Ser mestre, una professió de risc?

27.04.2015

La mort d’un professor de secundària a mans d’un alumne dimarts passat a l’IES Joan Fuster ha creat una gran commoció i ha posat sobre la taula diversos debats i, molt especialment,  l’educatiu. A Núvol, hem recollit algunes reflexions sobre el cas que apleguem aquí.

aula buida

L’escriptor Antoni Dalmases, autor de ‘Caos a les aules‘ (Angle Editorial) mostra obertament la seva ràbia a l’article “Serradures damunt del bassal”: “Estic trist. Trist i enrabiat d’impotència”. Dalmases critica la devaluació del sistema i el paper que actualment té l’escola i considera que ha passat d’ensenyar a educar: “Els centres escolars són cases d’acollida en les quals també —només també— s’hi ensenya… si es pot”. També apunta que cada vegada es dedica menys espai a fer reflexionar l’alumne: “I si als centres escolars no hi ha temps, lloc o manera de filosofare, doncs no es filosofa i ja està. Que filosofin ells en centres on no es permetin segons quines actituds, però que s’ho paguin! Que filosofi qui s’ho pugui pagar! Progrés, en diuen progrés, d’això. Amén”.

Per la seva banda, Joaquim Torrent en l’article “Carn de psiquiatre”, apunta també que la sensació generalitzada és que el sistema educatiu està en crisi i “fa aigües per tot arreu”. De la mateixa manera que Dalmases, també acusa el sistema de l’actual situació a les aules: “[els professors] impotents davant el nou perfil d’alumne, producte directe de la globalització i de tots els canvis que duu aparellats, els ensenyants aguanten en silenci i, desconcertats, es van empassant una humiliació rere l’altra… I, pel compte que els corre, tota mena de tècnics, teòrics, inspectors i psicopedagogs —molts dels quals no han trepitjat mai una aula escolar o, si ho han fet, n’han sortit rebotats— callen com a morts, mentre la casta política s’inhibeix i es camufla sota un cúmul d’estadístiques per distreure el personal i no assumir responsabilitats.” Per a Torrent la situació és greu i cal posar-hi remei: “No podem permetre que els docents es converteixin impunement en el boc expiatori d’una societat alienada i estupiditzada d’usar i llençar”.

Vicent Almela, en canvi, ha fet una descripció més íntima, gairebé lírica, de les penalitats que viu avui un professor. Almela, que va ser un dels guanyadors de la primera edició del premi Núvol de contes amb Un got d’aigua, fa posar els pèls de gallina en un article titulat “Que un dia vas voler ser mestre”, que ja acumula 25.000 lectures en només tres dies. Almela hi exalta la figura del mestre vocacional: “I un dia t’insulten o t’amenacen o et menyspreen de manera subtil o de manera explícita. Un alumne, un pare o una mare. O tots plegats alhora. Contra tu. Tu, que un dia vas voler ser mestre. I tornes a casa. En veu baixa, et saps la baula més fràgil. La més fàcil d’atacar. Treballes poc. Tens massa vacances, ja saps. No importen les mares que no fan de mares. Els pares que no fan de pares. L’administració que t’utilitza de cuirassa perquè no vol problemes. I la pell, en lloc d’endurir-se, a tu, que un dia vas voler ser mestre, se’t va fent cada vegada més prima i s’enrojola com el centre d’una diana perfecta. I no tornes.”

Jordi Cortès, finalment, director de l’escola Santa Anna de Barcelona explica, en un article titulat “El nen que va confessar un penal”, dues anècdotes que ha viscut de prop recentment, totes dues positives, perquè encara que aquests flaixos siguin insignificants, són “d’una grandesa incommensurable” i “conviden a l’optimisme i ens indiquen que als centres escolars també passen coses meravelloses”. Tanmateix, també és crític amb el moment que està vivint actualment el món de l’ensenyament: “És evident que el món de l’ensenyament no passa per un bon moment i és evident que cal una intervenció urgent per tal de resoldre els greus problemes que l’afecten […]; però és evident, també, que no tot es fa malament, que també hi ha moments dolços com els que hem intentat descriure abans o com molts d’altres: companys que s’ajuden en les tasques escolars, alumnes que et vénen a veure perquè estan preocupats perquè sospiten que algun amic de la classe té problemes amb l’alimentació”.

Article relacionat:

Antoni Dalmases: “Un bon professor és un model que val la pena imitar”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Hola,

    Felicitats per la vostra tasca. Com a periodista i professor, m’he sentit reflexat en algunes de les vostres opinions. Fa falta una autèntica política educativa, valenta, necessària però missió impossible perquè hi ha moltes zones de Catalunya on tothom que s’ho pot permetre porta els seus fills a la concertada (els polítics els primers). I la pública es converteix en el Titanic….Us deixo l’article escrit per la mà del diable, un homenatge a l’Abel, el professor assassinat: http://manodeldiablo.blogspot.com.es/2015/04/todos-somos-abel.html