L’art i l’irrepresentable

6.11.2016

Sobre violències, catàstrofes i impunitats és el cicle de diàlegs que formen part del programa d’activitats de la ja no tan polèmica exposició del Born Centre de Cultura i Memòria, Evocacions de la Ruïna. Amb la polseguera que va aixecar l’estàtua del dictador decapitat enrere, aquesta branca de la iniciativa segueix activa i ofereix als assistents la possibilitat d’escoltar i interactuar amb especialistes de diversos camps al voltant de les genealogies, expressions i trajectòries de les violències al llarg del segle XX. Dimecres passat, va tenir lloc la segona xerrada de la sèrie que, sota el títol La Catàstrofe: Art ètica i Política, va revisitar i reflexionar sobre les estratègies de diferents artistes per tal d’intentar representar els crims tant del franquisme com d’ETA a través de les seves obres.

Bust de Franco exposat a la mostra 'Franco, Victòria, República', que es pot veure al Born CCM fins al 8 de gener de 2017

Bust de Franco exposat a la mostra ‘Franco, Victòria, República’, que es pot veure al Born CCM fins al 8 de gener de 2017

Els ponents d’aquesta edició eren Juan Albarrán Diego, professor del Departament d’Història i Teoria de l’Art de la Universidad Autónoma de Madrid, que va fer un repàs històric sobre l’evolució de la representació artística de la violència del franquisme des dels primers anys en què el règim tolerava certa dissidència i fins a l’actualitat, i Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies, que es va centrar en la seva experiència com a comissari d’una exposició sobre ETA que va aixecar molta polèmica per la terminologia utilitzada. La xerrada va estar moderada per Paula Barreiro López, professora d’Història de l’Art del programa Ramón y Cajal de la Universitat de Barcelona.

Ja el 1963, trobem el primer manifest signat per intel·lectuals “contra la tortura y por las libertades democráticas, que donaria el tret de sortida a la contestació oberta de la violència del règim per part d’artistes d’arreu de l’estat espanyol. Albarran va traçar el desenvolupament del pensament artístic al voltant d’aquest exercici de denúncia, reflexionant sobre les dificultats dels artistes per conceptualitzar la violència exercida implacablement pel règim. L’especialista va destacar les obres performatives d’artistes catalans com ara Olga Piijuan, Fina Miralles i Francesc Abad, mentre que va criticar la tebiesa del cinema a l’hora de donar visibilitat a la repressió del franquisme i que encara ara es podia detectar. Albarran va interpel·lar als assistents sobre la impossibilitat de representar adequadament un horror com el de la tortura i va referir-se al cas de les fotografies dels abusos patits pels presos d’Abu Ghraib per part de les forces americanes el 2003 com a exemple dels límits de la representació massiva i no mediada de la tortura. Segons el professor, l’híper-visualització de la violència que acompanya als mitjans de comunicació al segle XXI ha perdut qualsevol capacitat d’instar als receptors d’aquestes imatges a la reflexió crítica per culpa d’un excés d’espectacularització que difumina els problemes de fons i cau en el sentimentalisme.

Carles Guerra va fer servir la seva experiència en primera persona per il·lustrar la dificultat de comisariar una mostra sobre el terrorisme d’ETA. 1989. Tras las conversaciones de ArgelDelirio y tregua, va ser una exposició sobre els intents fracassats per iniciar un procés de pau dialogada que es va presentar al Muso del Prado l’abril passat i que va dur molta controvèrsia pel llenguatge emprat en el text curatorial -redactat per Guerra- que titllava la banda terrorista de “fenomen polític, militar i cultural”. El Ministeri de Cultura va mostrar públicament la seva preocupació per la terminologia emprada i Guerra va reflexionar sobre la immaduresa que demostraven les institucions espanyoles que, encara avui, intenten censurar l’art que es proposa obrir el meló de la memòria històrica. El director de la Fundació Tàpies va defensar la tesi que, en una exposició que treballi amb imatges, el més important és el context que es crea a través de la relació entre aquestes i amb els textos que les presenten. Reivindicant la importància de la tasca de curador, Guerra va coincidir amb Albarran sobre la impossibilitat de representar adequadament la violència i va acabar sostenint que, en última instància, l’art que intenta parlar sobre l’horror ha de centrar-se a elaborar aquesta insatisfacció intrínseca amb l’intent de representar l’irrepresentable.

Podeu consultar el programa complet del cicle aquí

Més informació de l’exposició Franco, Victòria, República aquí.