La terra oblidada, de Llàtzer Garcia, a la Sala Atrium

Després de fer-nos riure a Ens hauríem d’haver quedat a casa o Esquivel! Una comèdia estereofònica, Llàtzer Garcia i la Companyia Arcàdia van canviar de registre i van presentar a la Sala Flyhard La terra oblidada, un drama rural i costumista. Ara, i després de passar per La Planeta de Girona, arriben a la Sala Atrium on s’hi estaran fins el 10 de març.

La terra oblidada és un drama sec, dur, gens amable. Una història de silencis que et remou per dins i t’incomoda. Obliga a l’espectador a reflexionar sobre la condició humana, la soledat, la família i la mort.

La peça se centra en el conflicte d’una família en què el patriarca, que pateix una malaltia degenerativa i està en una cadira de rodes, de cop i volta i sense cap motiu aparent deixa de parlar. I La Marta, la filla que se n’encarrega, convoca a la resta de germans que viuen a la ciutat i se n’han desentès. El silenci del pare serà el catalitzador que farà aflorar antigues ferides, tensions familiars i, alhora, ens presentarà com són aquests germans i el propi patriarca. Tot i la manca de profunditat en alguns personatges i la repetició de clixés, Llàtzer Garcia aconsegueix que l’espectador prengui partit.

La terra oblidada és la primera part d’una trilogia sobre la família i retrata de manera excel·lent el comportament dels fills davant la malaltia degenerativa del pare. Els retrets, els malentesos, la mala consciència. I els silencis. Aquells silencis eixordadors que ens delaten i ens obliguen a treure’ns la màscara. Els espectadors comparteixen la incomoditat que viuen els tres germans gràcies a l’escenari petit i proper de la Sala Atrium, i en certa manera es converteixen en vouyers. L’escenografia, típicament rural i amb colors apagats, també contribueix a augmentar la sensació d’intimitat i falta de vida.

Tot i que el leitmotiv de la història és el silenci sobtat i voluntari del patriarca, també és una de les causes principals de la falta de ritme de l’obra. Per una banda, la insistència en fer parlar el pare ajuda, com hem dit, a definir els personatges però alhora no els permet evolucionar i acaben sent reiteratius. En aquest aspecte també es troba a faltar la resolució d’alguns interrogants que queden a l’aire, com alguns aspectes relatius a la malaltia del pare o successos del passat. Uns elements que, tot i no ser primordials pel desenvolupament del drama, resten profunditat.

Cal destacar la bona feina de tot el repartiment. En especial la de Gal Soler que es converteix en l’indubtable centre d’atenció només amb els seus ulls fugissers que desperten la mala consciència. I de la mateixa manera que La terra oblidada et remou per dins i t’incomoda, els ulls plens de rancor i ràbia de Soler et persegueixen durant dies.