La vall del Riucorb. De Vallfogona a Nalec

16.08.2012

Resseguim la vall del riu Corb, que s’obre via entre la Conca de Barberà i l’Urgell. Ens aturem al poblet de Vallfogona. Aquí va viure i escriure el poeta i mossèn Vicenç Garcia, una de les màximes expressions del barroc català. Més conegut com el rector de Vallfogona, Vicenç Garcia va deixar escrits versos memorables. Mentre ens passegem pels carrers del poble ens anem trobant, a cada cantonada, un epigrama del rector enrajolat a la paret:  “La més alta saviesa, / aprenc de ton faristol, /soletat, puix ja ton llibre/ m’ofereix cel, terra i sol”.

 

Enric Pinet

 

A principis d’agost, el poble és buit i crema com una llosa al sol. Però tot i la solitud, Vallfogona ens reserva una sorpresa que no ens esperàvem: el museu Pinet, dedicat a la memòria del pintor tarragoní Enric Pinet (1912-1974). Pinet fou un artista bandejat pel règim franquista, que va patir un ostracisme evident. La seva obra es pot veure al Museu d’Art Modern de Tarragona, al MNAC, i també al museu Pinet de Vallfogona, dirigit per la seva filla, Laura Pinet, que ens fa una visita guiada per l’exposició permanent i ens parla amb devoció de la pintura postimpressionista del seu pare. “L’any 1933 Enric Pinet va guanyar una borsa d’estudis que concedia la Comissaria de la Generalitat de Catalunya”, explica Laura Pinet. “Amb els diners de la beca, el pintor va marxar al Marroc, atret per l’estela de Fortuny i l’èxit que aquest havia aconseguit a l’Àfrica”. Poc després s’inaugurà a Tarragona el Taller Escola de Pintura i Escultura de la Generalitat de Catalunya. Pinet hi va ingressar i hi va tenir mestres que el marcarien, com Ignasi Mallol. Al final del curs de l’any 1936, Mallol va convidar uns quants alumnes a pintar a una masia de Cornudella el Montsant. Va ser una experiència crucial per a Pinet, que es va deixar enlluernar pel paisatge. Josep Calaf, company d’aquella època, ha deixat escrit que “la netedat de l’aire del Montsant, que li dóna una duresa de línia envoltat d’un cromatisme intens, era, per al temperament de Pinet, una vertadera temptació”.  Com ha escrit també Joan Duch, “molts quadres tenen la vitalitat lluminosa d’un Renoir; els matisos de Cézanne; els colors de Van Gogh, encara que amb tonalitats menors”. Aquell estiu del 36 l’estada a Cornudella va ser interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil.  L’aixecament de Franco va ser un autèntic daltabaix per a la generació de Pinet, que va continuar pintant al llarg de dècades sense caure en la complicitat amb el règim franquista ni renunciant a a seva identitat.

 

Enric Pinet

Resseguint la carretera que voreja el riu Corb, passem per Guimerà i Ciutadilla, dos poblets prou coneguts pels seus castells i les seves ruïnes medievals, i arribem fins a Nalec, un poblet enlairat sobre un turó, amb solana i obaga, que es beneficia cada vespre de la bufada suau de la marinada. Nalec és un indret sense el glamour Guimerà o el pedigrí de Vallfogona, però té el seu encant, i els seus secrets. En primer lloc, s’hi fa un dels millors olis del país, perquè la cooperativa de Nalec encara treu el suc de les olives amb una premsa antiga i no hi afegeix conservants. L’oli de Nalec va molt buscat, perquè no hi ha gaires cooperatives al nostre país que encara treballin amb mètodes tan purs. Restaurants de prestigi, com Cal Travé de Solivella, van expressament fins a Nalec a comprar l’oli d’amanir.

 

Però Nalec no és només famós pel seu oli, sinó que cada dia és més conegut entre els amants del vi pel celler del poble, Analec, una marca de vins molt jove, però ja respectada pels enòlegs, que han premiat algunes de les seves elaboracions, com ara el Romiguera, un vi negre elaborat amb un 50% d’ull de llebre, 30% Gabernet Sauvignon u un 20% Syrah i reposat durant dotze mesos en barriques de roure francès i el seu escumòs Brut Nature. Els vins d’Analec s’engloben dins la denominació d’origen Costers del Segre, subzona Valls de Riucorb. Xavier Figuerola, enòleg responsable  amb el seu germà Salvador del celler d’Analec, és també meteoròleg i ens explica que “Nalec es caracteritza pel clima mediterrani d’interior amb uns hiverns molt freds i uns estius càlids però matisats per la presència diària de brisa del sud-est, que suavitza les temperatures a l’estiu (evita temperatures extremament càlides) i incrementa els nivells d’humitat. Aquest fet, juntament amb l’altitud, proporciona un període de maduració llarg i lent que ajuda a mantenir els aromes dels vins”.

 

Celler d'Analec

Nalec ens reserva encara una última sopresa. Des de fa tres anys un grup de joves del poble han recuperat un ball antic, típic del temps de la sega: el ball de forques. Agnès Corbella, regidora de l’Ajuntament de Nalec i impulsora d’aquesta recuperació, explica que van trobar aquesta dansa documentada en l’obra de Joan Amades. L’autor del Costumari català va deixar referenciats tots els passos per poder reconstruir la coreografia i la música de gralles que l’acompanyava. “Amb la partitura i la coreografia a la mà, ens vam posar en contacte amb l’esbart dansaire d’Arbeca, i ells ens van ajudar a assajar la dansa”, explica Agnès Corbella, que de manera espontània va engrescar gent jove del mateix poble perquè s’apuntessin als assaigs.

Tenim la sort d’assistir a una demostració del ball. A Rocafort de Sant Martí de Maldà, el poble del costat, s’hi celebra la Festa Major, i en ple migdia, quan el sol bat amb més força, el grup de dansaires de Nalec i els grallers de Rocafort hi fan el ball de forques. És un ball que fa pensar en una celebració solar: els segadors, després de la sega, enforquen a l’aire els rostolls de palla per apilar-los en petites muntanyes. El ball aconsegueix moments de gran bellesa visual quan totes les forques enlairen alhora els rostolls i formen un gran núvol de palla que brilla a la llum del sol.

 

Ball de forques de Nalec

I enguany els han convidat a fer el ball de forques a Barcelona. Agnès Corbella insisteix a dir que no són un esbart professional. “Per això, quan ens van trucar de la comissió de festes de la Mercè convidant-nos a fer el ball de forques els vam dir, ‘perdoneu, em sembla que us equivoqueu’. Però ells ens van insisitir, que al contrari, ens han proposat d’anar-hi justament perquè busquen danses vives que encara es ballin als pobles, no perquè un esbart dansaire l’hagi recuperat dins un repertori folklòric sinó perquè la gent mateixa del poble encara el manté viu”. Finalment, el grup de Nalec ha acceptat de fer el ball de forques a les Festes de la Mercè, amb un cert respecte però amb molta il·lusió de poder posar el nom del poble al mapa, encara que sigui amb l’empremta efímera de la dansa. No us ho perdeu.