L’emancipació de l’avui: humanitats en transició

20.10.2016

Amb el hall del CCCB ple de gom a gom, Marina Garcés impartia ahir una conferència amb la intenció de ser el tret de sortida d’un projecte compartit més ampli: una aula oberta, organitzada per l’Institut d’Humanitats de Barcelona, que duu el nom de “Saber, fer, comprendre” i que haurà de ser un espai de trobada per compartir, entre els participants –i gràcies a l’aportació inicial de catorze persones conferenciants–, noves cartografies, pràctiques i desafiaments de les humanitats (o activitats humanes) avui.

Marina Garcés | CCCB

Marina Garcés | CCCB

La conferència que Garcés oferia ahir es diferenciava del fil conductor de l’aula oberta sense deixar de participar-hi: el seu títol, “Humanitats en transició”, s’inspira en el moviment ecologista de transició, que apartant-se d’aquell conservacionisme salvador d’allò que s’està perdent, aposta per un present en gerundi: esdevenint. Ni el lament, ni la promesa. Davant la crisi ambiental, ecològica i alhora civilitzatòria, és necessari un canvi de paradigmes que ens permetin pensar quins són els límits d’allò que és vivible respecte del que no ho és. No es tracta d’un retorn a l’Arcàdia, sinó de generar una escletxa en un present que ja s’ha de viure sense horitzó.

La xerrada es va estructurar segons cinc hipòtesis formulades per tal d’esbossar i comprendre per què sostenir unes humanitats “en transició”. Aquestes hipòtesis inicien un camí cap a una batalla: la resignificació d’allò que vol dir ser humà avui. Els primers passos d’aquest trajecte s’aturen per a reflexionar sobre el pretès abandonament de la cultura. Garcés afirmarà que aquest és en realitat “l’efecte desinstitucionalitzador que té sobre les activitats humanes el projecte cognitiu del capitalisme”: el capitalisme té un projecte cultural, epistemològic i educatiu concret conduït per un interès en clau productivista. Les activitats humanes, ja desbordades per la clàssica separació entre teoria i praxi, o lletres i ciències, hauran de dir la seva en allò que significa la vida intel·ligent: s’haurà de pensar de nou quin és el lloc de la intel·ligència reflexiva, autònoma i lliure que les hauria de caracteritzar.

El paper desinstitucionalitzador d’aquest projecte del capitalisme es fa palès en esferes com l’administració pública: la reorientació del sistema públic en un mercat competitiu de talents i la despolitització de polítiques culturals en són clars exemples. La precarització també és un element que dissol els vincles necessaris per a donar un sentit a allò que es fa: veiem una creixent desvinculació dels treballadors amb les institucions culturals per les quals treballen, alhora que es produeixen desercions i abandonaments d’estudiants, investigadors i artistes, no només per motius econòmics, sinó per una manca de sentit paralitzadora.

 

On apuntem?

Garcés es preguntarà quins sentits tenen o hauríem de donar a aquests processos de desbordament que es donen per les mateixes condicions del mercat. Hauríem d’aspirar a una nova institucionalització forta i, potser, retornar a la postura humanista tradicional de la defensa reactiva? O aprofitem aquests nous mapes per experimentar amb altres maneres d’articular aquest desafiament col·lectiu? Això ens portarà a preguntar quines són les potències d’emancipació que tenen els nostres sabers i com podem dotar la cultura i l’educació d’aquestes mateixes potències. Sabem analitzar molt bé la relació entre els sabers i el poder: tenim eines molt sofisticades per fer-ho. Però, davant d’un temps trencat on ha triomfat el relat del nostre final, quin ha de ser el paper  d’una cultura i una educació, que ja no són paraules buides de contingut, en el projecte emancipador?

Potser primer cal dirigir la mirada enrere sense dirigir-nos-hi. Què fem amb el llegat de les Ciències Humanes? Com trenquem l’autoreferencialitat i superem la pura textualitat de la qual s’han convertit filles? Segons Garcés, un dels motius de fracàs del projecte emancipador de la Il·lustració és que es formulava en condicional, amb el futur com a objectiu al qual apuntar, Thoreau –malgrat no ser un il·lustrat– ho formulava magistralment: “A llarg termini els homes només encerten allà on apunten. Per això, encara que a curt termini hagin de fallar, seria millor que apuntessin a un lloc alt”. Potser, de fet, no calia apuntar tan amunt. Però, una vegada se’ns ha trencat la condició de futur i hem perdut el sentit del propi relat, on apuntem?

“Potser hem perdut el futur, però no podem seguir perdent el temps”, respondrà Garcés: hem d’aprendre a sortir de la temporalitat de la promesa i situar-nos en el temps de la resta, enfrontar-nos a l’amenaça distòpica del no-futur de la qual només la tecnociència ens pot salvar. Ja no necessitem models d’humanitat universal sinó que ens cal una vinculació amb el fons comú de l’experiència humana: amb tot el conjunt d’experiències concretes (fonamentals per a la vida) que ens permetin comprometre’ns de nou amb un destí comú compartit de la humanitat.

CCCB

CCCB

La humanitat, doncs, es torna a veure com a subjecte històric més enllà de la història, és a dir, com a espècie natural que es troba amenaçada pels límits d’un món que ja s’identifica amb el planeta Terra: el (no) futur del primer coincideix amb el del segon. De la mateixa manera, també ens retrobem amb el propi cos. Dirà Garcés que redescobrim, doncs, la continuïtat entre la cultura i la natura. Però potser fem tard, ja que el capitalisme ja opera sota aquest continu: al Fòrum de Davos d’aquest any s’ha parlat intensiva i extensivament sobre la quarta revolució científica i industrial: la fusió del físic, el digital i el biològic. Alguns països com Alemanya ja ho incorporen a la seva agenda política.

No es tracta, com es podria pensar, d’un altre pas en el progrés pretesament acumulatiu i neutre de la tecnologia i de la ciència. Preguntes com “Qui serà a temps de pujar en aquest tren en marxa?”, o encara més important: “Qui en quedarà exclòs?”, es tornen fonamentals per entendre aquesta quarta revolució. Un nou retrobament del capitalisme amb la continuïtat cultura-natura pot derivar, veiem, en una corporeïtzació en formes més o menys intel·ligents que potser estaran connectades com mai però amb una desigualtat encara mai vista o sentida.

El que està en joc –declararà Garcés– és què vol dir ser humà. Fugint dels universals de la Il·lustració, es parteix de la premissa que la resposta a aquesta qüestió no és única ni múltiple sinó que es troba en disputa.  Una disputa que no arrela en els típics debats entre inutilitat i utilitat o profit i non-profit sinó que es basteix en la contraposició entre allò que és necessari i allò que se’ns ofereix com a imperatiu, és a dir, contra allò que ja serà i no pot ser d’altra manera. El projecte cognitiu del capitalisme, per tant, es desenvolupa en aquesta nova alteració i delimitació imposada dels possibles: una batalla que no és cap combat dialògic de saló de te. I és, potser, no allà sinó en llocs com l’aula oberta “Saber, fer, comprendre” on es podran redescobrir sentits i pràctiques; compartir atles de vida i creació, i forjar aliances per tal de no perdre el temps i així potser també començar a recuperar el nostre temps.

Marina Garcés acaba de publicar a Arcàdia el llibre Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla.