Latronico, un poble-museu a l’aire lliure al sud d’Itàlia

31.12.2016

– Buongiorno!

– Salve!

Baixe a poc a poc les escales empedrades que porten cap al carrer major on es troba el supermercat. Si vas amb pressa, aquest paviment irregular et pot jugar una mala passada. Però la pressa no té cabuda en aquests carrerons. De fet, al girar la cantonada, em trobe l’evidència que ho afirma: la paraula lentezza en la paret d’una de les cases del casc antic.

– Buongiorno!

– Buongiorno, Marta!

El signore Angelo gaudeix dels últims raigs de sol de l’estiu en la placeta. Em sembla abrigat en excés, com si esperara el fred que encara està per arribar assegut en aquell banc. En un angle de la plaça hi ha un espill circular camuflat en el paviment com una pedra més. Apropa a la terra el color blau del cel matiner i ofereix als vianants una picada d’ull de tant en tant, quan el sol s’hi reflexa.

Bianco-Valente-Ogni-dove-A-Cielo-Aperto-2015

OGNI DOVE, obra del binomi artístic Bianco-Valente

Una vegada he arribat al carrer major, alce la mirada per contemplar la imatge que tinc del poble des d’ací baix. Unes lletres grans i blanques on es pot llegir OGNI DOVE formen part de la postal de Latronico que observe. Ogni dove, a tot arreu…

A tot arreu està tenint lloc actualment un èxode urbà, sobretot en les societats occidentals. Un bon número de persones, especialment joves, estan tornant al camp per gaudir d’una vida senzilla i allunyada del caos i la contaminació de la ciutat. Aquest nou moviment migratori no el protagonitzen solament les persones, sinó també l’art: cada vegada és més comú trobar projectes socioculturals a petites àrees allunyades dels centres urbans. Aquestes iniciatives porten llum i vida a les zones rurals on, tot i així, se segueix vivint una realitat desoladora a causa del despoblament.

No és cap novetat que l’art s’escampe fins les perifèries urbanes. Amb el Land art, a finals dels anys 70, els artistes ja van abandonar les parets blanques de les galeries i es van endinsar en la natura per crear obres d’art. Però l’art migrant actual està més lligat al poble. És un art públic i participatiu.

Però quina és la importància de l’art en les perifèries hui en dia? El projecte A Cielo Aperto posat en marxa a Latronico, un poble de menys de 4.000 habitants del sud d’Itàlia, és un bon exemple per portar a col·lació aquest tema.

L’Associazione Culturale Vincenzo De Luca ha portat amics i artistes a aquest lloc de muntanya durant els últims deu anys per a crear obres d’art públic com “Una parola su Latronico” , el projecte del milanès Stefano Boccalini, que va cercar l’essència del poble expressada pels seus habitants a través de mots com lentezza, freddo o ritorno, els quals va materialitzar en ferro per adossar-los als murs exteriors d’algunes cases; o també els 12 espills de Virginia Zanetti dispersos pels carrers que constitueixen “Gli occhi del Mondo”. Aquesta obra, que recorda formalment l’Hydra’s Head de Nancy Holt, té com a objectiu connectar la terra amb el cel i formar una mena de cartografia de records de l’artista que pot ser apropiada alhora pels ciutadans. També formen part d’aquesta iniciativa les paraules OGNI DOVE, obra del binomi artístic Bianco-Valente, un homenatge al poble natal d’un dels artistes, Giovanna Bianco, i una reflexió sobre el tema de l’emigració que ha patit aquest poble, com tants altres, al llarg dels anys. Allò que roman és la presència de Latronico “a tot arreu”.

Aquest tipus d’art públic esdevé un fenomen social just en el moment en què les persones l’incorporen en el quotidià de les seues vides. L’art genera relacions, que diria Nicolas Bourriaud, ja que l’artista crea una relació d’interacció recíproca entre ell i l’espectador, més enllà de l’objecte artístic. Això genera una creativitat col·lectiva, com en l’obra de Boccalini o en el projecte “Qui e non altrove. Qui” de Claudia Losi. L’artista va realitzar uns coixins amb dibuixos de records pertanyents a l’imaginari dels habitants dels pobles situats a l’interior de la vessant lucana del Parc Nacional del Pollino, amb la col·laboració d’un grup de dones que van cosir les imatges a la tela amb una tècnica típica latroniquese, el “puntino ad ago”.

10_4

“Gli occhi del Mondo” de Virginia Zanetti

Però no sempre l’art contemporani és rebut amb els braços oberts en les zones perifèriques. Un carrousel enmig de les muntanyes o un tall excavat en la terra poden ser considerats com invasions del territori. Segur que això van pensar alguns quan es van assabentar per primera volta tant de l’obra de Carsten Holler, “RB Ride”, com la d’Anish Kapoor, “Earth Cinema”, una dins del mateix Parc del Pollino i l’altra a un terreny proper.

Aquestes dues obres, juntament amb el projecte de Losi, són part d’una altra iniciativa nascuda a Latronico, ArtePollino. Un Altro Sud, una associació cultural que també aposta per l’art públic site-specific com a eina de promoció i reflexió del territori. L’obra de Kapoor, et fa entrar a les entranyes del sòl per portar-te, mitjançant una sensació d’aïllament, a un retrobament amb la Mare Terra. Al cinema de la terra allò que es projecta no són imatges sinó els pensaments de l’espectador. La mateixa poètica de l’observació del territori es troba a “RB Ride”, però des d’un altre punt de vista totalment oposat. Holler pretén que el visitant, damunt del carroussel, es deixe portar per la contemplació del paisatge. El goig innocent d’aquesta estructura de fira es converteix en un goig més profund. La percepció del temps es dilata durant els quinze minuts que dura el viatge i l’acabes perdent per complet quan t’adones que et mous a un ritme més lent que el dels núvols.

El cas de Latronico ens permet observar com l’art subratlla el patrimoni històric d’un lloc i les seues particularitats i, a més, proporciona a la gent una nova forma de mirar el seu entorn en clau contemporània. Aquest és l’ingredient perfecte per involucrar els habitants i fer nàixer, mitjançant esdeveniments artístics, una relació diferent i més profunda que amb una festa popular de la salsitxa.

Amb tot, museu i perifèria no han sigut mai conceptes oposats. Trobar en un poble un museu de les costums o un museu arqueològic no és gaire difícil. Trobar una escultura d’art contemporani a la plaça o un centre per a residències artístiques ja és altra història. Però, com veiem, el panorama està canviant.

L’art contemporani públic en l’àmbit rural pot contribuir a la revalorització de la identitat d’una comunitat en aquest món globalitzat al mateix temps que el manté connectat amb el món, tal i com diu Lucy R. Lippard. És una eina catalitzadora per a concebre futurs alternatius, noves formes de mirar la terra, la natura i el paisatge. Per aquestes raons i per moltes altres encara per descobrir és important l’aparició de projectes d’art contemporani en ambients allunyats dels nuclis urbans, a tot arreu, ogni dove