La veritable història del Palau Güell

8.06.2017

“Fins ara, els estudis partien del fet que la construcció del Palau Güell havia estat l’objectiu principal d’Eusebi Güell i que l’arquitecte escollit era Antoni Gaudí, però a Un palau dins d’un altre volia demostrar que la cosa va anar de manera diferent”, argüeix el crític d’art Josep Casamartina i Parassols, autor d’aquest llibre que ara publica la Diputació de Barcelona dins la col·lecció “El Palau Güell a fons”. I és que per entendre la història del Palau Güell hem de tenir en compte dos protagonistes més: l’arquitecte Camil Oliveras i el Palau Fonollar.

Detall del Palau Güell | Foto de l’exposició ‘El palau dels artesans’ | Diputació de Barcelona / Ramon Monton

Corria l’any 1870 quan Antonio López, comte de Comillas, sogre del mecenes Güell, va comprar als hereus de la marquesa Josepa Sarriera i de Copons el Palau Moja. Va ser així com a Güell se li va acudir comprar la finca veïna, que ocupava els números 7 i 9 del carrer de la Portaferrissa: el Palau Fonollar, propietat del marquès de Palmerola, Ignasi Maria Despujol i Dusay. El seu propietari feia temps que el volia vendre, però el tenia llogat a la família Rosés y Masriera, que es dedicava a la fabricació de claus i cotó.

Tanmateix, el juliol del 1874 l’indià va pactar amb Despujol la venda del palau per cent mil duros a Güell, que va encarregar a Camil Oliveras reformar l’edifici, després d’haver-se presentat a la propietat amb l’agutzil per desnonar els llogaters. Sembla, però, que no s’hi va arribar a instal·lar mai, sinó que va ser un lloc circumstancial per a la família. Aquesta primera victòria de Güell es va veure estroncada per la persistència dels Rosés y Masriera, que no es van deixar vèncer amb facilitat i van emprendre una sèrie de trifulgues judicials per fer-se amb l’edifici. Finalment, els Rosés y Masriera van aconseguir desnonar Güell i quedar-se amb l’edifici, que actualment és un bé cultural d’interès local.

Després de perdre el judici, Eusebi Güell va anar comprant de manera gradual finques al carrer Nou de la Rambla, on acabaria construint el Palau Güell. “La construcció del palau varia en funció de les compres que ell fa, a vegades amb intents de mobbing i tot”, aclareix Casamartina.

“Quan va haver de marxar del Palau Fonollar, Güell decideix emportar-se amb ell tot els mobles i decoracions dissenyades per Camil Oliveras i recol·locar-les a la seva nova llar”. Per tant, molt del material del palau, doncs, no el va dissenyar Gaudí: dues llars de foc, que sempre s’han atribuït a Oliveras, però també portes, finestres, vitralls, arrambadors, etc. “La interpretació inicial era que Güell havia encarregat a Oliveras aquestes llars de foc i que els altres objectes els havia comprat de segona mà, però realment un empresari burgès i ric com ell hauria comprat coses de segona mà?”, es pregunta Casamartina.

A partir de la documentació conservada a l’Arxiu Nacional de Catalunya —informes judicials, documents de venda, contractes de lloguer, etc.— i al fons Camil Oliveras del Col·legi d’Arquitectes de Girona, Josep Casamartina reconstrueix la història d’aquests dos palaus i del seu mobiliari i dona llum sobre un tema que havia passat molt desapercebut perquè el mateix Güell va procurar amagar: “Per a ell, va ser una humiliació molt gran”, assegura Casamartina.

De llibres que estudien la construcció del palau n’hi ha molts, però pocs han analitzat els motius que van portar Güell a edificar-lo: Un palau dins d’un altre treu a la llum, doncs, el pols entre poderosos, el joc d’orgulls que es va lliurar entre dues famílies adinerades de la Barcelona del segle XIX, els Rosés y Masriera d’una banda, i els Güell, de l’altra, i com aquestes lluites van propiciar la creació del Palau Güell.