Leni Riefenstahl, Terra Baixa i el triomf de la voluntat

14.02.2016

El dimarts 16 de febrer, a les 18.30h de la tarda, en el marc de l’epicentre Guimerà que organitza el TNC al voltant de l’obra Maria Rosa, es projectarà Tiefland a la Filmoteca, la pel·lícula que Leni Riefenstahl, la cineasta coneguda per ser col·laboradora del règim nazi, va dirigir el 1940. Es tracta d’una pel·lícula basada en l’obra d’Àngel Guimerà, Terra baixa, en la qual surt la mateixa directora al film així com alguns gitanos que van fer d’extra i que després van ser enviat a Auschwitz. Jordi Riera ens aproxima a aquesta cineasta.

Leni Riefenstahl a 'Tiefland'

Leni Riefenstahl en el paper de Marta a ‘Tiefland’

Leni Riefenstahl va ser successivament ballarina, alpinista, actriu, directora de cinema, productora, guionista, editora i fotògrafa, i està considerada una de les dones amb més talent del segle XX. Els documentals que va dirigir als anys trenta la van situar com una esteta, fascinada per la bellesa del cos humà i la dels seus moviments. Va promoure innovacions tècniques com el muntatge de les càmeres en grues, ascensors o carrils per donar moviment a la seqüència. El fet de treballar amb moltes càmeres al mateix temps, els canvis de punts de vista a l’hora de rodar, l’ús de filmadores submarines o la cura amb el tractament de la llum i la composició van fer que fos considerada una cineasta excepcional.

A Riefenstahl, però, una taca al seu currículum li impediria un desenvolupament normal de la seva carrera. L’any 1932, la famosa directora va caure subjugada per la figura d’Adolf Hitler. Des de llavors i durant molts anys tindria una relació amb ell i treballaria en encàrrecs que glorificarien el seu partit. Encara que ella va negar sempre l’existència d’una relació amorosa amb Hitler i comentava que no estava d’acord amb el racisme i antisemitisme implícit en la ideologia del Tercer Reich, el cert és que va col·laborar amb el règim nazi de bon grat.

L’art fet a Alemanya durant el Tercer Reich era grandiloqüent i d’un academicisme tronat. De les poques obres que ressalten per les seves qualitats artístiques d’aquella època són els seus documentals com Triomf de la voluntat (1935) o Olímpia (1938), que són considerades obres mestres avui en dia.

Després del final del conflicte mundial, mai es van poder provar crims de guerra contra ella, ni comprovar que sabés de l’existència dels camps d’extermini nazis. Presa durant un temps a la postguerra, la van haver d’alliberar per falta de proves. Va passar gana i li van embargar per molt de temps els seus béns econòmics i intel·lectuals. A les següents dècades, una munió de projectes cinematogràfics i artístics de tota mena no van arribar a bon port. El record del seu passat i els escàndols sensacionalistes, inventats o no provats, acabaven fent desistir molts dels possibles inversors. L’obsessió, però, per seguir creant no la va perdre mai i alguns dels seus projectes, sempre amb molts problemes pel mig, acabaven veient la llum.

Tiefland (Terra baixa) amb un guió de 1934 i una filmació dels primers anys quaranta va ser la darrera pel·lícula de ficció que rodaria. Després de molts entrebancs s’estrenaria finalment l’any 1954. El film estava basat indirectament en l’obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Riefenstahl, que havia estat al santuari de Montserrat, a Tossa de Mar i diverses vegades a Barcelona, hi feia d’actriu, directora i coproductora. La pel·lícula, filmada a diversos països, mostrava en el dia de la seva estrena un temps massa llarg de gestació, però en conservava perfectament la bellesa visual. Els extres que van treballar a la pel·lícula eren gitanos. Aquests eren el tipus d’habitants que pensaven els alemanys de l’època que habitaven al Pirineu català.

A partir dels anys seixanta descobreix Àfrica i es converteix en fotògrafa. Li van interessar les tribus Nuba del Sudan per la bellesa dels seus cossos i l’originalitat de les seves tradicions encara no occidentalitzades. Viurà amb ells a temporades i n’aprendrà la llengua. Editarà diversos llibres de fotografia sobre el tema i rebrà premis pel seu treball.

Amb 72 anys descobrirà el submarinisme, farà un curs juntament amb un grup de joves en què dirà que té vint anys menys i l’aprovarà. L’any 2002 va estrenar el seu darrer documental Impressionen unter Wasser basat en les seves experiències submarines. El mateix any rebrà el títol de submarinista en actiu més veterà del món: tenia 100 anys. També aquell any va inaugurar a Sevilla una exposició de les seves fotos sobre els Nuba. En perfecta forma, quan unes associacions romanís i alguns representants de la premsa l’acusaven d’haver glorificat el règim nazi, ella es va encarar als periodistes i va comentar: “Si aquí ningú m’hi vol, perquè m’heu convidat?”.

La seva vida personal sempre va estar en segon pla per darrere de la seva carrera artística. L’any 1968 coneixerà Horst Kettner i el tindrà com a company fins a la seva mort l’any 2003. Quan es van conèixer ella ja estava a l’edat de la jubilació i Horst tenia vint-i-quatre anys. Van restar junts durant trenta-cinc anys i un any abans de morir Leni, es van casar.

Leni Riefenstahl va ser una dona de llarga vida, que gràcies al seu talent va destacar en un món que encara era fet només a la mida dels homes. A la seva existència se li podia posar el mateix títol del seu documental més famós, el triomf de la voluntat. Aquesta determinació i força interior la van ajudar a realitzar una obra profundament influent a les arts del segle XX.

Fins al principi de la segona guerra mundial, Leni Riefenstahl va veure reconegut el seu talent als països europeus i a América. A partir de 1945, però, patiria un calvari fins a la seva mort. En molts dels actes en què participava se la tractava de racista, assassina de jueus o termes semblants. Això va influir moltes persones, a partir de la postguerra, perquè molts dels seus projectes artístics se n’anessin en orris. Podria semblar que el fet que si una ideologia guanya o perd una guerra fa valorar de manera molt diversa els intel·lectuals que, d’alguna manera, li donaven suport. Hi ha hagut artistes reconeguts que han fet pintures o poemes glorificant un assassí de masses com Stalin que no han sofert cap tipus de problemes per aquest motiu. En un nivell més proper, i seguint parlant de personatges tenebrosos, els intel·lectuals que van donar suport a Francisco Franco tampoc sembla que hagin tingut gaires problemes per seguir exercint les seves destreses.

La discussió entre art i ideologia, talent i consciència social és complexa. Els que s’erigeixen en jutges per separar el món entre bons i dolents, potser haurien d’apreciar que a la natura no existeix ni el blanc, ni el negre absolut. Podríem seguir condemnant els règims criminals i les seves accions, però hauríem de poder seguir admirant el talent artístic vingui d’on vingui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “I a més en temps de Hitler es van fer les autopistes alemanyes, que són boníssimes, i les autopistes no tenen ideologia…” I així podríem seguir.

    Al·lucinant.