La triple estrena de Toni Sala

16.01.2013

Sis mesos després de publicar a Núvol El cotxe, el primer e-single de la literatura catalana, Toni Sala ha recollit ara en un volum breu però contundent aquesta narració amb una novel·la breu, Provisionalitat. Sala també publica un volum d’assaigs, Notes sobre literatura, on fa una lectura incisiva de la literatura catalana del segle XX.

Toni Sala és fotografiat per Quim Puig d'El Punt Avui a la porta del Silenus

 

Triple estrena. Amb aquests dos llibres, publicats a Empúries, Toni Sala estrena editorial, s’estrena com a assaigista, i prova també el gènere de la nouvelle. I se’n surt amb nota. Si El cotxe era un relat amb molts exteriors, Provisionalitat està situat en un espai interior i claustrofòbic, l’hospital Josep Trueta de Girona, que és descrit com la ciutat del dolor, un espai extramurs i atemporal com un cementiri. “La ciutat del dolor és la Città dolente, de l’Infern de Dante”, diu Toni Sala. “A La muntanya màgica de Thomas Mann tambe hi surt, aquesta idea d’atemporalitat. El temps dins un hospital canvia, tot és més confús, no hi ha matins ni vespres, dia o nit, tot és llum artificial”. Provisionalitat narra l’episodi en la vida d’un home que s’ha de passar el dia a l’hospital perquè la seva dona, ingressada d’urgència, ha de ser operada d’un tumor al cap. Avantsala de la mort, l’hospital és el lloc ideal per reescriure el llibre de Job. Jordi, el protagonista, es veu abocat en aquest moment de crisi a fer una autoindagació moral, que el porta a explorar els límits de la culpa. Mentre els metges operen la seva dona, l’autor ens presenta la ressonància magnètica d’un home que està a punt de quedar-se vidu. Al capdavall no serà tan important per al lector si la dona sobreviu o no a la cirurgia, sinó com Jordi resoldrà els conflictes morals que se li presenten ara que la malaltia de la dona remou històries mal païdes del passat.

Toni Sala ens atén al Silenus, un restaurant situat al carrer dels Àngels que, encara que ho sembli, no és propietat del Grup 62. Aquí els editors de la casa hi celebren rodes de premsa i hi concerten entrevistes. Laia Collet, cap de premsa d’Empúries, ens ha trobat un forat a l’agenda entre el Jordi Nopca de l’Ara i la Valèria Gaillard d’El PuntAvui. Mentre esperem al carrer, assistim a una sessió fotogràfica. Toni Sala aguanta estoic el setge de la càmera de Quim Puig. La porta del Silenus, inconfusible per la seva fusta mal decapada i els vitralls vintage pseudomodernistes, s’ha convertit en el decorat inevitable d’una desfilada d’autors que algun dia ens trobarem en un àlbum de fotografies.

L’edició de Provisionalitat, número 420 de la col·lecció Narrativa d’Empúriesés curiosa. A la solapa no es fa cap esment dels llibres publicats per Toni Sala a Edicions 62, com si volgués fer tabula rasa. La contracoberta està pràcticament en blanc. Només hi podem llegir una frase que diu: “El pas dels anys m’ha temperat la gelosia”. “Jo hauria preferit deixar-ho en blanc”, diu Sala, “però a l’editorial em van dir que de cap manera. Vaig preferir posar-hi aquesta frase. Em sembla més honesta una coberta així, sense res”.  Som molt lluny d’aquell Toni Sala que acceptava de posar una frase laudatòria de Quim Monzó a la contracoberta de ‘Bones notícies’. Despullat de ditirambe, el llibre s’obre camí tot sol. Ara, amb una dotzena de llibres a l’esquena, ha donat prou mostres del que és capaç de fer i no li cal demostrar res. S’ha fet gran. Què ha après Toni Sala des que va publicar Entomologia l’any 1997? “No tinc la sensació d’haver-ne après gaire. Quan aprens una cosa has de fer el mateix esforç de desaprendre, perquè pots perdre fàcilment la sensibilitat. No et pots acomodar. La creació és creació. Crear t’obliga a no repetir-te. Camus deia que no hi ha res tan avorrit com un escriptor, perquè sempre està parlant del mateix.”.

“Molta gent confon antiretoricisme amb pobresa lingüística”, escriu Toni Sala en un article dedicat a Joan Maragall. “La màxima es podria aplicar al cas de Monzó”, afegeix. La lectura dels assaigs de Notes sobre literatura, que Empúries publica aquest mateix mes, resulta molt instructiva a l’hora de llegar ‘Provisionalitat’. La llengua hi flueix amb una naturalitat que espanta. A diferència de llibres anteriors, com Marina, de paisatge més frondós, aquí no gasta gaires adjectius. “L’adjectiu és molt llaminer i trampós”, diu Toni Sala. “Això que deia Pla, que tot resideix en la força de l’adjectiu, és fals. És tan important triar bé un nom com un adverbi o un adjectiu i és absurd posar una cosa per sobre de l’altra. Tanta importancia té saber posar un adjectiu com no posar-lo. Llegint Rodoreda t’adones que arriba un moment que els noms es converteixen en adjectius, i mai no tens la sensació que estàs llegint una cosa poc descriptiva. I un escriptor que no fes servir paraules ja seria la hòstia…”

 

Toni Sala | Foto Núvol

 

Hi ha moments a Provisionalitat que fan pensar en Rodoreda. El dolor hi és tractat sense grandiloqüència ni afectació, com una cosa real. “La Rodoreda cada vegada m’agrada més”, diu Toni Sala. “Josep Pla, en canvi, cada vegada em desperta més prevencions, tot i que sense ell no s’entendria el país ni la nostra literatura. Però ara faltaria que algú, deixant de banda la seva incidència extraliterària i el personatge, es llegís Pla honestament. Si algú em pagués per fer-ho, m’hi posaria jo mateix. Pla és per a mi com un veí, te’l trobes pel mig del carrer, és una presència constant. Però em fa l’efecte que Pla té molta part d’engany, i alhora no el pots evitar.”

Valle-Inclán distingia entre tres tipus d’escriptors. L’autor èpic, que a la manera d’Homer engendra personatges d’una entitat superior al mateix autor. En segon lloc, l’autor que se situa a la mateixa altura dels seus personatges i els crea des de la compassió, i aquí Shakespeare seria l’exemple més eminent. I finalment l’autor que juga amb les seves criatures com si fossin titelles, l’esperpent. Porcel seria èpic. Rodoreda, escriu des de la compassió, Espriu, és el descarnat. Toni Sala se situa clarament en la mateixa longitud d’ona de Rodoreda. Els personatges tenen la mateixa entitat que qualsevol lector que s’acosti al llibre. Són tractats amb compassió, acceptats des d’un principi en tota la seva plena humanitat. El dubte, però, és on queda el sentit de l’humor amb tot això? Toni Sala ha escrit llibres amb mordent humorístic, com Quatre dies a l’Àfrica o La petita crònica d’un professor a la secundària. Però l’humor no és mai en ell una cosa buscada. Què passa amb l’humor?

“L’humor és molt difícil, et fa sentir molt insegur” respon Toni Sala. “L’humor té el perill de l’esperpent, i és un refugi del covard. Molta ironia de Pla i molt de sarcasme de l’Espriu són pura incapacitat d’enfrontar-se directament amb les coses. I alerta, l’humor pot ser també una gran valentia, però a mi em costa perquè ho veig com una fugida d’estudi. En els articles he fet més ironia, i en això Carner és el number one. El problema de l’humor dolent és el risc de perdre el matís. L’altre extrem de l’humor és el tremendisme, que és igual de perillós i encara que no ho sembli també serveix per fugir de la realitat. Espriu es tapa els ulls tant des del sarcasme com des del tremendisme. Cal procurar abordar una realitat assumible i humana. Si dius que el món és una merda o una collonada, ja no hi ha res més a dir”.

El buit de l’humor l’omple una altra cosa tant o més important, que és la fe. Sala en parla molt i molt bé a Notes sobre literatura. Tant de la fe individual de l’escriptor com de la fe col·lectiva. I aquí sí que, si haguéssim de buscar un referent literari estranger, podríem dir que Provisionalitat beu de la millor tradició jueva americana des de Saul Bellow a Philip Roth. “Sí, i el títol Provisionalitat recorda la mena de títols que posa Philip Roth”, admet Toni Sala. “Per a nosaltres els catalans, la fe està íntimament lligada a la llengua. La literatura en la nostra vida és central. I la llengua porta a la consciència. Ja et poden envair amb tancs i bombardejar-te tant com vulguin, però que se sàpiga ningú ha entrat encara dins el cap d’una persona. Les coses importants passen dins el cap i aquí ets inexpugnable. La independència és lingüística, és al cap. Quan a la primera postguerra Gaziel escriu les seves Meditacions en el desert, en un moment en què sembla que tot ha estat arrasat, en el fons fa el mateix que Anna Frank amb el seu dietari: posen per escrit el que tenen al cap i deixen una llavor soterrada. És clar que no ens podem comparar amb els jueus, que són el poble escollit, però vist des de fora el cas català ha de ser també bastant espectacular”.