L’assignatura maria del franquisme

7.08.2013

La setmana passada publicàvem en aquestes mateixes pàgines un article de Jordi Artigas titulat ‘Jo també vaig ser espanyolitzat’, que va suscitar molts comentaris dels nostres lectors. Artigas ha tornat als arxius per investigar  un dels grans fraus pedagògics del Franquisme, la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que han hagut d’aprovar generacions de catalans.

 

Escola franquista

 

Els comentaris dels lectors que van viure de primera mà aquesta aberració pedagògica fan posar els pèls de punta. Enric Masip Gorgori explica que al seu poble, al Priorat, la FEN l’impartia el mossèn. “El capellà tenia via lliure per entrar a l’escola. Era militar i a més portava pistola”.

“Jo vaig “estudiar” la FEN amb un mestre que era un coronel retirat que es deia Zosimo Z.S”, explica en Pep, lector de Núvol. “No recordo gaire les lliçons. A més, com que ja era vell, ens dedicàvem a xerrar, jugar i dibuixar. Els llibres eren tots de l’editorial Doncel i eren gairebé sempre els únics en color. Els varem llençar tots. Tinc 53 anys i també els hi puc dir que els hi ha sortit el tret per la culata”, remata Pep.

Jordi Sala

Jordi Sala, comunicòleg, explica també les seves vivències escolars d’aquell temps amb una precisió prodigiosa: “Tota la meva família som catalanoparlants. A cinc anys, però, juntament amb el meu germà, em dugueren a una escola “Nacional” d’aquestes que tenien nom de país sud-americà (Ecuador, Perú, Uruguay, etc.). De fet, si no fos pel patetisme de la situació, s’hauria esdevingut una escena curiosa, el dia de la rebuda, perquè els professors que hi havia eren, la majoria, gent del barri, enfundats, però, en unes bates de color merda d’oca, que els anaven grans. També parlaven d’una manera estranya i molt curiosa, observats de prop pel director de l’escola, que fumava amb broquet i s’assemblava molt al verro aquest de ministre que acaba de dir que vol Espanyolitzar els nens catalans. El primer tripijoc que vam haver d’entomar, doncs, va ser que no es tractava d’espanyolitzar, sinó de castellanitzar. Perquè si un castellà pot arribar a espanyolitzar un català és que les coses van molt malament. O sia que tot el que va passar a partir d’aleshores vaig arxivar-ho en una pista a part, per a ser tractat en el seu moment, quan ens haguéssim pogut deslliurar de les bates”, diu Jordi Sala.

Marisol Mauri

Marisol Mauri ens explicava en un comentari que se sent plenament identificada amb l’article de Jordi Artigas. “Vaig néixer l’any 1952 i per tant vaig patir tot això en pròpia carn. L’any 73 vaig acabar els estudis d’Infermeria que a l’època tenien l’absurd nom d’ATS però, ai làs! em van suspendre la gimnàstica! Resultat, em vaig quedar sense títol i , per tant, sense feina, sense passaport i per tant, sense poder viatjar a l’estranger, que aleshores començava als Pirineus i sense carnet de conduir. No ho enteneu, oi? Jo tampoc ho vaig entendre mai, però era aixi. Això en les tres maries.
 Vist on hem arribat, no penso parar fins deixar una Catalunya lliure pels meus fills i néts.

La Rosa, lectora de Núvol, també “havia estudiat en aquelles èpoques, però potser amb més sort. El meu pare, amb economia molt modesta sempre deia que no em portaria a l’escolta pública perquè era l’escola del Franco. Amb molt esforç va inscriure’m a les Escolapies del Clot a Barcelona i va pagar religiosament la quota, estant-se de moltes coses bàsiques. Pel que he anat veient aquelles monges eren bastant de màniga ample. Jo intuïa que tots aquests mestres que feien F.E.N o coses semblants no eren gaire valorats per les autoritats mongivoles, per això les alumnes teníem clar que encara que ens burléssim de la “senyorita” no passava gaire res”, explica la Rosa.
 I afegeix “Els falangistes no van poder amb nosaltres. Només d’estudiar aquells llibres d’història ja vèiem que allò no tenia lògica, allà hi havia “gato encerrado” i això que a casa encara no s’havien recuperat de la por o el pànic….
El Wert hauria de saber que això d’españolizar ja va fracassar una vegada i tornarà a passar”.

Anna Casassas.

De la F.E.N. no se n’escapava ningú, ni tan sols les escoles privades. La traductora Anna Casassas ens explicava que fins i tot en una escola tan catalanista com la Isabel de Villena no es lliuraven d’aquesta assignatura. “Tot i que les classes de les assignatures normals les fèiem generalment en català, aguantàvem igualment per força les dones de la “sección femenina” per a la FEN, les labores del hogar i el gimnàs. I la FEN l’havíem d’aprendre de memòria, i tant!”, explica Casassas.

En zones rurals, en canvi, l’efecte del F.E.N. podia quedar molt més diluït. Pep Soler, un lector de Núvol nascut l’any 1957 en un poble petit, explica que quan a ell li va tocar estudiar la cosa estava ja força diluïda. “Els mestres que eren o son d’origen català feien les classes en català a menys que hi hagués una visita de l’inspector de torn. Amb el tema ideológic “feien el paper que els tocaba fer” i per infants que fossim s’ens feia evident aquell comportament de compromís. Tot i que estic parlant de l’escola pública puc comptar amb als dits de la mà les vegades que vaig cantar alguna d’aquelles cançons falangistes i recordo passar molt per sobre els llibres de F.E.N. (el meu mestre ens parlava més d’en Pau Casals que no pas d’aquesta matèria). Pel contrari del tema de la religió que tenia força més incidència i que es resava o s’anava a missa per qualsevol estornut. Sempre els hi dic als meus fills que no els caldrà mai anar a cap missa per que jo ja vaig escoltar les meves i les seves”, conclou, sorneguer, Pep Soler

Quico Mínguez

“A casa meva els meus pares no tenien diners, com moltes famílies, i em va tocar anar als escolapis de Mataró, a la classe dels pobres, que en deien la tercera, i allà feien veure que ens ensenyaven el comerç”, explica Quico Mínguez. “Els capellans ens feien ajuntar els dits i allà cops de regle va i ve, ens estiraven els pèls de les patilles tirant cap a munt. Eren capaços d’atacar-te pel darrere i fotre’t un cop al cap amb els punys tancats. Si els diumenges anaves per lliure a missa, el dilluns havies de portar un paper firmat del capellà que oficiava. Si no portaves el aleshores et tocava estar castigat els diumenges a la tarda a l´escola. 
Els nens de la classe octava eren els ben mirats, ja que les seves famílies disposaven d’un estatus econòmic més elevat”, explica Quico Mínguez. “I
 per acabar el més gros per a mi: a casa meva havia nascut una nena esguerradeta i els pares estalviaven per millorar les seves condicions de vida.
 Un dia a la escola esl padres escolapios em diuen que he de comprar un llibre de la falange. Quan els ho vaig explicar a casa, els meus pares van acordar anar a veure el director per demanar-li si podien deixar-me un exemplar del llibre fins a final de mes, i que després ja en comprarien un. Paraules textuals del capellà: “si no poden comprar el llibre treguin el nen de l’escola”. A les nou i cinc ja era acomiadat. Aleshores tenia 11 anys i m’irritava veure el teatre que feien a les processons militars i capellans.

Teresa Costa Gramunt

Finalment la poeta Teresa Costa Gramunt, nascuda l’any 1951, sosté que “Wert & Cia han desenterrat un vell desig: espanyolitzar els catalans. Aleshores, no ho van aconseguir i ara no els ho hem de permetre. L’article de Jordi Artigas, ‘Jo també vaig ser espanyolitzat’ m’ha recordat una època que, en efecte, sembla de pel.lícula de Fellini. Però no era una pel.lícula: era la realitat. Perquè em dispensessin el títol, atorgat per Su Excelencia!, vaig haver de fer el Servei Social. Quan finalment el títol va arribar de Madrid, vaig estar a punt d’esparracar-lo quan vaig veure escrit Su Excelencia. Si la meva mare no me’l treu de les mans hauria fet bocins el diploma que donava fe dels meus estudis… en castellà!

Ramon Leal explica que l’article de Jordi Artigas l’ha fet endinsar-se en el túnel del temps: “Vaig fer el batxillerat en un col·legi de La Salle (1961-1966): tots els alumnes catalanoparlants, molts del “hermanos”, també, però ni rastre del català a l’ensenyament (“de pago”). Una excepció: dibuix artístic i linial de 5è i 6è, a càrrec de Ramon Ferran, l’únic mestre que he tingut en català (escola unitària del poble, batxillerat i universitat). No l’oblidaré mai.
 Un “professor” de FEN i de gimnàstica. Un dels llibres crec recordar que era d’un tal Manuel Fraga Iribarne. Després d’una enganxada amb un “hermano”, per justificar el suspens en la seva assignatura, el falangista va revisar les notes de FEN i, casualitat!, al final de curs l’única del primer trimestre equivocada era la meva. Així, suspenent física i FEN devien pensar que no se’ls veia tant el llautó. Tampoc els he oblidat mai. Un dia, de visita a unes dependències de la Generalitat m’hi vaig trobar el falangista de conserge. No li vaig donar records, en vaig tenir prou amb el plaer de veure com s’ho devia estar passant de bé.
 Surto del túnel del temps. No vull que els meus fills hi tornin.
 Gràcies, Jordi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Tu vas tenir a mans un llibre el protagonista del qual es deia Luiso, “aprendiz de hombre”, que jo també vaig haver de llegir a tercer de batxillerat, però contràriament a tu, amb més bon regust, ja que a primer i a segon em va tocar l’adoctrinament directe sobre les meravelles del règim: Franco, José Antonio, la Falange, el Movimiento i les bondats de la Guerra Civil explicades amb displicència per mestres en una classe diària d’una hora de durada. I això en una escola privada de bona qualitat a Sant Boi de Llobregat amb bons resultats acadèmics. No recordo ni un sol alumne, si haig de ser sincer, ni a favor ni en contra. Simplement passàvem la classe amb resignació com la de religió o la de matemàtiques. Després no n’ha sortit cap falangista, però, i el percentatge social ha estat com la mitjana social del país. Anàvem, curiosament (Sant Boi no tenia Institut), a examinar-nos a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa.

  2. Jo tinc 54 anys i també vaig viure aquella època, concretament a Olesa de Montserrat. Efectivament, Educación Física, Religión, Manualidades i FEN eren les assignatures que s’aprovaven fàcilment, sense gaire esforç. Ara bé, sempre existia el perill que aparegués un professor massa ‘motivat’, amb la qual cosa se’ns complicava la vida. Jo recordo dos personatges especialment complicats d’aquella àpoca, un policia nacional que a estones feina de professor d’educació física, i també un capellà franquista convençut que ens feia la classe setmanal de FEN i que se li va ficar al cap que aprenguéssim de debò bona part de les bestieses que hi havia escriten en aquells llibres. Sortosament, amb els anys he aconseguit aprendre català, tot i que a l’època no em van permetre rebre una sola classe, i referent als discursos del capellà i el policia nacional, només són un record que fins i tot fa gràcia, més que res perquè ells s’ho prenien seriosament. Salutacions.

  3. A mi m’agradaria comentar l’aspecte còmic de les “marías”. Un cop a classe de “cocina” havíem de respondre a la “senyoreta” unes preguntes tipus catecisme. Era molt fàcil perquè ho feia per ordre de taula i anava seguint el llibre. A mi em va tocar “¿Qué es decantar?, la resposta era: “Trasegar un líquido sin que caiga el poso”. Jo només entenia “líquido” i “caiga”, em vaig posar a riure. Em van suspendre! I què me’n dieu d’aquelles frases hermètiques: “La patria es la unidad de destinos en lo universal”, “España es portadora de valores eternos”? Al meu col•legi havíem de fer una llibreta de FEN amb un resum de cada lliçó, l’única cosa que em divertia era fer-ne les il•lustracions, tot i que no sabia dibuixar. Vaig fer un camió transportant “valores eternos”. No cal que us digui com va acabar la cosa… Tinc moltes altres anècdotes de “costura”, “economía doméstica”, “puericultura”, i potser me’n deixo alguna…

  4. Algun dia també haureu de parlar de l’assignatura “técnicas del hogar” que eren tant labors com organització per portar una casa. Bastant curiós.
    Una nota també curiosa. Quan vaig entrar a la Generalitat, l’any 1982, una gran part del personal que treballava a la DGJoventut eren ex-profes de FEN. Algun dia hauríem de recollir com van ser aquells temps d’una nova administració, amb els ulls dels 18 anys…