Laudatio Òmnium Cultural

27.05.2012

Òmnium Cultural ha rebut de mans de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. Jaume Cabré va ser l’encarregat de fer la glossa prèvia al lliurament ahir al vespre al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Núvol us ofereix el seu discurs íntegrament.

 

Jaume Cabré. Foto de Martí Andiñach Fernández


Òmnium Cultural va ser fundat l’11 de juliol de 1961. Citaré, posant-hi un cert grau de solemnitat, els noms dels fundadors i els seus presidents amb el benentès que amb ells, cito els noms de tots els socis que ha tingut al llarg de la seva ja llarga vida; des dels que simplement paguen la quota fins als qui hi deixen la pell des de qualsevol racó del país. I amb aquests noms també cito el dels col·laboradors i simpatitzants amb què sempre ha comptat:

Els fundadors: Lluís Carulla i Canals, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé i Creus i Pau Riera i Sala.
Els presidents: Fèlix Millet (1961-1967); Pau Riera (1967-1978); Joan Vallvé (1978-1984); Joan Carreras (1984-1986); Josep Millàs (1986-2002), Miquel Bes (2002), Jordi Porta (2002-2010) i Muriel Casals des del 2010.
Els socis: Trenta mil.
Els simpatitzants que escolten les seves propostes: desenes, centenars de milers, molts més del milió i mig que vam sortir al carrer pel juliol de fa dos anys.

“Òmnium Cultural és una peça clau de l’activisme de la societat civil catalana en defensa de la llengua i la cultura durant el franquisme, la transició i l’inici de la democràcia.”

Aquest podria ser un comentari d’enciclopèdia. La realitat ens hi fa afegir això: “Fa 35 anys que es va instaurar la democràcia i Òmnium Cultural encara ens fa falta pels mateixos objectius que la van fer néixer durant la dictadura.” Això és molt fort. Això vol dir que tenim un problema. Fa unes setmanes, el Conseller de Cultura, el senyor Ferran Mascarell, va dir: “La història de les nostres institucions culturals és la lluita de la nació contra l’absència d’estat.” Hi estic d’acord. I encara hi afegiria: lluita de la nació contra un estat hostil, com he vist que remarcava amb altres paraules Vicenç Villatoro fa poc en un article a la premsa. Diguem-ne absència o hostilitat, aquesta és la mare dels ous. Suposo que és per això que Òmnium Cultural no ha pensat en jubilar-se.

Òmnium Cultural va ser creat el 1961. Doncs bé: el 1963 va ser clausurat pel governador civil del moment, que no sé perquè els deien ‘civils’ si tots eren militars de mala memòria. Però des de la clandestinitat, i amb sordina, Òmnium Cultural va fer feines que podríem dir de manteniment durant els quatre anys de prohibició. Des de la represa ha anat endegant activitats de tot tipus, seguint el criteri que configura el seu lema d’actuació: llengua, cultura i país. Voluntaris per la llengua; Quedem?; Observatori de la Llengua Catalana; Difusió i suport a la creació; Creació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes;  l’organització de la Nit de Santa Llúcia des del 63, cicles temàtics a les diverses seus territorials; flama del Canigó; Nit de Sant Joan, Festa per la Llibertat…

Escric uns punts suspensius molt generosos perquè es refereixen a moltíssimes activitats que no sabré citar amb exhaustivitat: els dissabtes a Òmnium, les conferències, els cursos, cicles i cursets, les exposicions… (més punts suspensius). I accions reivindicatives, com la campanya de l’etiquetatge en català entre d’altres; i coincidint amb la renovació generacional de càrrecs de l’any 2002, la veu d’Òmnium Cultural s’ha sentit amb més força donant suport a iniciatives cíviques i polítiques com el retorn dels papers de Salamanca o el suport a les seleccions esportives atès que les inèrcies sociopolítiques mantenen la llengua en estat de subordinació i no podem abaixar la guàrdia. Però deixeu-me que faci esment particular d’una acció cabdal. Parlo de la lucidesa, el coratge i l’eficàcia per fer el pas d’idear, preparar, convocar, buscar suports personals i col·lectius i organitzar fins a l’últim detall la magna manifestació del 10 de juliol de 2010 amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim.” Estem parlant de la manifestació més important que mai s’ha fet a Catalunya i (això ho dic sense haver-ho corroborat) potser a Europa; no tant sols pel nombre de manifestants: més d’un milió segons la guàrdia urbana, que sempre tira curt, i un milió cinc-cents mil segons els organitzadors. Pensar en aquestes xifres encara m’impressiona. I la premsa de l’estat hostil i que no ens fa costat, analitzant les espectaculars imatges aèries, sense que els caigués la cara de vergonya parlava de 56.000 manifestants.

Els socis d’Òmnium Cultural no són sectaris ni partidistes. Són gent que treballa amb il·lusió i deixa la pell en projectes que tinguin a veure amb la llengua, la cultura i el país. Òmnium Cultural són els trenta mil socis, les seus territorial, les desenes de persones que prenen part en les nombroses activitats que genera l’entitat i, si m’ho permeteu, Òmnium Cultural també són les desenes de milers d’usuaris d’aquestes activitats i d’admiradors actius o passius de la feina engrescadora que s’empesca cada dia.

Però Òmnium Cultural, sense tenir-hi cap interès, també s’ha sabut fer enemics. Són els qui odien l’existència de la llengua catalana, els qui volen anorrear la personalitat política, jurídica, econòmica, social i cultural de Catalunya… Per a aquestes persones, Òmnium Cultural és una pedra a la sabata perquè és una mostra que som vius. Quan algun polític pertanyent a un partit amb representació al Parlament, s’escandalitza amb llàgrimes de cocodril perquè Òmnium Cultural rep ajuts públics i exigeix que els els treguin, o quan uns altres titllen els socis d’Òmnium Cultural, i per tant, a mi, de hooligans, penso en els clàssics. Penso en el Latrant et scitis estatint praetesquitantes estis, que vol dir “Borden i de seguida sabem que cavalquem davant de tothom”. En castellà, la cita, atribuïda erròniament a Cervantes, tot i que inexacta, s’ha fet estilísticament més rodona: “Ladran, luego cabalgamos”. Doncs això: que bordin. Vol dir que som vius i fem i treballem. L’anticatalanisme actual pretén anar de modern i universal pel món i titlla Òmnium Cultural de prehistòric. És cert que tenen l’Estat, Déu i Rouco Varela al seu costat i en aquestes condicions el diàleg sol ser difícil. Saben però mai no reconeixeran que la cultura que defensa Òmnium Cultural és de vocació, mentalitat i qualitat universal. Si hi ha pintors i escultors de talla universal; si hi ha compositors i intèrprets a nivell d’excel·lència; i cinema, i literatura, i dansa i teatre de qualitat… no és cofoisme assenyalar-ne l’existència. Amagar-la seria autoodi. Que no convencerem els que ens volen mal? D’acord: ja pots xiular si l’ase no vol beure. Però treballem perquè l’autoodi, la pitjor xacra de qualsevol societat, més perillosa que el cofoisme, no ens faci mal a nosaltres. Ara que ve a tomb, és exemplar la dada que us donaré tot seguit: sabeu què ha impulsat el creixement espectacular del nombre de socis d’Òmnium Cultural aquests darrers mesos? Dos fets antitètics: el primer, les desafortunades declaracions de la líder política que criticava els ajuts a Òmnium. En nom d’Òmnium, gràcies, senyora Sánchez Camacho per l’empenteta. I el segon, que el senyor Josep Guardiola, públicament, fes socis d’Òmnium els seus tres fills. Un altre cop, gràcies, Pep.

A Òmnium Cultural hi té cabuda tothom que vulgui treballar pel país. L’entitat, per la seva essència transversal, està lliure de les lluites partidistes que per desgràcia ens irriten massa sovint quan veiem que, al Parlament, l’interès de partit passa pel davant de l’interès del país. Com és que un país que fa castells de tres de deu té uns polítics tan negats a l’hora de fer pinya? Mentre algú els explica què vol dir fer pinya pel país, continuo parlant d’Òmnium: deia que hi cap tothom. I per sort, des de fa un temps, de manera oficial i pública, defensa el dret a decidir de tot un poble; defensa que es treballi pel procés cap a la independència. Això és molt important, perquè el camí cap a la independència és llarg però factible, costerut però a l’abast. I mentre esperem, amb un tres de deu plantat, que els partits s’aclareixen i declarin si volen estat propi, si volen lluitar per la independència, però sí però no, tot i que potser d’allò…, la societat que carrega aquest castell anirà caminant amb l’exemple valent de la gent que paga els impostos però a la Generalitat, o es nega a pagar els peatges de les autopistes, que fa temps que haurien hagut d’estar alliberades de càrrega. Que no ho veieu que la gent s’impacienta? Els centenars de milers de persones que vam sortir al carrer ara fa dos anys, us estem observant amb estupefacció mentre veiem com us costa donar-vos un cop de mà pel bé del país. Com si l’única veritat fos la dels estatuts del propi partit. Déu meu, el tres de deu comença a tremolar. Si fa llenya no serà per culpa dels que hi són posats.

Una cosa que no agrairem mai prou a Òmnium és la creació de la Federació Llull a principis dels noranta, conjuntament amb Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, amb la intenció de coordinar la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Defensa? Qui l’ataca?…

Per què la defensa d’una llengua amenaçada es vol fer confondre amb l’atac a una altra llengua? Per què defensar la llengua catalana es vol veure des d’Espanya com un atac a la llengua espanyola? El que em sap greu, molt de greu, és que si el que es fa, com ara el govern del PP a les Illes o el govern del PP des de fa massa anys al País Valencià, és laminar la llengua catalana, crear divisions entre els territoris, eliminar drets aconseguits amb l’excusa falsa de no perjudicar el castellà… ningú, a Espanya, se n’escandalitza. Em sap molt de greu però n’hem de ser conscients: a Espanya, estem sols.

Que trenta-set anys després de la mort del dictador hàgim d’estar parlant en aquests termes fa feredat. Per això Òmnium sempre farà falta, fins i tot quan hàgim assolit l’estat propi i siguem un país lliure i independent; perquè el nostre país, com tots, és imperfecte, i quan puguem decidir nosaltres, també serem imperfectes i ens queixarem dels polítics i ens desesperarem perquè falta gent a la pinya… Abans deia que el país observa els polítics i no acaba d’entendre la seva actitud. He simbolitzat el país –no m’hi poso per poc– amb un castell de deu. Però el país no és només Òmnium. El país és també les agrupacions corals, les biblioteques, la Lira vendrellenca, els Amics de l’Orgue, els Clubs de Lectura, Paper de Música de Capellades, la Fira del teatre al carrer de Tàrrega, les passions d’Olesa, Esparreguera, Ulldecona, Verges i Cervera, l’esbart Dansaire de Rubí, els Amics del Romànic, els voluntaris lingüístics, els Ateneus, la Patum de Berga, els pessebres vivents, les Falles d’Isil, la Faràndula de Sabadell, l’Amistat de Mollerussa, els Socarrats de Vila-real, el Pen Club, les consultes populars pel dret a decidir, l’Assemblea Nacional de Catalunya, Cavall Fort, les associacions d’escriptors, les revistes nacionals, comarcals i locals, els diaris i revistes amb convicció de país, les companyies de teatre professionals i amateurs, les colles castelleres, El Centre de Lectura de Reus o l’Ateneu Barcelonès, el Foment Vilanoví, Enderrok, Sàpiens, les escoles de música, els comitès de festes de tots els pobles, els geganters, bastoners, diables i grallers, la Lira Ampostina, les associacions esportives, els moviments per les seleccions nacionals, els museus nacionals i els estrictament locals, els centres i el professorat d’escoles i d’instituts de tot el país, les universitats… I encara més punts suspensius. Podríem dir que Òmnium és una germana més d’aquestes institucions que fan xarxa cultural, que fan xarxa de país, que aporten cohesió social, integració i autoestima. Que treballen per la llengua, per la cultura i pel país sense demanar res a canvi.

He dit autoestima. Ja poden bramar els que no volen que Catalunya tingui personalitat pròpia. Si latrant, de seguida sabem que cavalquem al davant, que anem bé, que ens movem, que sabem valorar de manera justa la nostra feina… i que no ens podem aturar.

Que Òmnium Cultural continuï treballant malgrat els insults, la malvolença i altres dificultats… però també malgrat les simpaties que aixeca, l’admiració que provoca, els reconeixements amb què se la distingeix.

Que tingui clara la seva raó de ser i hi sigui coherent, és una de tantes raons que han impel·lit l’Ajuntament de Barcelona, una decisió que l’honora, a otorgar-li la Medalla d’Or. Òmnium Cultural no és perfecte, no és monolític. Però és un exemple de persones que treballen amb intel·ligència, voluntàriament, sense descansar, per amor al país, per amor a la cultura, per amor a la llengua.

Com a gent beneducada, Òmnium donarà les gràcies a l’Ajuntament de Barcelona per la concessió de la Medalla d’Or. Sapigueu, gent d’Òmnium, que la llengua, la cultura, el país, us donen les gràcies a vosaltres.

Maig 2012