L’Elektra de Chéreau, al Liceu

28.11.2016

Aquest dimecres 7 de desembre s’ha estrenat al Gran Teatre del Lice Elektra, de Richard Strauss, una producció del traspassat Patrice Chéreau que es presenta per primera vegada al colisseu de la Rambla. És una versió que humanitza la figura de Elektra i dota de gran profunditat els personatges. Fins al dia 23 de desembre tindrem el plaer d’escoltar la Klytämnestra de Waltraud Meier i l’Elektra d’Evelyn Herlitzius, dos monuments de la lírica internacional.

606666BADG

L’Elektra de Hofmannsthal és un producte paradigmàtic de la Viena del 1900, amb el seu refinament i el seu gust per les arts únic a Europa, on la Kultur és l’essència de la vida aristocràtica, caracteritzada per un anhel de síntesi i interrelació entre les arts. Els representants de les diferents disciplines conformen una élite intel·lectual cohesionada que comparteix temps, espai i inquietuds a la capital imperial.

Segons Karl Schorske, els artistes no estan alienats de la seva classe, sinó amb la seva classe i, així, pren sentit el testimoniatge de Bruno Walter, que posa de relleu la importància dels cafès en el desenvolupament de l’art i la cultura vienesa. Els cafès es convertiren en punts de trobada privilegiats on intel·lectuals, literats, filòsofs i artistes que es relacionaven en petits cercles (Kreisen) al voltant de les personalitats dominants –Kraus, Freud, Loos, Klimt o Mahler, a tall d’exemple– que, al seu torn, fomentaven un flux de relacions orgàniques entre els diferents cercles, de manera que possibilitaren la creació d’una societat cultural oberta i convenientment oxigenada. En aquest sentit, la cultura vienesa defuig l’especialització perquè els seus artífexs estan en diàleg constant.

Va ser al Cafè Griensteidl –popularment conegut com a Cafè Megalomania–, on Hugo Von Hoffmanstal, un jueu de família aristocratitzada per l’emperador, constituïa la Jung Wien, al costat de Peter Altenberg, Arthur Schnitzler i Hermann Bahr. Aquests joves poetes situaren Viena en la modernitat literària amb un llenguatge que cercava l’autenticitat i unes obres que reflectien la tensa relació entre la política i la psicologia, la moral i l’erotisme, amb uns personatges de personalitat complexa, tan propers als pacients del Doctor Freud.

L’any 1903, Hofmannsthal publica Elektra. Drama in einem Aufzug. Frei nach Sophokles, que es convertiria en la primera de les col·laboracions entre el poeta i Richard Strauss –l’òpera s’estrenà el 1909, i després seguirien Der Rosenkavalier, Ariadne auf Naxos, Die Frau ohne Schatten, Die Ägyptische Helena i Arabella. L’Elektra de Hofmannsthal és una adaptació de la tragèdia de Sòfocles sobre la venjança de la filla d’Agamèmnon, que empeny el seu germà Orest a cometre matricidi per salvar la memòria del seu pare. Hofmannsthal du la tragèdia de Sòfocles a l’extrem, la despulla de qualsevol rastre de saviesa i grandesa clàssica i la converteix en una tempesta de fúria, odi i venjança, amb un llenguatge depurat, directe, incisiu. Defuig la superfluïtat i condensa tota l’essència del cor sofoclesià en els parlaments dels personatges principals i situa l’estat psicològic de la protagonista, just al principi, amb la veu de les serventes, que funcionen, dramàticament, com un modern corifeu. Elektra viu com una esclava al seu propi palau, turmentada i profundament incompresa, perquè la seva germana Crisòtemis no vol viure en el passat obscur, vol oblidar-lo i realitzar-se com a dona, trobar marit i tenir fills: “Ich bin ein Weib und will ein Weiber-schicksal” (“Sóc una dona, i vull un destí de dona”). L’heroïna, en canvi, només espera l’arribada del seu germà Orest. Quan torni a casa, després de l’anagnòrisi – el reconeixement de la identitat oculta, tant emprat en les tragèdies gregues– perpetrarà el crim per restablir l’ordre, perquè “Elektra representa la lluita heroica pel retorn de l’harmonia i de la llei natural”, diu Josep Casals a Afinidades Vienesas: Clitemnestra, la mare adúltera de cor corcat ha de morir, així com Egist, el seu amant, l’home que ha ocupat el tron d’Agamèmnon, supervivent de la Guerra de Troia que trobà la mort com a venjança pel sacrifici de la seva filla Ifigènia, per tal que les naus poguessin arribar a Íl·lion. Hofmannsthal, que va trobar en múltiples ocasions la inspiració en la Grècia clàssica, va més enllà de Sòfocles i aboca Elektra a una mort dionisíaca, una Totentanz on la protagonista entra en èxtasi –però, en aquest cas, no és una bacant d’Eros, sinó de Thánatos. Elektra només pot ballar i callar (“Schweig und tanze”) per alliberar tot el patiment i lligar la seva existència de forma intrínseca a la del seu pare. Jill Scott parla de “dancing cure”, per oposició a la “talking cure” freudiana.

Segons l’il·lustre doctor vienès, la tragèdia que recull la maledicció dels Àtrides es redueix a tres tòpics: la histèria, la mort i el dol. El “complex d’Elektra” és el correlat femení del “complex d’Èdip”, aquell qui mata el seu pare i es casa amb la seva mare i, quan coneix la veritat i hi veu amb els ulls interiors, s’arrenca els del rostre. Però, en realitat, el pensador vienès no desenvolupa el concepte amb prou profunditat en cap dels seus escrits perquè, com ha remarcat Julia Kristeva, hi ha una clara discriminació en Freud a l’hora de parlar de la sexualitat femenina. Serà el seu deixeble Karl Gustav Jung qui, el 1913, analitzi més pròpiament el “compex d’Elektra” i critiqui la simplificació del seu mestre: “El conflicte [d’Èdip] pren forma típicament en un fill, mentre la filla desenvolupa un especial lligam amb el pare, amb la corresponent actitud gelosa envers la mare. Això ho anomenem complex d’Elektra”.

De fet, Hofmannsthal, que havia escrit dos drames sobre Èdip (Ödipus und die Sfinx, 1906, i König Ödipus, 1907), considerà que “el tema dels Àtrides i Èdip se sublima en Elektra”, perquè la seva adaptació del mite de la venjança d’Agamèmnon apel·la a “Die Treue…, die der Halt von allem Leben ist” (“La veritat… que és la font de tota la vida”). El mite parla més enllà dels límits del llenguatge, com sabia el vell Plató i Nietzsche s’encarregà de recordar a la vella Europa decadent, amb la seva afirmació que el mite és l’element essencial de totes les cultures, en assegurar la creativitat natural i unificar els moviments artístics d’acord amb el clima creixent d’irracionalisme que, al 1900, es convertia en part del projecte anti-Il·lustració i rejovenia l’esfera social “amb terror, brutalitat i esperit dionisíac de salvatge intoxicació”.

606715BADG

S’ha especulat sobre el fet que Hofmannsthal usés la cèlebre pacient de Freud, Anna O (Berta Pappenheim), com a model per a la seva heroïna, exposant els límits de la diagnosi de la histèria i mostrant com “cadascuna de les dones coreografia la seva maldat (…), convertint la patologia en interpretació”, com diu Scott. De fet, Strauss usa el motiu del vals, tota una institució a Viena, al primer monòleg d’Elektra, per reforçar la refinada ironia de Hofmannsthal i parodiar la histèria fin-de-sciècle i la nostàlgia pel decadent Imperi Austro-Hongarès.

Elektra forma part d’una llista de poderoses dones que eclipsen la història, com Salome, Lulu o Nora, i que formen part d’una nova fantasia de la feminitat i la sexualitat que desafien el model imperant i que són, en realitat, l’evolució de la femme fatale i la “bellesa medusea” decimonòniques que Mario Praz descriu tan bellament a The Romantic Agony. En efecte, Elektra és una obra de dones, dominada pel triangle Elektra-Crisòtemis-Clitemnestra.

Strauss va entendre que el text de Hofmannsthal només es podia musicar des de l’expressionisme, la dissonància i la tensió harmònica i, després de forçar el llenguatge literari i musical com ho van fer tots dos artistes, només quedava dues opcions: o callar, o fer un gir, perquè “ens hem d’acomiadar del món abans que s’enfonsi”, escriu el poeta. Strauss respondria com ho va fer un altre geni vienès, Ludwig Wittgenstein, que, després d’intentar acabar amb la metafísica escrivint “Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man Schweigen” (“D’allò que no se’n pot parlar, més val callar”, Proposició 7 del Tractatus logico-philosophicus, 1921) també faria un pas enrere per poder sobreviure al seu propi pensament radical i faria el “gir lingüístic” plasmat en les Philosophische Bemerkungen (1953). Així, després d’Elektra, Strauss va retornar al vell llenguatge, també de la mà de Hofmannsthal, amb Der Rosenkavalier. L’únic continuador d’una veritable revolució en el llenguatge musical seria Schönberg.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Sí, molt bon anàlisi de l’Aina Vega. L’esperit europeu es va gestar als cafès i ara està en els despatxos del buròcrates. També està molt ben pensada la coincidència entre Strauss i Wittgenstein.
    Articles així són rars en la premsa oficial.