La websèrie dels comuns

22.06.2017

La comunicació política s’enfronta al mateix problema que els xicots abillats amb armilles d’ONG: tothom sospita que darrere els somriures s’hi oculta un interès fosc i pecuniari. Per evitar-ho, el principal objectiu dels materials de propaganda és no semblar materials de propaganda, i el somni humit de tot assessor és crear un producte que es camufli dins d’una forma de comunicació més ben vista, com ara un documental, una pel·lícula o un curtmetratge (és l’anunci d’Estrella Damm un anunci?). Després de l’experiència d’Alcaldessa o El Run Run, la gent de Barcelona en Comú segueixen apostant per aquestes estratègies de màrqueting i ara innoven presentant un format menys habitual: una websèrie.

Dos anys després ofereix 3 capítols d’uns 8 minuts disponibles a YouTube i els seus creadors la descriuen com “una mirada reflexiva, amb alguns dels protagonistes del canvi a la ciutat, sobre els reptes, els límits i els aprenentatges de dos anys intensos a la institució.” Ni les càpsules de ficció vergonyants que trobàvem a L’endemà, ni l’humor autoparòdic però eficaç del vídeo de La CUP pel 27S: la producció dels comuns opta per explicar la seva història en clau de documental de proximitat.

La gran virtut de la sèrie és que fuig de l’èpica com de la pesta. Amb un to divulgatiu i distès i una banda sonora juganera, les històries es fan lleugeres i les entrevistes als membres de la formació són facilíssimes de digerir. Entrem en contacte amb polítics de rangs baixos, mitjans i alts, mentre que Ada Colau no parla a càmera per al documental i simplement apareix de passada, com si la professora no volgués robar protagonisme al vídeo de final de curs dels alumnes.

Els episodis no estan connectats per una narrativa, sinó per un estat d’ànim: “seguim sent els mateixos d’abans”. Com els anuncis que no volen semblar anuncis, els nous partits no volen semblar partits i, a risc que el fenòmen Macron la gasti abans d’hora, la paraula màgica que blanqueja la politiqueria és “moviment”, que tots els protagonistes de Dos anys després repeteixen amb orgull.

El que ens acaba dient aquesta websèrie és que Barcelona en Comú està fent moltes coses, però encara n’hi queden moltes per fer. Ja que, per poder-les fer, necessitarien vots… podria ser que un vídeo polític ens estigués demanant el vot? Com que amb aquesta conclusió no em guanyaré el sou d’analista, intentaré anar més enllà: Dos anys després és un bon producte de comunicació política perquè aconsegueix el que es proposa, que com deia al principi, és camuflar-se. La websèrie no pretén oferir un curs de filosofia política, ni un gran impacte emocional que mobilitzi els convençuts: el que vol és generar empatia. Tres episodis breus i amables pensats per no molestar a ningú que demostren que, un cop assolit el poder i governant en minoria, el llenguatge més escaient és el del somriure.