L’Avar i Joan Pera: clàssic sobre clàssic

19.02.2016

L’Avar de Molière torna a Catalunya, concretament, al Teatre Goya de Barcelona. Ho fa amb Joan Pera com a protagonista principal i dirigit per Josep Maria Mestres. Andreu Sotorra, crític de teatre, creu que aquest és un clàssic sobre un clàssic.

Joan Pera és el protagonista de "L'Avar" al Teatre Goya | Foto: Focus

Joan Pera és el protagonista de “L’Avar” al Teatre Goya | Foto: Focus

L’última versió catalana de l’obra L’avar, de Molière, es va representar —si no se me n’escapa de la memòria alguna altra— a l’Amfiteatre de Montjuïc, dins el Festival Grec del 1996. El va protagonitzar l’actor Lluís Soler (Harpagon), guardonat com a intèrpret per la crítica d’aquella temporada pel seu paper, i ja en va fer la traducció Sergi Belbel, que també la va dirigir, sota la producció de Focus.

Aquella va ser una edició de record trist perquè, en plenes funcions del Grec de L’avar va morir una de les protagonistes del repartiment, la jove i gairebé debutant actriu Marta Ollé, que feia el paper d’Elisa (la filla d’Harpagon) i que va ser substituïda d’urgència per Roser Camí. Posteriorment, a l’inici de la temporada següent, l’obra es va representar al Teatre Tívoli, i l’actriu Roser Camí va ser substituïda per Marta Domingo en el mateix paper.

Aquell muntatge de L’avar va ser un dels èxits de la temporada 1996-1997 amb 56.798 espectadors en conjunt, segons les dades d’arxiu. I és d’allí que parteix ara la versió que ha revisat Sergi Belbel, i que dirigeix Josep Maria Mestres, amb un llenguatge posat més al dia —han passat vint anys decisius per a l’evolució de la llengua— i fent-lo molt accessible als espectadors d’avui.

Aquest és un objectiu aconseguit i que salta a la vista —millor dit, a l’oïda— des de la primera frase. Bravo! En un moment que el teatre i el cinema tendeixen a menjar-se la fonètica, aquí es detecta clarament que hi ha hagut un interès evident perquè això no passi i tots els intèrprets fan allò que els espectadors agraeixen tant: llançar el text endavant amb claredat com un dron que plana per damunt de la platea.

Un altre fet significatiu d’aquesta nova versió de L’avar és el repartiment. Diria que no hi hauria hagut un altre avar per ara i tant —entre altres coses perquè no tenim la tradició cultural francesa— sense que hi hagués hagut l’opció de donar el paper d’Harpagon al veterà actor Joan Pera. Aquesta bèstia de la comèdia —en el bon sentit del terme— que feia més de vint anys que no deixava el gènere de bulevard del Paral·lel —tret d’una incursió cinematogràfica amb Anna Lizaran i amb Ventura Pons el 2011 en la pel·lícula Forasters, basada en l’obra homònima de Sergi Belbel— ha tornat als seus orígens escènics de teatre clàssic sense abandonar del tot el seu carisma de comediant. I per això l’Harpagon que ell representa és com aquells vestits de sastreria fets a mida que acaben de caure bé només quan es troben amb el cos pel qual han estat dissenyats.

La trama de L’avar, prou coneguda, continua sorprenent els nous espectadors del segle XXI malgrat els seus tres-cents cinquants anys d’història. Se sorprenen novament quan el vell i garrepa d’Harpagon es vol casar amb una noia jove, i encara se sorprenen més quan la trama agafa aires de vodevil amb l’embolic de qui està enamorat de qui i a qui correspon decidir amb qui es casa, sempre, esclar, amb els interessos de fons relacionats amb els diners i amb el recurs dels malentesos sobre allò que els espectador coneixen i que els intèrprets desconeixen.

No cal dir que Molière posa en joc els personatges imprescindibles per a una bona comèdia: el pare vidu amb dos fills, el noi casador i la noia casadora; el criat honest; el servent per a tot que tant fa de cuiner, com de jutge improvisat o de cotxer; l’alcavota que amanega aparellaments sempre que en pugui treure algun benefici; o el pinyol final de la descoberta que fa que es retrobin al cap de quinze anys llargs el pare de Nàpols amb la seva filla i el seu germà.

Però l’obra també té el seu cop amagat amb el cèlebre monòleg d’Harpagon quan es desespera en descobrir que algú li ha furtat el cofre amb els 10.000 escuts que tenia ben guardats i enterrats al jardí. És en aquest moment quan Joan Pera —sense trair Molière ni la tradició actoral de L’avar— aprofita per reblar el clau de la posada en escena i oferir als espectadors allò que la majoria espera: Joan Pera / Harpagon en estat pur de bon comediant, interpel·lant l’auditori, saltant a la platea i fins i tot provocant que algú respongui de debò a les seves invectives —les de Molière— com si ens trobéssim en un espectacle familiar on les criatures esbronquen la bruixa dolenta o es posen a favor del bo de la pel·lícula.

Aquí, Joan Pera desplega tot el seu potencial acumulat de còmic al llarg dels anys, sense sortir de mare del tot, com ho faria, per exemple, Louis De Funés en el mateix paper. El director Josep Maria Mestres ha optat per no moure’s del cànon establert en la línia clàssica de Molière. No hi ha doncs, una lectura trencadora ni renovada ni simbòlica de l’obra. Clàssic sobre clàssic.

Júlia Barceló, Alba Florejachs, Manu Fullola i Elena Tharrats interpretant "L'avar" al Teatre Goya  | Foto: Focus

Júlia Barceló, Alba Florejachs, Manu Fullola i Elena Tharrats interpretant “L’avar” al Teatre Goya  | Foto: Focus

L’ambientació escenogràfica i de vestuari és totalment d’època —malgrat que ara ja s’ha descobert que estem envoltats d’Harpagons amb multitud de cofres amagats en paradisos fiscals que donarien molt de joc a tants avars com volguéssim— i ha fet que cadascun dels personatges jugui bé el seu paper i faci cor al voltant del protagonista. Les actrius Júlia Barceló (Elisa, la filla d’Harpagon) i Elena Tharrats (Mariana, la preferida d’Harpagon), i els actors Ricard Farré (Valeri, el criat honest) i Manu Fullola (Cleante, el fill d’Harpagon) formen el quartet jove que fomenta l’embolic amorós. I Alba Florejachs (Frosina) i Manel Dueso (Mestre Jaume) aporten la seva dosi d’humor menestral com a contrapès a l’autoritat malmesa d’Harpagon. Josep Minguell, que no apareix fins a l’última part de la trama, és el Sr. Anselm, el frustrat pretendent de la jove Elisa i el que desvela el secret de la família de Nàpols separada per un naufragi. Queden encara els personatges més secundaris però que aguanten el davantal del to burlesc de l’obra: en Fletxa i en Bridecivada (Òscar Castellví) i Bacallà-sec, el comissari i Mestre Simó (Xavi Francès).

Tots plegats vesteixen una comèdia clàssica de sempre per a un públic àvid també del teatre clàssic i de sempre, amb l’avantatge que, aquesta vegada, entendran molt bé el que s’hi cou i el que s’hi diu, a banda de contribuir a la resposta del públic que té i es mereix un actor com Joan Pera que ja en compta cinquanta de llargs al peu de l’escenari.