàtica que permeti entendre, conèixer i fer generalitzacions sobre fenòmens lingüístics i millorar, en última instància, la confiança lingüística i les competències d’estudi dels alumnes.

Després de la primera pausa del matí, en la segona intervenció, Aina Labèrnia (Universitat Pompeu Fabra-Grup de Recerca en Aprenentatge i Ensenyament de Llengües) va aprofundir en una qüestió rellevant i força debatuda en el món de l’ensenyament: quin és el grau d’implantació de la normativa lingüística catalana entre els estudiants? Labèrnia va fer un repàs minuciós dels resultats derivats de la seva recerca doctoral —emmarcada en els treballs de la sociolingüística de la variació—, en la qual es determina la incidència d’un conjunt de 26 factors sociolingüístics relacionats amb el grau d’implantació de la normativa lingüística del català referent a 16 variants sintàctiques. La ponent va determinar quines de les variables sintàctiques analitzades requerien una atenció especial pel fet d’estar poc implantades entre els estudiants, i va apuntar, també, la correlació entre un grup de variables sociolingüístiques —l’èxit acadèmic, el grau d’escolarització i l’ús global del català que demostren els estudiants— i el grau d’implantació i de coneixement de la normativa.

En la tercera presentació, Albert Pla Nualart, responsable de llengua del diari Ara, va fer referència al que considera un fenomen creixent en l’ús de la llengua catalana: les ultracorreccions identitàries. Es tracta d’ultracorreccions que resulten d’aplicar en excés la normativa i d’accentuar voluntàriament les diferències entre el català i el castellà, més enllà del que realment distingeix les dues llengües. Nualart, que va insistir enèrgicament en la influència imparable i poderosa del castellà com a causa de l’aparició d’aquest tipus d’ultracorreccions, va presentar una extensa llista d’exemples referents al lèxic —usos abusius com ara apropar-se en lloc d’acostar-se; i usos impropis, com ara desvetllar per desvelar, revelar— i, especialment, a la sintaxi. En relació amb aquest darrer àmbit, l’autor es va referir a qüestions que, ben sovint, generen vacil·lacions —i, per tant, en alguns casos, ultracorreccions— en els parlants: l’ordre nom-adjectiu, la doble negació, les preposicions a i en davant de complements locatius, la preposició a davant de complement directe personal, l’ús abusiu dels clítics en i hi, les alternances (una) altra vegada, altres/d’altres, tots dos/els dos, etc.

Abans de la pausa del migdia, va ser el torn de Neus Nogué (Universitat de Barcelona), que va fer una aproximació teòrica i pràctica a l’ensenyament de tipus contrastiu de llengües. Com bé sintetitzava el títol de la seva ponència, «Aprofitar les semblances i distingir bé les diferències. Propostes per millorar l’aprenentatge de llengües a l’ensenyament secundari», Nogué va remarcar la validesa del mètode contrastiu com a activitat que pot contribuir en graus diferents i progressius a activar —de nou, com ja apuntava João Costa— la consciència metalingüística dels alumnes i, per tant, la seva capacitat d’entendre les estructures de la llengua, i de reflexionar-hi. Nogué va completar una primera part de la xerrada de tipus més teòric amb un conjunt de propostes pràctiques que poden fer de l’ensenyament de la gramàtica una tasca dinàmica i integradora dels coneixements previs dels alumnes: d’una banda, amb exemples i eines d’ensenyament contrastiu referents a qüestions ortogràfiques, gramaticals —morfologia i sintaxi, lèxic i fonètica—; i, de l’altra, amb una aposta pels exercicis de traducció com a activitat per a un millor aprenentatge de les llengües.

Les dues sessions inicials de la tarda van anar a càrrec de docents de llengua a secundària, que van aportar una visió en primera persona de les dificultats i reptes de l’ensenyament de la gramàtica. La primera va ser Itzaro Goiriena, de l’IES Arozena-Barrueta BHI del País Basc, que va il·lustrar les dificultats d’ensenyar la gramàtica de l’euskera d’acord amb els models actuals d’anàlisi de la llengua. Segons la docent, el mètode d’ensenyament vigent presenta diferents problemes: se sustenta en nocions creades ad hoc, com ara izenlagun (‘amic del nom’) i adizlagun (‘amic del verb’); genera anàlisis oracionals molt complexes, i es fonamenta en nocions úniques per a l’ensenyament de l’euskera, confuses i sense equivalents en els sistemes d’anàlisi d’altres llengües. Goiriena va defensar que només una gramàtica única, senzilla, coherent i ben definida, pot ser útil i vàlida per ensenyar totes les llengües en l’ensenyament secundari i per potenciar veritablement —i més enllà del paper— les competències incloses en els decrets educatius vigents al País Basc.

El segon professor de secundària a exposar va ser Jeroni Tutusaus (IES Isaac Albéniz), amb la ponència «Les interferències en el català: la comparació interlingüística com a eina», adreçada a reflexionar sobre la utilitat de comparar llengües com a recurs per ensenyar gramàtica. Abans de centrar-se en el tema de la seva ponència, va descriure de manera general el currículum educatiu de secundària, i va criticar que no fes cap esment a les interferències ni a la comparació interlingüística. Basant-se en exemples que ell mateix fa servir a classe i que, en conseqüència, aportaven un visió molt fonamentada, Tutusaus va demostrar que aquest mètode serveix per relacionar diferents àrees del programa educatiu —com l’anglès, el castellà i el català— i també per oferir als alumnes una visió més àmplia sobre gramàtica que la que poden aconseguir amb el currículum actual. La causa d’aquests més bons resultats és que la comparació els permet observar les semblances i les diferències entre els components sintàctics, morfològics i fonètics de cada llengua. Aquest procediment els ajuda a entendre més bé els objectes d’estudi proposats i a resoldre les principals interferències en el català, provinents majoritàriament del castellà.

M. Victòria Escandell-Vidal (Universidad Nacional de Educación a Distancia) va ser l’encarregada de tancar el primer dia de les Jornades. La seva intervenció, «Tejiendo párrafos. Claves para la organización del texto escrito», va tractar de l’ensenyament de la comunicació escrita prenent com a figura central el paràgraf. Escandell va dividir la ponència en dues parts: la primera va ser una introducció teòrica en què va definir les característiques i l’estructura del paràgraf i va indicar els components gramaticals que serveixen per construir aquesta unitat textual mínima. En la segona part, va il·lustrar la teoria amb exemples d’exercicis consistents a comparar i analitzar paràgrafs. L’objectiu d’aquestes activitats és que els estudiants aprenguin a detectar si un paràgraf està ben construït i les conseqüències que té utilitzar uns elements i mecanismes gramaticals o d’altres. Tal com va defensar Escandell, totes les competències i tots els recursos que entren en joc en la creació d’un paràgraf també s’han d’aplicar en l’elaboració d’un text, ja que les parts i el tot tenen la mateixa estructura i la mateixa finalitat: facilitar el processament cognitiu de la informació.

A les 9.30 h del dia 5 es van reprendre les Jornades amb «La enseñanza de la gramática en contextos bilingües en Noruega. El mito escandinavo», de la mà d’Antonio Fábregas (Universitetet i Tromsø). Mentre l’Aula Magna s’anava omplint, Fábregas començava la intervenció amb una contextualització històrica que permetia al públic entendre com a Noruega s’havia arribat al bilingüisme entre el Bokmål, la llengua majoritària, i el Nynorsk, la llengua minoritària. Després d’haver situat els oients, va exposar que els principals problemes en l’ensenyament de la gramàtica en aquest país són la falta d’estudis comparatius entre les dues llengües i la ineficàcia d’un sistema educatiu que no treballa prou bé les competències gramaticals. Segons Fábregas, per solucionar aquestes mancances, s’hauria d’aprofitar la riquesa lingüística de la regió —bilingüe i molt familiaritzada amb l’anglès— per establir unes bases ben fonamentades de gramàtica. L’aplicació d’una proposta així facilitaria tant l’aprenentatge del Bokmål i el Nynorsk com d’altres llengües.

A continuació, en una Aula Magna ja plena, Clàudia Pons-Moll (Universitat de Barcelona) començava la segona ponència del dia, «Ensenyar gramàtica tenint en compte la variació lingüística», que tenia dues finalitats. D’una banda, demostrar com introduir la variació —intralingüística i interlingüística— a l’aula de secundària pot ser útil per desbancar determinats prejudicis lingüístics relacionats amb els dialectes i les llengües, i per crear, per tant, aules més inclusives. I de l’altra, il·lustrar de quina manera incloure la variació lingüística a l’aula de secundària pot ajudar a fomentar les capacitats d’observar, de generalitzar i relacionar, d’argumentar i d’experimentar, de relacionar causes i efectes, reivindicades per Bosque en la seva ponència en les I Jornades GrOC (2014). Després de comentar algunes de les mancances que caracteritzen l’ensenyament secundari —com ara la “fal·lera terminològica i taxonòmica”, o la dependència excessiva dels exàmens que cal superar—, Pons-Moll va proposar un conjunt d’exercicis —plantejats en forma de problema per resoldre— relacionats amb el vocalisme tònic i àton i amb la reducció vocàlica, que tenen per objecte que sigui l’alumne el que arriba a les generalitzacions teòriques a partir de les dades, i que per tant “aprengui a aprendre” per ell mateix: un objectiu que en diverses entrevistes Chomsky ha defensat com a prioritari en l’ensenyament de qualsevol matèria i en qualsevol nivell educatiu.

La penúltima intervenció de les Jornades, a càrrec de Josep Martines (Universitat d’Alacant), va ser «Aprendre a comunicar-se i aprendre gramàtica en un context de minorització». Martines, que durant tota la xerrada no va parar de moure’s per la part davantera de la sala a fi d’integrar tots els assistents en el discurs, va començar exposant alguns dels principals símptomes que evidencien una situació de minorització. Després d’aquest prefaci, i coincidint amb les propostes anteriors de Pons-Moll, va rebutjar l’aprenentatge basat en la simple memorització i va proposar que, per ensenyar els alumnes a comunicar-se en català, cal que dominin la gramàtica i que l’aprenentatge no s’oblidi; cal crear la necessitat d’adquirir una competència; en aquest cas, una necessitat de comunicar-se en català. En la part final va explicar deu maneres efectives per aconseguir aquest propòsit, entre les quals destaquen estimular la curiositat, transformar els prejudicis sobre el català, proposar alternatives que transcendeixin la mera repetició de continguts i que afavoreixin la implicació personal de l’alumnat i el foment de la reflexió sobre gramàtica dins una seqüència de descobriment.

A les 12.30 h, Itziar Laka (Euskal Herriko Unibertsitatea/Universidad del País Vasco) va presentar «Una mente es un fuego que hay que encender, no un recipiente que hay que llenar», l’última ponència de les Jornades, que rebia el títol d’una cita de l’historiador grec Plutarc. Laka va partir d’aquesta figura clàssica per fer evident que cal un canvi en els models educatius: s’han de substituir els mètodes basats en l’abocament de continguts per projectes que estimulin de manera contínua la curiositat dels estudiants. Segons Laka —que va argumentar la seva posició per mitjà d’experiències positives que havia tingut com a alumna—, la incomprensió dels estudiants quan observen un fenomen gramatical, o de qualsevol altre camp, pot ser l’incentiu que els desperti l’interès. La necessitat de resoldre els dubtes suscitats els impulsa a accedir a continguts i a aparats tècnics que els serveixin per analitzar i entendre els problemes que se’ls plantegen. Tal com va defensar Laka, el bon ensenyament no consisteix a mostrar, sinó a proporcionar el guiatge adequat per aconseguir que una altra persona aprengui.

En la clausura de l’acte, dos dels organitzadors, Anna Pineda (IKER-Centre National de la Recherche Scientifique, Associació GrOC) i Germán Cánovas (Europa International School), van agrair la nombrosa participació durant els dos dies i van convidar altres universitats a acollir l’edició de l’any següent. Com a punt final a unes jornades crítiques als sistemes educatius vigents i riques en propostes de millora, Cánovas va reivindicar la necessitat que les persones que treballen en l’ensenyament es responsabilitzin a detectar problemes en l’aprenentatge i a aportar-hi solucions, per compensar la poca implicació que massa sovint demostren les institucions i els governs en aquest àmbit. Un missatge clar i directe que resumeix molt bé la voluntat de les Jornades, de tots els ponents i de l’Associació GrOC: reforçar l’educació, un dels pilars de qualsevol societat.