L’elixir de Rosa Boladeras

L'actriu Rosa Boladeras és una dona inquieta: ha organitzat Elixir, la primera ruta poètica a Terrassa.

L’actriu Rosa Boladeras és una dona inquieta. Ha organitzat Elixir, la primera ruta poètica, que ha aplegat a Terrassa músics i poetes. Amb Josep Pedrals com a convidat estel·lar, hi han participat també els poetes Estel Solé, Marçal Font o Gonzalo Escarpa, músics com Guim Garcia i la cantant Gemma Humet.

La poesia sol ser un gènere minoritari, fins i tot underground. Declarar que t’agrada la poesia pot ser de cursis o de hipsters. I escriure’n ja, ni en parlem. El passat divendres, però, el vers va esdevenir mainstream, envaint els carrers de Terrassa sota la forma d’un Elixir.

Es tracta de la primera Ruta Poètica que es realitza a la ciutat, un certàmen ideat i dirigit per Rosa Boladeras amb la col·laboració del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. Va ser la primera, però a jutjar per l’èxit de públic, ben segur que no serà l’última. Unes 300 persones segons la organització van seguir l’itinerari poètic pel centre de la ciutat vallesana, gaudint amb els versos d’Estel Solé, Marçal Font, Josep Pedrals i Gonzalo Escarpa, i de poemes d’Espriu musicats per Toni Xuclà, Mercè Martínez i Jordi Vidal.

El punt de trobada va ser el hall del Teatre Principal, que ja de bon principi es va fer petit. La presentació de l’acte, a càrrec de la directora, va ser un discurs breu i contundent a favor del que ens ocupava: la poesia és risc, llibertat i experimentació. I els convidats van donar bona mostra de les tres coses tot al llarg del recorregut.

Després d’una breu presentació, en Guim Garcia Balasch i el seu saxo ens van guiar carrer del Teatre avall, fins a l’emblemàtic bar dels Amics de les Arts. Quin lloc millor per començar un certàmen poètic? Però aquest cop no ens van deixar entrar (no hi haguéssim capigut de totes maneres), sinó que ubicats al capdamunt del carrer Sant Pere, més de dues-centes persones alçaven el coll per veure l’Estel Solé que, des del balcó del bar, inaugurava el recital. L’actriu i poetessa va repassar els textos que es recullen al seu segon llibre, Si uneixes tots els punts (Ed. Galerada, 2013), i va ser un dels grans reclams de l’esdeveniment. Els seus versos retraten una realitat frívola i tecnificada, semblen escrits per un cyborg amb poca influència dels sentiments. Una fredor que contrastava amb la calidesa i la fragilitat de la seva posada en escena.

També va ser al balcó on el trio musical format per Toni Xuclà, Mercè Martínez i Jordi Vidal van oferir alguns dels temes inclosos al disc Amb música ho escoltaries potser millor (Picap, 2013) que sortirà a la venda la setmana que ve, amb poemes musicats de Salvador Espriu. Va ser la millor manera en què Elixir podia participar de l’Any Espriu, però potser hi vam trobar a faltar la fantàstica veu terrassenca que també participa al disc, la joveníssima Gemma Humet. El moment musical va ser calorosament ovacionat des de baix al carrer, on els vianants se sorprenien i s’aturaven per contemplar l’espectacle que tenia lloc al balcó d’un bar que, per cert, havia quedat desert. Només les cerveses i els cafès seguien a les taules, però els seus consumidors havien sortit massivament al carrer, a gaudir de la poesia.

Menys mediàtic que els anteriors però molt més contundent va ser Marçal Font, el guanyador del primer concurs de Poetry Slam de Barcelona, que també va sortir al balcó amb els seus poemes, que retraten obsessions i compulsivitat a través de la repetició incansable, i que s’esmercen en despullar tòpic rere tòpic fins a encomanar una profunda buidor.  I aixi, buits i commoguts, vam seguir el trajecte que ens indicava el nostre saxofonista d’Hammelin fins a la Casa Alegre de Sagrera, una casa-museu modernista amb uns jardins laberíntics idíl·lics per a una trobada poètica. Si a l’escenografia hi sumem els bombons i el vi que s’hi van servir, tenim una posada en escena d’allò més romàntica.

Josep Pedrals

Allà ens hi esperaven els dos poetes del balcó (Estel Solé i Marçal Font) i s’hi incorporava l’irreverent Josep Pedrals. El públic es va dividir en tres grups, i la música de saxo indicava quan tocava canviar de poeta. Com un joc de les cadires, però en vers. Posem que comencem el joc escoltant en Pedrals, que havia estat guardonat la nit anterior amb el Premi Lletra d’Or 2013, i que per aquest motiu ens va regalar alguns dels poemes del llibre guardonat Romanço d’Anna Tirant ( LaBreu Edicions, 2012). Posem també que, sentint Pedrals, tot el romanticisme innerent a l’escena se’n va en orris i es transforma en sornegueria. Pedrals fa rodar caps, se’n riu del mort i del qui el vetlla, i ho fa amb virtuosisme lingüístic incomparable. Després de sentir-lo durant (molt poca) estona, tornem a escoltar l’Estel Solé i en Marçal Font i Espí, per aquest ordre, mentre als Jardins de la Casa Alegre es va fent fosc i al final, qui recita poemes enfilat en una font només és una penombra. “Sort que me’ls sé de memòria”, riu Font.

Quan els artistes són mediàtics i la proximitat és tanta, es donen situacions incòmodes. No ens enganyem: entre el públic hi havia amants de la poesia en concret i de la cultura en general, i també amants de la franja de sobretaula de TV3, que davant una Estel Solé que presenta un poema titulat “La cuina”, no poden reprimir un crit desafortunat: “La Riera!”

Anècdotes a banda, quan ja és ben fosc el nostre guia musical ens porta cap al final de festa, a l’Ateneu Candela. Abans, però, davant el Teatre Alegria ens trobem una sorpresa. Irromp a escena Gonzalo Escarpa, poeta madrileny vingut especialment per a l’ocasió. Es planta sobre un banc i deixa a tothom bocabadat. La seva posada en escena és agressiva i interpel·la el públic sense miraments, cremant davant de tots la Declaració Universal dels Drets Humans.

L’arribada a l’Ateneu Candela és encara multitudinària, tot i que ens allunyem lleugerament del centre. L’espai té aire de taverna: llum tènue, una barra de bar amb una calavera dibuixada, la decoració artesanal feta amb palets d’obra. Qui vulgui seure que s’afanyi i s’agafi la seva pròpia cadira, aquí tot és autogestionat. A l’escenari, dues cadires mig trencades esperen la parella final: Pedrals i Escarpa, Escarpa i Pedrals. L’un amb la ironia i el sarcasme erudits, l’altre de forma molt més política i gairebé violenta. L’un és la forma, l’altre el fons. El llenguatge i el tema, la burla i la crítica.

I així, amb una de freda i una de calenta, rient fins les llàgrimes (amb Pedrals) després d’haver contingut la respiració durant dos llargs minuts (amb Escarpa) s’acaba la primera ruta poètica Elixir 2013.  Sabem del cert que no serà l’última, que la propera edició ja pren forma dins el cap de la Rosa Boladeras, que va quedar més que satisfeta amb el resultat de la primera edició. En aquesta ocasió, els noms reconeguts n’han garantit l’èxit de públic. Però de poetes mediàtics no n’hi ha tants, així que ja esperem una segona edició més madura, menys televisiva però amb la mateixa voluntat: difondre la poesia com un elixir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació