La vida lenta: autoretrat inèdit d’un Josep Pla en brut

25.11.2014

Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”. Així estrena Josep Pla la seva agenda personal d’anotacions de l’any 1956 on, amb una prosa molt allunyada dels propòsits d’any nou, relata quasi telegràficament el seu dia a dia. El dietari en qüestió forma part de l’última obra de l’escriptor empordanès publicada per Destino, La vida lenta. L’obra compta amb una diferència que la desmarca de les novetats dels darrers anys: no és cap reedició.

Josep Pla, Marta Bastons, Sra. Lahaille i Lluís Bonal a Empúries l’any 1952. Autor: Paul Lahaille (Fundació Josep Pla, col·lecció germans Bonal i Bastons)

Josep Pla, Marta Bastons, Sra. Lahaille i Lluís Bonal a Empúries l’any 1952. Autor: Paul Lahaille (Fundació Josep Pla, col·lecció germans Bonal i Bastons)

A La vida lenta el lector trobarà la reproducció íntegra dels textos inèdits escrits per Pla als diaris personals de 1956, 1957 (del que només hi ha dos mesos) i 1964. Amb ells podrà “endinsar-se en la ment de l’autor”, explica Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona i encarregat de l’edició i pròleg del volum. Segons Xavier Pla, aquí radica la màgia del nou llibre: atès que els textos es van concebre com a producció pròpia i sense ànim d’ésser publicats, “l’estil de Pla no està depurat, és immediat, pel que se n’extreu un autoretrat marcat per les sensacions”.

Com pensava, què creia i de quina manera vivia són algunes de les respostes que s’entrellacen amb les constants referències al medi, on els canvis provocats pel boom del turisme l’eleven a cronista de la mort dels espais de la seva infantesa. Els sentiments, a vegades contradictoris, entre la vida que duu i la que voldria viure, també tenen espai als breus relats diaris. Així, el 5 de gener de 1957 anota: “Torno a casa a la matinada, saturat d’alcohol dolent i de cafè tronat. Cada dia és el mateix –o dia per l’altre. La situació és d’una monotonia exasperant. Només m’ho explico perquè el 8 de març faré seixanta anys”. El context sociopolític també apareix als dietaris de forma recurrent, un exemple n’és l’entrada de l’1 d’abril de 1964: “Tal dia com avui fa 25 anys que s’acabà la guerra: 25 años de paz –és a dir, de misèria, de policia i d’indignitat”.

Els diaris són una font d’informació de primera mà i ajuden a crear la imatge de la complexa figura polièdrica de l’autor empordanès. Tal com explica Xavier Pla, a banda de la descoberta de paraules inventades o intel·ligibles que deixen espai a la interpretació, amb La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), sentirem empatia envers Pla. “Està insatisfet, trist i desanimat quan es mira al mirall”, apunta l’editor, qui a través dels diaris ha descobert un Josep Pla bifàsic, ja que la seva realitat privada xoca amb el perfil públic d’hedonista. Per al prologuista, a través dels tres quaderns es fa palès que “aquestes notes diàries interpreten el paper de catarsis quotidianes que li permetien posar un cert ordre i equilibri a un dia a dia que, ben sovint, havia estat desordenat i aparentment desequilibrat”.

Punyent, agut, revelador, despullat i misteriós, Pla se’ns presenta en petits fragments vitals que, recollits en 360 pàgines, interessaran a tots aquells que “vulguin entendre el procés creatiu d’obres com El quadern gris”, que tot just reprenia en aquesta època, o per qui pretengui “aprofundir en la seva personalitat”, resumeix l’editor.

Els tres dietaris, fortuïtament trobats a l’arxiu de l’autor, són tan inèdits i representatius d’aquesta “vida lenta” com la fotografia de portada, on veiem un Josep Pla que, entre viatges i una activa vida social, es para davant la porta del mas Pla per fer una pausa entre escrits.