L’Ànima gramatical, de Nichita Stănescu

9.06.2017

«La literatura romanesa ens té ben enganxats. Tzara, Sorescu, Cărtărescu… I ara us present el número 31 de La Fosca: Nichita Stănescu. Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984». Així és com Maria Muntaner, directora de Lleonard Muntaner Editor, anunciava per Facebook la publicació de la traducció de l’antologia del poeta Nichita Stănescu (1933-1983) firmada a quatre mans per Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli, amb un extens i documentat pròleg del crític D. Sam Abrams. Per gentilesa de l’editorial us oferim alguns dels fragments d’aquest pròleg.

Fotografia de l’arxiu personal de Nichita Stănescu

Res més que una taca de sang que parla, per D. Sam Abrams

Quan ens acostem a l’extraordinària obra lírica de Nichita Stănescu, mai hem de perdre de vista que gaudeix d’una quadruple pertinença: poeta romanès, poeta d’Europa de l’est, poeta europeu i poeta internacional o universal. Massa sovint la recepció de Stănescu ha posat i encara posa l’accent gairebé exclusiu sobre la seva inclusió a la gran tradició de la poesia romanesa del segle xx. A l’epíleg del traductor, Sean Cotter ens permet tastar una mica aquesta visió de Stănescu com a poeta romanès pels quatre costats: «Stănescu va confessar que no sabia “ni una sola llengua estrangera”, per després afegir orgullosament que sabia la llengua romanesa «set vegades més del necessari» i la llengua de la poesia “vint vegades més”».

I raó no li falta, però no és tota la veritat. Si bé és cert, per exemple, que les traduccions d’una norantena de poemes de Vasko Popa del serbocroat al romanès, publicades en dos volums en 1965 i 1972, Stănescu les va haver de fer a partir de versions literals preparades pel traductor Aurel Gavrilov i el mateix Popa, això no ens ha d’induir a creure que el nostre poeta s’alimentava només a partir de poesia romanesa. És un greu error perquè és limitar el vol natural de l’obra de Stănescu que és intensament, amorosament romanesa i, al mateix temps, alça el vol i se’n va molt més enllà de la tradició estrictament romanesa. Per això mateix ha estat traduït a tantes llengües, tant llengües majoritàries com el castellà i l’anglès com llengües d’àmbit més restringit com el català, el suec o l’italià. Més d’un poeta completament aliè a Romania i la seva tradició ha adoptat Stănescu com a referent de capçalera.

La signatura de Nichita Stănescu

En definitiva, tal com diu el vell refrany, els arbres no ens han de privar de veure el bosc. En el cas concret de Stănescu, els arbres alts i esponerosos de la poesia romanesa no ens han de privar de veure el frondós i exuberant bosc de la poesia universal. Justament, un dels trets més característics de la producció lírica de Stănescu és el punt de tensió fortíssim entre quedar-se i marxar, entre arrelar-se i fugir d’estampida, entre integrar-se i alienar-se. De fet, històricament, Stănescu va infondre la tradició romanesa poètica del segle xx d’aquesta profunda pulsió contradictòria o contrària, un precedent que seguiran altres poetes de la seva generació com ara Marin Sorescu (1936-1996) o Ana Blandiana (1942). Voleu un poeta més profundament romanès que Sorescu? I al mateix temps, amb un idèntic sentit de raó, ens podem preguntar si existeix un poeta més universal que el gran Sorescu. Seamus Heaney era un devot lector de Sorescu i la devoció del gran líric, assagista i traductor irlandès és un bon exemple d’allò de cada ovella amb la seva parella. Heaney veia encarnat en Sorescu el seu propi drama de compromís infrangible amb Irlanda i simultàniament ganes irreprimibles d’escampar, unes ganes que es noten sobretot al darrer tram de la seva obra, a partir d’Electric light (2001). I Ana Blandiana, equivocadament o no, és una autèntica icona de la poesia de dones de tot el món. Si fos radicalment romanesa, la seva poesia seria més aviat inaccessible per les deixebles que té dispersades per tot el món.

Per una altra banda, existeixen certs aspectes de la teoria poètica de Stănescu que encarnen de manera immillorable les ganes del nostre poeta de saltar la tanca del clos familiar. Per exemple, les famoses i conegudes «no paraules» («necuvinte») del recull Necuvintele (1969) expressen el pregon desig de transcendir la llengua romanesa i, de rebot, qualsevol altra llengua del planeta. Durant molts anys, Stănescu, enemic acèrrim de la solitud radical, practicava el que ell anomenava «el ritual d’escriure sobre l’aire», és a dir, de compondre un poema de viva veu mentre els amics, admiradors i lectors, frenèticament, intentaven fixar el text al dictat, escrivint sobre les tovalles de paper de la taula del restaurant o bar de torn. Stănescu havia declarat una vegada en una entrevista que Gutenberg havia aixafat i aplanat les paraules i calia tornar-les a dotar del seu aspecte espacial. Em sembla més que evident que el famós «ritual d’escriure sobre l’aire» i la reespacialització dels mots són dos recursos teòrics i pràctics que Stănescu va inventar i va emprar per poder anar més enllà de la pròpia llengua tal com la coneixem.

La llengua de Stănescu funciona, aparentment, en sentit totalment contrari i representa un altre element d’excel·lència poètica originalíssim. Stănescu voluntàriament va restringir i limitar la seva llengua poètica, i va treballar en una franja o registre molt despullat, molt fresc i molt directe. Buscava exactament els mateixos efectes i resultats que la seva antecessora Gertrude Stein (1874-1976): sotraguejar la llengua, treure-la de la seva zona d’opacitat, invisibilitat i mudesa per fer-la sentir com si cada paraula fos nova i fos dita per primera vegada. Stănescu va revitalitzar la llengua i la va fer vibrar com les llengües fundacionals que es perden en les boires del temps immemorial. En unes declaracions havia insistit que «la llengua no és morta com els llibres. Les paraules són vives, entre jo i tu, jo i tu, jo i tu. Són vives, són parlades, ocupen l’espai». En aquest sentit, Stănescu era una mena de minimalista avant la lettre, i demostrà que, en qüestions de llengua, menys és sempre més. Per Stănescu la llengua comuna era un pou sense fons de la diversitat expressiva més variada, pregona i precisa.

I és una obvietat dir que tot aquest immens treball formal havia de servir de suport o vehicle per un ventall temàtic ambiciós, un ventall temàtic que, de manera insistent i coral, va tocant les grans qüestions de la condició humana com ara l’existència, la mort, la identitat, el pas del temps, l’espai, la natura, la individualitat, l’alteritat, la pertinença, l’amor, la sensualitat, els sentits, els sentiments, les emocions, el plaer, la felicitat, el llenguatge, el dolor, el pensament, la ciència, la transcendència, l’esperit, l’ètica, el poder, la societat, la guerra, la pau, la creativitat, la destructivitat, el somni, la imaginació, l’art, la cultura, la tradició… En definitiva, en el sentit de la riquesa temàtica, l’obra poètica de Stănescu seria el llibre perfecte i ideal per dur a una illa deserta per fer un reset total i refundar la humanitat.

 

Aquest dissabte 10 de juny, el volum bilingüe es presenta a la Nollegiu del Poblenou, amb el crític i els dos traductors que llegiran poemes de l’autor en romanès i català.