Miquel Obiols: “La vida és una pel·lícula i la mort és el final”

15.09.2016

Miquel Obiols (Roda de Ter, 1945) és escriptor i guionista. Acaba de publicar No hi cabem dues vegades, en aquest món (Ara llibres)El dia 22 de setembre a les 19h es presenta a la llibreria Documenta (C/Pau Claris, 144) amb companyia de Jordi Coca i Agustí Villaronga. Moderarà l’acte Bernat Puigtobella.

Miquel Obiols | Ester Roig ©

Miquel Obiols | Ester Roig ©

Miquel Obiols és escriptor i guionista. Se’l coneix, sobretot, per la seva obra infantil i juvenil (Ai, Filomena, Filomena! i altres contesTatrebill en contes uns o Llibre de les M’Alícies) en la qual incorpora recursos poc habituals dins del gènere, que van des dels cal·ligrames i els jocs tipogràfics fins al surrealisme. També va ser el creador i guionista dels primers programes infantils de televisió en català, com Terra d’escudella i Planeta imaginari. Després d’aquesta trajectòria nodrida i eclèctica, Obiols publica No hi cabem dues vegades, en aquest món (Ara llibres), la seva primera novel·la per a adults, que explica la història de la Nora i l’Ernest, una parella de 80 anys que han viscut una vida plena de passió l’un per l’altre. I pel cinema, que els ajudarà a afrontar els diagnòstics de càncer i Alzheimer.

Fins ara, havies escrit relats juvenils o contes de caire surrealista. Ens trobem davant de la teva primera obra -entre totes les cometes que s’hi puguin posar- seriosa?

És la meva primera novel·la per a adults. El 2002 vaig publicar 55 taques i gargots que, tot i ser per a adults, es tractava d’un recull de contes surrealistes il·lustrats. Així que es pot dir que amb No hi cabem dues vegades, en aquest món m’estreno com a novel·lista per a adults.

És el teu primer llibre per a adults, però continua sent un llibre il·lustrat.

Jo sempre he comprat llibres infantils i juvenils per les il·lustracions. A mi m’agraden els llibres il·lustrats i les novel·les per a adults tenen un problema: no ho són. M’agraden els llibres il·lustrats perquè, des de petit sempre m’ha agradat molt dibuixar i sempre que llegeixo, encara ara, ho faig amb un llapis a la mà fent gargots. No concebo un llibre que no estigui guixat. L’anterior llibre d’aquest el vam publicar el 2010, He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat, el va il·lustrar La Japonesa, un estudi de les meves filles que fan il·lustracions tipogràfiques. En aquest llibre també hi han col·laborat amb les 10 il·lustracions que hi ha i que segueixen aquest mateix estil tipogràfic. Jo crec que tots els llibres haurien de ser il·lustrats, allò que abans en deien “llibres d’estampes”.

Com va néixer aquest llibre?

Vaig començar fa 4 o 5 anys, amb la idea de fer un llibre que fos un recull de 7 contes sobre les 7 etapes de la vida: el naixement, la infància, l’adolescència, la joventut, l’edat adulta, la maduresa i la vellesa. Tenia el títol claríssim que seria “Sí que vull sí”, que són les quatre últimes paraules del llibre de l’Ulisses de Joyce -que també són importants a la meva novel·la- on també apareixen escrites d’aquesta manera, sense signes de puntuació. Però no acabava de trobar el to general. Els contes es feien llarguíssims a mesura que escrivia i pensava que arribaria a fer un llibre de 300 pàgines. I a mi m”agraden els llibres molt condensats, que semblen poesia, molt contundents, com ara Adreça desconeguda, de Kressman Taylor, o els contes de Viatges i flors de Mercè Rodoreda. I mentre el llibre em desbordava em va passar una cosa: el conte de la vellesa va començar a créixer.

I com era aquest conte?

Ja tenia el títol escrit de fa temps i era molt provocador: “un vell explica Garganta Profunda a una vella difunta”. La pel·lícula Garganta Profunda sempre havia significat una cosa especial a la meva vida i sempre m’havia dit que en volia escriure alguna cosa. Però, un cop tenia clar que el conte es convertiria en novel·la, vaig decidir posar-li un altre títol que tenia apuntat a una llibreta des de fa 17 anys: “No hi cabem dues vegades, en aquest món”. Era una frase que la meva mare de 89 anys repetia sense parar durant els dos últims anys abans de morir d’alzheimer. Quan l’anava a veure ja tenia l’alzheimer descontrolat, mentre jo intentava parlar amb ella per recordar-li coses -en va-, ella repetia aquesta frase i jo li preguntava “què vols dir amb això?”. Mai ho vaig saber i crec que cadascú pot interpretar-la com vulgui, però volia que fos el títol d’aquesta novel·la.

Miquel Obiols | Ester Roig ©

Miquel Obiols | Ester Roig ©

Així doncs, estem davant d’una novel·la autobiogràfica?

No crec que sigui un relat autobiogràfic en absolut. Ara bé, moltes coses que hi he posat sí que ho són, com el mateix títol. Però mai l’he pensada com un llibre autobiogràfic. Això sí, una amiga amb qui ens coneixem de fa molt de temps, em va escriure quan el va llegir dient-me “Miquel, és un llibre totalment autobiogràfic”. Jo crec que no ho és però, al mateix temps, està ple d’elements que sí que ho són.

Per què els fets passen el 2024?

Jo tinc 71 anys en aquest moment i es podria pensar que ho faig per posar-me a la pell d’una persona de 80. Però no ho vaig fer pas per això, sinó per fugir, per tenir més distància i objectivitat amb el que anava explicar. I també perquè la mort digna és un tema que ara no està acceptat i crec que el 2024 seguirà sent bastant tabú. Però, principalment, volia guanyar distància per poder centrar-me en els 2 anys al llarg dels quals transcorre tota la novel·la.

Mai presentes el tema de la mort digna com un dilema ètic que cremi als personatges per dins. En tot moment la parella té claríssim el seu pacte secret.

És que no és un llibre militant. Fixa’t que mai utilitzo la paraula eutanàsia al llibre. Comparteixo totalment la decisió i el pensament dels protagonistes però no he escrit el llibre per fer una campanya oberta del tema. També parlo de l’alzheimer, però no en vull fer campanya. El que sí que vull és explorar com es viu des de dins el desig d’una mort digna. Si has viscut intensament una vida, morir-te d’una manera que no ets tu, que no et reconeixen ni amics i familiars, ho trobo d’una tristesa infinita. Volia explicar una història d’amor de dos vells que han viscut intensament i es neguen a arribar al punt que no es reconeixen.

Quin estat d’ànim creus que transmet el llibre?

Depèn de cadascú, però el que tenia clar era que parlar d’un tema així em feia molta basarda. No volia que sortís un llibre trist perquè no són els llibres que m’agrada escriure. Jo sempre he fet molt d’humor als meus llibres i amb aquest llibre em costava de trobar. I gràcies a Hitchcock, vaig trobar la resposta. El cine seria el McGuffin de la pel·lícula. Vaig pensar que, a través del cine podria explicar tot el procés dels dos vells amb un cert humor. Ells coneixen perfectament les pel·lícules, perquè les han vist junts i van explicant com es troben a cada moment, com se senten per dins, sense entrar a les parts més fosques o depressives. Per exemple, quan s’intercanvien El Setè Segell, d’Ingmar Bergman, això remet a la partida d’escacs amb la mort per intentar escapar-se’n.

 Miquel Obiols | Ester Roig ©

Miquel Obiols | Ester Roig ©

Què li diries a un lector que no fos cinèfil?

Crec que el llibre es pot gaudir perfectament sense conèixer totes les pel·lícules perquè la Nora i l’Ernest hi juguen i també expliquen el que passa a les més rellevants per a la trama. Però les pel·lícules són molt importants tant per la novel·la com per mi. L’amor pel cinema em ve dels diumenges a la tarda a Roda de Ter, on no es podia fer altra cosa quan jo era petit. Vaig tenir la sort que des dels 8 anys ja no em controlaven de cap manera i jo anava cada diumenge al cine a empassar-me 3 vegades totes les pel·lícules. Aptas no aptas, para mayores con reparos peligrosas… totes. Jo sempre dic que em va educar més el cine que tot el batxillerat. I així vaig veure que, amb el cine, podia explicar tot el que volgués d’allò que passa a la novel·la. Per què no explicar la seva vivència de la repressió franquista a través d’una pel·lícula porno? Tot això em permetia anar avançant amb la història de la malaltia i reduir al mínim els temes lúgubres que no m’interessaven, com ara les qüestions mèdiques. M’interessa molt més la part lúdica, la que explica què fan ells i com juguen amb el cinema.

L’escriptura del llibre sobta per la seva agilitat, t’ha influït la teva feina de guionista de televisió?

Vaig intentar evitar els diàlegs convencionals, Sense guionets i sense estil indirecte, però no té res a veure amb què jo hagi fet televisió. És perquè són els dos últims anys i tenen pressa! Han de parlar sense embuts perquè el temps se’ls acaba. Arriba al punt que el pacte no escrit ni tan sols poden dir-lo. Igual que la Molly Bloom al final de l’Ulisses.

La relació entre la Nora i l’Ernest és molt idíl·lica. Què et va inspirar?

Em vaig inspirar en una barreja entre la relació que tinc amb la meva companya i en el que voldries que jo fos aquesta etapa quan hi arribi. La meva companya em renya “has posat coses molt personals!”, i jo li dic “No dona!, no és veritat”. Volia fer una relació una mica idíl·lica. No volia que la malaltia perjudiqués la seva relació. M’agrada molt, per exemple, que, tot i tenir 80 anys, es despullin i es trobin agradables.

Miquel Obiols | Ester Roig ©

Miquel Obiols | Ester Roig ©

Ara que parles de sexe, hi ha una pel·lícula porno molt important per a la història.

Pot sobtar a algú però, una vegada més, s’explica a través del cine. Quan anàvem a Perpinyà amb la meva parella, vèiem totes les pel·lícules prohibides però, un dia no vam poder veure Garganta Profunda, de Gerard Damiano. Uns anys després, mentre passejava pel carrer del Carme, la vaig veure en un aparador i vaig voler veure-la perquè sentia que havia quedat pendent. Em va semblar tan tronada i mal feta, com fruit d’una idea que tenia gràcia. I vaig pensar que, per tot això, seria una pel·lícula que em serviria per parlar de la relació entre la boca, la mort i les pastilles.

No et fa por que la gent no tingui ganes de llegir una novel·la que parla sobre la vellesa i la mort?

M’és igual. Per descomptat, vull que molta gent el llegeixi, però volia parlar d’això. La pel·lícula que hem vingut a interpretar en aquesta vida és aquesta i el final de la pel·lícula és la mort. Aquests mesos ha coincidit que en l’àmbit familiar estic vivint moments difícils. Càncers, operacions, etc. i els he dit a aquests familiars que tinc a prop que no el llegeixin, perquè em fa por com s’ho podrien agafar. Però aquest llibre està fet amb la intenció oposada d’entristir. La mort és un tancament de la vida. Crec que s’ha d’estar trist perquè, si has tingut una vida bona, és trist deixar-la, però és només un tancament, no cal viure-la des d’un punt de vista tan negatiu.

Quan ja hem acabat i ens disposem a fer les fotografies, en Miquel ens mira i ens pregunta si sabem el que és un McGuffin. Ens explica l’anècdota que el seu venerat Hitchcock utilitzava. I és que, sigui o no sigui un llibre autobiogràfic, l’amor pel cinema explica la manera de viure del Miquel Obiols tant com explica la de la Nora i l’Ernest. La història fa:

Van dos homes en un tren i un d’ells li diu a l’altre “Què és aquest paquet que hi ha al maleter que té sobre el seu cap?”. L’altre contesta: “Ah, això és un McGuffin”. El primer insisteix: “Què és un McGuffin?”, I el seu company de viatge li respon: “Un MacGuffin és un aparell per caçar lleons a Escòcia”. “Però si a Escòcia no hi ha lleons”, li etziba el primer home. “Llavors això d’aquí no és un MacGuffin”, li respon l’altre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Aquest senyor no ho sospita però és una de les persones que m’ha influït de manera més decisiva en tota ma vida. El vaig de tenir de mestre a primària i si avui em dedico a les lletres i als llibres, i si sóc lector, ho dec sobretot a les seves classes, inoblidables. Quan sento el discurs de la “nova pedagogia” i de la nova escola, penso: “Això que diuen ja ho feia l’Obiols (l’Ubi, li dèiem) l’any 70…
    Gràcies, Ubi, i per molts anys. Vindré a la presentació del llibre.

  2. M’ha agradat molt i m’ha entendrit el senyor de Roda: Sí, l’autor d’aquestes vivencies i la forma d’expresar-les.

    Desitjo llegir-ho aviat, gaudir-ne i perseguir l’inmaginari de la pel·licula.
    Jo també estimo i m’agrada la vellesa serena d’una vida ben rica d’emocions i sentiments.

    Felicitats i gràcies.