L’all sempre torna

11.07.2017

La revista llibertària i contracultural Ajoblanco ha rebrotat, 17 anys després de la seva darrera publicació. Sota el lema ¡Revolvemos!, (re)torna en paper gràcies a Pepe Ribas, Carolina Espinoza, Fernando Mir, un munt d’amics, col·laboradors i mecenes, amb la ferma volunta de remoure i “revitalitzar la cultura”. 

Revista Ajoblanco 2017 | © Ajoblanco

El salt al paper no és l’únic retorn d’Ajoblanco ja que han reobert les portes de la seva redacció. La revista vol convertir-se, altre cop, en un espai de trobada i diàleg, plural i crític. L’espai Ajoblanco, al carrer Santa Teresa del barri de Gràcia de Barcelona, ha nascut per acollir xerrades, debats i tot tipus d’activitats. 40 anys més tard, Ajoblanco (re)torna!

A les acaballes del franquisme, l’any 1974, un grup de joves barcelonins amb esperit llibertari va emprendre l’aventura de crear un mitjà contracultural, la revista Ajoblanco. Des dels marges i amb una mirada internacional, la revista va aconseguir esquivar la censura i es va convertir en un mitjà de referència a la península. El primer “All“, sent una porta al feminisme, la llibertat sexual i l’ecologisme, va aconseguir agitar el sector cultural, trasbalsant-lo i generant incomoditat arreu. El primer Ajoblanco va ser un projecte efímer ja que l’any 80 ja s’havia dissolt. Tanmateix, una segona generació, de la mà de l’alma mater de la revista Pepe Ribas i amb la transició com a teló de fons, va agafar el relleu l’any 1987 i Ajoblanco va tornar a escena. Dues generacions, dos contextos i dues necessitats diferents. Després de tants anys de silenci, segueix viu Ajoblanco? Fa uns mesos, després de 17 anys, la Fundació Suñol acollia una nostàlgica exposició fotogràfica sobre la trajectòria de la revista, que fou la primera etapa de la seva tornada, a la que ha seguit el seu retorn en paper.

Però per què ara, 43 anys després del seu primer llençament? Què ha canviat durant el silenci d’AjoblancoSegons els seus editors, el nou Ajoblanco busca difondre els límits, fusionar horitzons i teixir un discurs contracultural forjat amb diverses veus dels marges. Vol reconnectar l’art i la cultura amb l’acció política i l’activisme social; però, fer-ho de forma cooperativa i participativa. En un moment d’agitació social com l’actual el col·lectiu Ajoblanco busca trobar el seu espai, tornant a posicionar-se com un mitjà crític contracultural. Podrà el nou “All” donar cabuda a les noves veus heterodoxes, anant més enllà del reciclatge de les velles dissidències?

El nou Ajoblanco recupera algunes de les seccions del seu passat, però també dona veu als nous debats actuals: Airbnb i la turismofòbia, el trap, les xarxes socials… Un híbrid conformat per una mutiplicitat de veus que, malgrat dir-se a si mateixes contraculturals i dissidents, voregen la cultura mainstream. Lluir l’etiqueta de “contracultural”, no és per se una contradicció? Es pot fer avui dia una revista contracultural? Dissident o no, cultural o contracultural, el rebrot d’Ajoblanco és una prova fefaent de la voluntat de regeneració del sector cultural a casa nostra.

 Brots creatius i noves censures

Els prejudicis i la prevalència de les velles disciplines en el món de l’art, l’establishment cultural i les arts vives o la reivinidicació de la inutilitat de l’art són alguns dels temes que afloren entre les 130 pàgines de la revista. Fa 40 anys, Ajoblanco talment com altres revistes llibertàries com ho van ser Butifarra!, El Viejo Topo o Bicicleta, va haver de fer front a la censura franquista. Avui, els artistes d’arreu han de fer front a noves formes de censura, formes molt més subtils i horitzontals. L’autopista de la informació, que havia de ser l’altaveu de la llibertat, s’ha acabat convertint, paradoxalment en la nova censura, una censura líquida, gairebé invisible, en mans de tots: la postcensura.

La intimitat de la resistència i els mals del món

Entre els articles de capçalera del nou Ajoblanco sobresurten dues entrevistes: al psiquiatre humanista xilè Claudio Naranjo i al filòsof barcelí Josep Maria Esquirol, autor de La resistència íntima. Els entrevistats parlaren de temes candents com ho són el nacionalisme i la identitat, patologia capitalista i narcisime espiritual, la resistència com a supervivència, d’art, cultura i política, de “patallanització” o l’aïllament en un món hiperconnectat.

La sopa d’all dels 70: política, sexe, feminisme, ecologia…

Amb una picada d’ullet a la nostàlgia, la revista recupera les seccions de l’Ajoblanco dels 70, se’n reapropien i les metamorfositzen: ens parlen del 15-M, de Trump, de sexting o aïllament social, de micro-masclisme i violència sexista, de llenguatge inclusiu i desobediència constructiva, antipsiquiatria, però amb una mirada filtrada per la modernitat però també per quatre dècades de bagatge. Si als anys 70 els caracteritzava la frescor, l’obertura i la sensibilitzat, avui la memòria i l’experència el diferencien.

¡Dichosos los Ajos! o la utopia d’Ajoblanco 

Sus páginas son pantalla y documento de la revolución” escriu Germán Labrador Méndez en la peça final de la revista, titulada ¡Dichosos los Ajos! La revista és alhora testimoni i veu de la història. En aquest últim article, a mode de culminació, Labrador Méndez reflexiona sobre la trajectòria de la publicació, des d’una mirada còmplice però també crítica. “Como en una caja de ecos, en las páginas de los Ajos de ayer y de hoy resuenan demandas colectivas”, escriu.  Amb la seva tornada a escena, aconseguirà Ajoblanco convertir-se en altaveu de les necessitats i demandes del 2017?  “Qué significa romper, y con qué es necesario romper ahora, cuando está ya todo roto?”, es pregunta Labrador Méndez.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. La seva més gloriosa etapa per mi va ser entre 1974 i 1980. Després, el desencant, l’agulla i tantes morts. On és aquell esperit llibertari? Quan ni de broma el PSUC, els PSC’S i no diguem els nacionalistes parlaven de feminisme, llibertat homosexual, amor més que lliure, art amb majúscules…Ajoblanco recollia això i molt més i ho posava en negre sobre blanc. Si us cauen a les mans exemplars d’aquells dies no parareu d’al·lucinar . Per cert, ara mateix a la xarxa hi ha una web molt extensa amb info de com anava el dau en aquells setanta. la WEB SENSE NOM.

  2. Recordo que una de les signants de les seves pàgines era na Karmele Marchante, amb la seva secció “Abajo la falocracia”.
    Ve8ient segons què, sembla que la contracultura estigui aposentada a molts programes de Tele5.
    Atentament