L’eclosió festiva i lírica de Sitges

8.07.2015

A final de juny va tenir lloc a Sitges la 9a Festa de la Poesia, en què es van homenatjar diversos poetes del panorama literari català. Laura Basagaña, que hi va assistir, en fa una crònica al seu blog “Llavor cultural”, de la qual reproduïm a Núvol un fragment.

Pau Figueres | Foto: Carles Arola

Pau Figueres | Foto: Carles Arola

Amb l’arrencada de l’estiu, passat Sant Joan, els carrers i places de Sitges es van tornar a omplir de versos. La 9a Festa de la Poesia de Sitges va homenatjar els poetes Josep Colet, Anna Crowe, Víctor Sunyol, Tònia Passola, Ponç Pons, Sònia Moll i Eduard Sanahuja durant tres dies plens de festa, reflexió, sensibilitat i l’art poètica encarnada en múltiples vessants: música, dansa, cinema i lletra.

Cases blanques. Blavor de mar. La càlida benvinguda solar. A les sis de la tarda del divendres 26 de juny Sitges esperava l’autobús carregat amb els set poetes que visitarien la vila durant el cap de setmana. La banda de música Suburband i les pubilles, acompanyades de les autoritats van rebre els  poetes amb calidesa i tots els honors.  Tot seguit, personalitats sitgetanes – com la periodista Rita Marzoa, l’artista Sílvia Comes, l’actor Carles Sales, o la poeta Vinyet Panyella- van dirigir unes paraules dedicades als poetes des d’alguns balcons de la vila de Sitges. L’esplai de dansa del Casino Prado va ballar per als set poetes a la porta de l’Ajuntament, just quan els poetes s’estaven recuperant de l’emoció d’haver inaugurat un carrer que duia el seu nom.

El sol aniria amansint la seva potència, a mesura que el cel s’aniria tenyint de rojos, carbasses i violetes. Des del mirador del Claustre del Palau Maricel la poeta Tònia Passola li preguntaria al seu company -el poeta visual Gustavo Vega- si aquells ocells que alçaven el vol, un estol de taques negres bellugadisses, eren estornells o orenetes. En Víctor Sunyol conversaria amb un animat Eduard Sanahuja i amb alguns dels poetes joves que més tard farien el recital. Les poetes Sònia Moll i Anna Crowe serien fotografiades amb el mar sitgetà de fons, per part del poeta Joan Duran. Ponç Pons tastaria el deliciós sopar estiuenc a peu dret, retenint la bellesa del paisatge. Cèlia Sànchez-Mústich conversaria amb la cantant Sílvia Comes i amb la poeta Sílvia Bel, mentre Joana Fort -coordinadora del Verkami de la Festa- brindaria amb alguns dels assistents.

Quan la foscor es va haver apoderat del cel, el Racó de la Calma va acollir el recital de poetes joves acompanyats pel poderós piano de Maria Coma -la veu melangiosa i fascinant que dialogava a la perfecció amb els versos de Misael Alerm, Glòria Coll i Carles Morell-.

Grup de poetes al Cau Ferrat | Foto: Carles Arola

Grup de poetes al Cau Ferrat | Foto: Carles Arola

Són notes tendres i alhora dramàtiques, les de Maria Coma, que embolcallen l’espai: un piano incisiu però també dolç. Presenta la poesia com una joia estranya, trencadissa, de màgica fragilitat. Misael Alerm dibuixa la tenebrositat de la natura i els viatges cap al país de tinta i paper: “Confondre’ns i enfonsar-nos/ cap al primer tel de text,/ el més fràgil, l’amagat:/ trobar el lloc on reposar el cap/ i que no llisqui”. Edificar somnis quan el camí és ple de pedres, quan la font s’asseca: “vora aquesta cisterna buida/ hi aixecarem càntirs”. Dedica un poema a Sònia Moll, de qui admira la capacitat d’escriure sobre persones de la seva família, i a Eduard Sanahuja, de qui fa una versió de “Té un poema amagat”. També diu un poema per a Víctor Sunyol, que va ser professor seu a Batxillerat i de qui va aprendre que treballar amb les paraules és “treballar amb els fragments i les romanalles”.

Glòria Coll ens endinsa en els records de l’inexistent, els laberints del dubte i els corredors subterranis del desamor. Dedica el poema “Memòria” a Anna Crowe, de qui destaca la seva tasca poètica i també la de traductora de poesia, perquè és important “obrir canals en cultures llunyanes i més quan tradueixes poesia de llengües minoritàries, d’un llegat preciós que cal conservar”. També dedica el poema “Extirpació” al poeta Ponç Pons, “que evoca l’amor a una terra que ja no existeix, la Menorca enyorada”. Coll recita amb veu melodiosa i greu: “Si t’extirpen un ronyó/ l’altre haurà de compensar/ la pèrdua./ A mi m’han extirpat el país./ Quina remota part de mi/ no es debat a diari/per a suplir el decalatge?”A Tònia Passola li dedica el poema “Camí”, pels vasos comunicants que uneixen poesia i natura: “No poques vegades en el camí/ et semblarà trobar l’arbre/ d’ombra més fresca, immens casalici/ que ania ocells vistosos, d’entre tots/ el de verdor fosforescent.// Recorda:/ res distraurà els primers freds,/ migraran les bèsties, perdrà els pàmpols/ l’arbre, cap antic nom dirà la cosa./Quan, de nit, sense empara i moll, et xiuli/ el vent mots incomprensibles,/ palpa’t el rostre, hoste meu,/ palpa i reprèn el tortuós camí”. Els darrers versos que recita -inèdits, encara- seran publicats aquesta propera tardor al recull Territori inhabitable (Edicions UAB).
La veu de Carles Morell ressona i omple l’espai. Els versos greus retrunyen. La pedra sitgetana del Racó de la Calma fa silenci embadalida. Dedica el poema “Ombres” al mestre de poetes Francesc Garriga: “No sé què té la fusta/ que m’adorm i m’entabana,/ que em prepara un cau on cabre/ quan ja m’hagi fet petit.// No em sento protegit/ dins aquest vel de color porpra./Sé que és el sol, l’únic culpable de les ombres”. També diu un poema inèdit, inspirat en l’obra poètica de Víctor Sunyol, i recita “Cala foc als dits” per a Josep Colet: “Cala foc als dits /que t’acorralen sense treva,/ als surts de la memòria/ que et pessiguen la consciència./ Oblida el sostremort/ d’aquest discurs,/creu-te’l per viure,/i buida d’un sol gest/ el contenidor de les ombres.// Riu-te d’aquest món/en què les mans escanyen vides,/ riu-te d’aquest món/en què només té ulls la mort.// Quan la neu em caigui al damunt,/ qui donarà una derrota, una paraula,/qui oferirà el so que trenqui/la campana de l’asfíxia?”.

Mentre la portalada pètria del Racó de la Calma veu mutar la seva pell de color, tenyida per la llum dels focus, Maria Coma torna a agafar les regnes. Sigil·losament, rescata fantasmes, s’enfonsa en els sons aquosos de deliris onírics. Les notes del piano de Coma ens bressolen i ens hipnotitzen, fent-nos naufragar de plaer.

L’endemà al matí, la poesia reverberarà sense aturador. Després d’un matí relaxant, on els set poetes homenatjats han escollit una activitat plaent per encomanar alegria a l’ànima, té lloc el tradicional dinar de poetes. Anna Crowe ens explica que -una estona abans- ha assistit a una classe de tango, Tònia Passola i Eduard Sanahuja han fet un viatge en veler i tant Sònia Moll, com en Víctor Sunyol i en Ponç Pons s’han rendit a la temptació de rebre un massatge ayurvèdic -per recuperar la serenor i encarar un dia de moltes emocions.

Durant el dinar de poetes, l’escenografia torna a sorprendre els comensals. Com cada any, Angelina Salesas ha fet màgia amb els materials i ha ideat un espai inspirador i fantasiós: el cau dels lletraferits. Després dels brindis dedicats a la vida i obra dels poetes presents, l’actuació del duet format pel pianista Oriol Nebleza i la cantant Mercè Garcia Campillo va captivar el públic. A la sobretaula no hi va faltar, tampoc, ni la música dels grallers de Sitges ni l’aparició d’un simpàtic titella que va explicar als més petits el significat de la poesia.

Recital de poetes joves al Racó de la Calma | Foto: Carles Arola

Recital de poetes joves al Racó de la Calma | Foto: Carles Arola

Un dels moments més màgics i onírics va tenir lloc la tarda del dissabte, al Saló d’Or del Palau de Maricel. L’espectacle de cinema mut -dirigit, filmat i musicat en directe per l’imaginatiu i virtuós Florenci Salesas- va acostar-nos a la infantesa dels poetes, a les seves dèries i obsessions, desvelant alguns dels llibres i escriptors que més els han influït. Els versàtils actors Pere Van Gorkhom i Helena Salesas -acompanyats dels intrèpids Carles i Oleguer Arola- van personificar algunes de les pors i somnis de Josep Colet, Sònia Moll, Anna Crowe, Eduard Sanahuja, Tònia Passola, Víctor Sunyol i Ponç Pons.

Els nens de l’escola Esteve Barrachina van copsar l’essència d’alguns poemes dels homenatjats a través de dibuixos i cal·ligrames que després van regalar als poetes. D’aquesta forma, la vena poètica es va escampar intergeneracionalment.

Cau la nit i arriba el moment més esperat, el recital de cloenda dels poetes convidats als Jardins del Retiro, acompanyats per la dolçor i harmonia coral del grup In Crescendo i per l’encís guitarrístic de Pau Figueres. Hi ha un personatge màgic -fet de paper- que els acompanya. Una mena de musa gràcil que es mou entre robes fetes de somni, papers que guarden moltes històries i poemes.

El primer en sortir a l’escenari és el poeta Josep Colet, barceloní amant del sonet i enamorat fins al moll de l’os de la lírica clàssica. La seva poètica recupera formes estròfiques oblidades pels temps presents i és alhora elegant i captivadora. Recita un poema inèdit dedicat als núvols, castells de somnis impossibles -a voltes dolços, d’altres desencadenadors de malsons.

El solista Pau Figueres agafa la guitarra i ens fa somniar a tots: ens fa viure la calidesa, la voluptuositat dels sons, els ritmes i les melodies líriques que canvien de freqüència i caràcter i esdevenen suaus o feréstegues, carregades d’una sensibilitat embruixadora.