L’art déco català

La realitat actual sembla negar que Catalunya va tenir el seu art déco

A qualsevol barceloní li ve a la ment alguna icona modernista de la seva ciutat; en canvi, molts pocs sortirien airosos si se’ls demanés que pensessin en una icona de l’art déco. Molt probablement, pocs caurien que la Font Màgica de Montjuïc, tan icònica com La Pedrera, per exemple, és un exponent inequívoc d’aquest estil, que va tenir el seu moment de màxim apogeu durant l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona el 1929.

Etiquetes de paper litografiat per a Bésame, d'Eduard Jener. Myrurgia. 1922.

Dit d’una altra manera: la realitat actual sembla negar que Catalunya va tenir el seu art déco. D’aquí que la recent publicació de la monografia Art déco català (1909-1936), de Mariàngels Fondevila, sigui una excel·lent notícia perquè contribueix, d’una manera exhaustiva i rigorosa, com ningú no ho havia fet fins ara, a fer ressorgir de les seves cendres l’art déco català, que, com la mateixa autora clarifica a les primeres línies, “pot considerar-se com una moda i un estil de vida moderns, hedonistes, que a Catalunya va consumir una burgesia refinada” des dels anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial fins que la Guerra Civil ho va truncar tot.

En realitat, durant aquest període el moviment hegemònic a Catalunya, patrocinat des del poder, va ser el Noucentisme, i als primers anys de la dècada de 1930 les avantguardes intentaven, amb penes i treballs i sense cap suport institucional, obrir-se camí. D’altra banda, la importància del Modernisme, que es prolongaria fins ben entrat el segle XX, i la forta empremta que havia deixat sobretot a Barcelona, van contribuir també a entelar les contribucions art déco. En certa manera, doncs, aparedat entre l’esplendor modernista i el rigor i l’ordre dels noucentistes, i infamat pels defensors de la modernitat, l’art déco català, que de fet va succionar aspectes de tots ells, es va refugiar fonamentalment en aquells àmbits de caràcter efímer associats al cosmopolitisme de “la vida moderna”, com és ara l’interiorisme de bars, cinemes, locals de lleure nocturn o boutiques, decorats amb profusió de fustes lacades, il·luminacions de neó, vidres, mobiliari de formes cubistitzants o metalls llampants. En conseqüència, el pas del temps i la desídia que ens caracteritza van liquidar la majoria dels seus vestigis. Queda encara dret, una mica reformat, el bar Velòdrom al carrer de Muntaner, però només les persones d’una certa edat poden recordar, per exemple, el Saló Rosa al passeig de Gràcia; el Bar Americà de l’Hotel Colon i el bar La Lluna, ambdós a la plaça Catalunya; el bar Automàtic a la Rambla de Canaletes; boutiques d’alta costura com el Dique Flotante o Modes Badia; la Joieria Palou o els cinemes París, Maryland i Metropol.

Fotografia "Sense títol" de Josep Massana. Forma part de la col·lecció del MNAC, on la va dipositar la família.

Tan inexplorat estava aquest episodi de l’art català que la mateixa Fondevila reconeix al principi del seu llibre que va arribar a interessar-se pel déco de manera casual. Segons explica l’autora, va ser quan es va submergir en algunes revistes catalanes de l’època profusament il·lustrades que es va adonar que tenia davant seu una empresa tan àrdua com apassionant: articular el fenomen déco a Catalunya, una tasca a la qual va dedicar la seva tesi doctoral. Així, estirant tots els fils, va investigar a les fonts primàries i va contactar personalment amb tants artífexs d’obres déco com va poder, els noms dels quals o bé s’havien oblidat o bé se solien adscriure al totum revolutum del que coneixem com Noucentisme. És per això que una cosa tan tangencial com un directori d’artistes, que Fondevila inclou a la seva monografia, esdevé en aquest cas una eina fonamental, de consulta obligada, per qui vulgui conèixer a partir d’ara els protagonistes del déco català. Cal destacar també que, tot i que l’objecte de l’estudi es circumscriu a Catalunya, l’autora contextualitza l’art déco i posa en relleu la seva matriu francesa i americana. I, tot i que pugui considerar-se un aspecte menor, sorprèn per infreqüent el fet que, sent Fondevila la màxima experta en la matèria i la responsable que el fenomen déco català figurés per primera vegada a exposicions d’abast internacional com París-Barcelona (París, Barcelona 2002) i Barcelona & Modernity (Cleveland, Nova York 2006/2007), no deixi d’esmentar al llarg del text tots aquells estudiosos que, ni que sigui tangencialment, han tractat l’art déco català.

Aquesta monografia ha estat publicada a la col·lecció Memoria Artium, que té per objectiu divulgar estudis de caràcter acadèmic relatius al patrimoni artístic català per evitar així que quedin circumscrits a l’àmbit universitari. Aquesta excel·lent iniciativa té les limitacions pressupostàries pròpies dels seus coeditors (les universitats de Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu del Disseny de Barcelona), que inevitablement repercuteixen en el nombre d’il·lustracions que hi figuren i sobretot en el fet que aquestes siguin petites i en blanc i negre, un inconvenient que no és menor en un llibre d’art, en què la imatge juga un paper determinant. Un problema que seria de bon arreglar en el cas de la monografia que comentem perquè el cabal d’informació que ha reunit Fondevila permetria una nova publicació, aquesta sí profusament il·lustrada, que recuperés la memòria d’un període del nostre passat recent immerescudament oblidat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació