L’amor feliç, segons Mishima

29.03.2012

Aquesta setmana el grup Mishima ha presentat nou àlbum, L’amor feliç (Warner). Oriol Rodríguez l’ha escoltat i ens en parla.

L'amor feliç, segons Mishima

Com el peix que es mossega la cua, o aquell que és incapaç de decidir què va ser abans: l’ou o la gallina, deia Rob Fleming, l’entranyable protagonista de la magnífica novel·la de l’escriptor britànic Nick Hornby Alta fidelitat (tothom n’hauria de tenir dues copies: una per llegir-la i l’altra per admirar-la), que no sabia si estava trist perquè escoltava música pop, o escoltava música pop perquè estava trist. I és que la música, ja sigui pop, death metal o cants gregorians, ja ho té això: una nota és capaç d’alterar-nos l’estat d’ànim i fer-nos supurar d’emocions l’esperit. Fins ara les obres de la formació barcelonina liderada per David Carabén eren com fiblades de vespes al cor. Melodies colpidores amb una capacitat demolidora per endinsar-nos en un torrent de sentiments i sensacions. Res no ha canviat, però tot és diferent. Sota l’influx de la novel·la L’amor i Occident de Denis Rougemont, Mishima, pedra angular de l’actual escena musical a casa nostra, ara que tot just fa uns dies que ens hem endinsat en una nova primavera ens regalen un treball no conceptual, però que sí que versa íntegrament sobre el més poderós de tots els sentiments. I res no ha canviat, perquè el rerefons continua sent el mateix, aquella poètica que dansa sobre tonades que ens reporten al pop de cambra de Tindersticks, que ens recorda el so de vellut de la Velvet Underground o emula veus rugoses com la de Leonard Cohen o tota la col·lecció de cantautors francesos (de fet, a “No existeix l’amor feliç” versionen en Brassens). Però tot és diferent, perquè encara que n’hi ha que, en un excés de metaromanticisme diuen que no hi ha amor sense dolor… l’amor és feliç. Potser per això, en el seu sisè disc d’estudi Mishima ens mostren la seva carència més pop, la seva cara més lluminosa, aquella que brilla a temes com l’inicial “La vella ferida” amb uns cors que hauria signat el mateix Brian Wilson, “L’última ressaca” o “El camí més llarg”. Definitivament, amb discos com L’amor feliç, tindrem set tota la vida.