L’emprenedoria us farà lliures

27.03.2013

El DIEC defineix «emprenedor» com aquell «que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses». És possible que un dels relats que amb més precisió mostra en què consisteix el sentit actual del terme «emprenedoria» —concepte de moda en temps de crisi— sigui el que teixeix Charles Chaplin a finals dels 40, en un film poc conegut: Monsieur Verdoux.

Monsieur Verdoux, de Charles Chaplin (1947)

 

Anòmala en el context de l’obra de Chaplin, la pel·lícula és un relat extremadament modern, una paràbola social dels estralls del capitalisme en la racionalitat humana. Si bé al darrera hi ha l’amenaça nuclear i una incipient Guerra Freda, Chaplin no opta per personatges perversos i histriònics —com els kubrickians estadistes de ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú—, i abandona així el maniqueisme vertebrador que havia marcat gairebé tota la seva producció.

Verdoux és el protagonista d’aquesta estranya comèdia: és un home honrat, amb consciència estètica i refinació de classe, que veu com la crisi del 29 el fa perdre la seva feina de banquer. El film ens situa en un moment posterior. Verdoux, com a bon emprenedor, ha posat la creativitat al servei del capitalisme, i ha estat capaç d’engegar un negoci que funciona extremadament bé, obtenint grans beneficis. Negoci que no és una designi convencional: seduir, convèncer i persuadir solteres o viudes que disposin d’una important fortuna per tal que es casin amb ell. Després, és clar, matar-les —i cremar els seus cossos— per fer-se amb la fortuna.

Perdut en un joc de dobles i triples vides, perseguit per la policia i obstinat en invertir en borsa tots els diners que aconsegueix robar, Verdoux és un personatge tràgic que es veu superat per les dinàmiques socials que l’imbueixen: el seu pecat ha estat el de convertir-se en l’emprenedor prototípic, i dur a terme una empresa de dubtosa moralitat.

La mateixa lògica que descriu Chaplin, és a dir, la lògica que porta del capitalisme a l’assassinat —entès aquest últim com la culminació racional d’un procés productiu—, és la lògica sobre la qual Costa-Gavras, cineasta polític per excel·lència, edifica la pel·lícula Arcadia (2005). Costra-Gavras fa un interessant treball de traducció de la lògica de l’emprenedoria al context del capitalisme tardà, això és, al context de la imposició unilateral del neoliberalisme com a model econòmic, polític i social. El seu protagonista, Bruno Davert, no és un individu misantrop que, amb ínfules dostoievskianes, s’acaba decantant per l’assassinat: al contrari, es tracta d’un pare de família que, degut a la seva alta qualificació professional, és incapaç de trobar un lloc de treball. En el seu cas, l’assassinat és una forma de crear ocupació i eliminar la competència.

El problema endèmic al qual semblen apuntar aquestes obres és al caràcter inherentment pervers de la lògica de la competència i l’emprenedoria. Es vol assenyalar que Verdoux i Davert no són personatges marginals, marginats, l’Altre de la nostra societat; en realitat, són la màxima expressió d’aquesta lògica, la seva forma més aconseguida i eficient. L’emprenedor assassí, per dir-ho així, no és una figura monstruosa, mutant i desproporcionada que ha emergit al marge de la societat i per error, de la mateixa manera que Hitler i el nazisme no van ser una desviació inversemblant i improbable del progrés occidental. El singularisme no és una bona opció teòrica si el que volem és comprendre l’arrel del problema: hem de parar atenció als somnis de la raó.

L’emprenedoria és corejada acríticament i celebrada transversalment per multinacionals, institucions, associacions culturals i gent a l’atur. L’emprenedoria esdevé música de les esferes que la gent escolta amb la colpidora esperança de veure’s transformats de granotes en prínceps. Un te la sensació d’estar veient Rashomon i que totes les versions siguin iguals: potser perquè, com deia Gombrowicz, la repetició crea mitologia.

 

Monsieur Verdoux (Charles Chaplin 1947)

 

D’aquesta manera, plantejat a mig camí entre l’ètica protestant i el wishful thinking d’arrel autoajudesca, el discurs de l’emprenedoria ha aconseguit una inversió orwelliana del llenguatge: ja no tenim aturats sinó «buscadors de feina», empresaris de si mateixos que no han quedat fora de la roda productiva, sinó que estan «invertint» en el seu futur. «L’emprenedoria us farà lliures», titulen, i demanen que com Demòstenes ens anem posant pedres a la boca fins que aprenem a parlar el llenguatge del capital.

Entre els adoradors del Revolucionari del Xandall, Steve Jobs, i els malentesos en el camp de la cultura sobre què significa la creativitat,  s’estan confonent perillosament una sèrie de qüestions. Principalment sobre el valor de la cultura. I no es tracta, com fan alguns,  de trencar llances a favor d’una universitat decimonònica, pensant en una improbable edat d’or on prevalgués una cultura humanista en el ple sentit de l’expressió. Però si hi ha alguna cosa pitjor que el que Damià Bardera anomenava consumidors culturals —en últim terme, individus que no pesquen massa res, però passius— aquests són els emprenedors culturals, ja que aquests, per definició, no vacil·len en executar els seus designis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ben cert. Molt interessant, l’article!
    Penso que l’alarmant ceguera davant la triada “emprenedoria-innovació-creativitat” (també) en l’àmbit cultural demostra fins a quin punt és poderós el capitalisme quan es tracta de desplegar mesures camaleòniques d’adaptació al medi: en un sistema econòmic postfordista, anomenat per unes Economia del Coneixement (?!) i per les altres Capitalisme Cognitiu, la potenciació de la cultura com a recurs no sembla ni atzarosa, ni innocent… ni massa original, la veritat.
    Però amb tot, pel que sembla, majoritariament estem disposats/des a permetre que segueixi aquesta salvatge apropiació i privatització de les nostres vides.
    Des d’altres àmbits s’estant movent fils per obrir escletxes, generar alternatives, sobreviure amb dignitat. Què li passa a la cultura?

  2. Retroenllaç: Mori la indignació! Visca l’emprenedoria! × Notes de treball