La temporada 2016/17 de la Royal Opera House

30.09.2016

Nova York, Milà, Londres, Viena, Berlin, Munic i París. Aquestes set grans ciutats concentren els millors espais operístics del planeta. Allà on es concentren, en pocs mesos, els millors i més cotitzats cantants, els directors d’orquestra més prestigiosos, les produccions més espectaculars, extravagants i interessants i, sobretot, allò que converteix aquesta teatres en centres operístics de referència: uns cossos estables, cor i orquestra, d’altíssim nivell. És evident que tot això només es pot aconseguir mitjançant grans pressupostos i en ciutats amb una tradició musical, i concretament operística, indiscutible. Però també és necessari un nivell de gestió, tant artística com empresarial, seriosa, imaginativa i eficient. Aquesta sèrie d’articles pretén, a través de l’anàlisi de la temporada operística 2016-17 d’aquests teatres, analitzar els punts d’especial interès d’aquesta temporada, així com teixir un retrat de la indústria operística actual.

La Royal Opera House

La Royal Opera House

A love story

Tony Pappano i la Royal Opera House viuen un idil·li aparentment indestructible des que l’any 2002 el director italo-anglès va desembarcar a Londres amb la seva energia contagiosa. Una energia imprescindible en una casa que, malgrat el seu prestigi, venia d’uns anys complicats. I és que la relació entre la ROH, coneguda popularment com a Covent Garden per la zona del mercat en la que està situat el teatre, amb els seus responsables musicals ha estat tradicionalment tempestuosa. Des del final de la Segona Gran Guerra l’Òpera de Londres ha comptat amb excel·lents directors titulars com Rafael Kubelik, Colin Davis o Sir Georg Solti, i un infinit ventall de grans directors convidats, però les guerres intestines i els dubtes sobre quina havia de ser la idiosincràsia del teatre han dificultat sempre la consolidació d’un projecte coherent malgrat moments d’indiscutible brillantor. Tot i les dificultats que van trobar, aquests tres grans directors van aconseguir configurar una tradició operística sòlida on no hi era i van obrir les portes als cantants autòctons, tancades a pany i forrellat fins als anys 60.
Però la inestabilitat del càrrec de Director Musical es remunta als anys 20, en què la irrepetible figura de Sir Thomas Beecham dominava l’activitat operística de Londres. Beecham fou un personatge peculiar i fascinant, prototípicament britànic en la línia d’un Bernard Shaw que va tractar d’organitzar l’activitat operística anglesa, bastant limitada, a començaments del segle XX. Fill d’una família que s’havia fet molt rica gràcies a unes píndoles miraculoses (en la línia Dulcamara) i laxants molt populars a l’època, Beecham va assumir el càrrec de Director Musical i empresari del teatre en dues ocasions: el 1910, gairebé en plena formació personal, porta a l’escena ni més ni menys que 34 títols diferents. Ell mateix va confessar posteriorment que moltes d’aquestes obres les dirigia per tenir l’oportunitat d’escoltar-les. A partir d’aquí la seva presència al teatre va ser intermitent però constant fins que assumeix el control total l’any 1935. L’esclat de la guerra l’any 39 acaba amb un període daurat, en el qual les grans figures internacionals no manquen.

El jove Beecham va haver de lluitar contra la voluntat paterna per tal d’esdevenir director d’orquestra. Amb aquest objectiu va decidir crear el seu propi conjunt, la Beecham Orchestra (1909), on va començar a aprendre l’ofici. No va ser l’única formació que va crear Beecham, veritable dinamitzador musical d’una Anglaterra mancada de tradició musical. Va ser fundador de la Royal Philharmonic i la Filharmònica de Londres, així com de diverses companyies operístiques i festivals que el van dur a la ruïna invariablement. Però els diners no eren un element que preocupés en excés a un personatge irrepetible, irresistible, discutit permanentment per la seva tècnica aparentment diletant de direcció, però sovint genial. En una Anglaterra amb poca tradició operística, Beecham va esdevenir un tità sempre controvertit que va presentar nous repertoris al seu país, especialment anglès, francès i rus en un context en què es reclamava, sobretot, òpera italiana. Cal no oblidar que el teatre de Covent Garden es va anomenar Teatre Italià fins a l’any 1892 en què Gustav Mahler va dirigir una edició completa del Ring wagnerià.
En total, Beecham va presentar a Anglaterra seixanta títols operístics desconeguts a les illes fins aleshores, SaloméElektra de Strauss incloses. Després de la Segona Guerra Mundial, la seva figura va esdevenir la d’una mena de jutge musical del país que repartia els seus comentaris àcids sense immutar-se. Molts dels directors que van intentar posar ordre a la ROH van patir les seves sentències, la majoria impertinents, però brillants. D’aquestes càrregues de profunditat n’hi havia per a tothom, des dels cantants -“Cap divo de l’òpera ha mort prou aviat pel meu gust”- fins al públic -“Als anglesos no els agrada la música, però els encanta el soroll que fa!”. El seu sarcasme respecte al nivell musical de l’audiència no acabava aquí: “Hi ha dues normes d’or per a una orquestra: començar junts i acabar junts. Tot el que succeeix mentrestant al públic li importa un rave”. Els pobres músics de l’orquestra van ser els que van patir més comentaris sarcàstics. Quan un cavall que era a escena va renillar en ple assaig es va dirigir a l’orquestra en els següents termes: “Senyors, aquest cavall no només és un actor, també és un crític!”, o quan un tuba va fallar una nota Beecham va rematar amb un escatològic i impassible “no oblidi estirar la cadena en acabar”.

La Royal Opera House de nit

La Royal Opera House de nit

Quan Pappano arriba a Londres ja acumula una trajectòria interessant, però el nomenament no va deixar de sorprendre. Pianista repetidor en els seus inicis en diversos teatres, inclòs el Liceu (que benvinguda seria una visita seva!), havia estat assistent de Barenboim a Bayreuth, on també havia debutat, així com Director Principal de La Monnaie de Brusel·les, un teatre que ha de ser reconegut com un dels focus més creatius i revolucionaris del panorama operístic europeu de finals del segle XX, en bona part gràcies a la petjada inesborrable del pas d’un Gerard Mortier, sempre enyorat, que va sacsejar moltes mentalitats i va lluitar contra enutjosos llocs comuns. Pappano, que enguany es reserva quatre produccions, ha aconseguit apropiar-se aquesta temporada de dos dels debuts més esperats dels darrers anys al planeta òpera. Per una banda, la primera Norma de la Netrebko i per l’altra l’Otello de Jonas Kaufmann. Tot i que el primer d’aquests debuts finalment no s’ha produït, com veurem més endavant, el fet que aquestes dues veus, les més sol·licitades del moment, es posin a disposició de Pappano per aquests dos reptes majúsculs diu molt de la capacitat per treballar i ajudar les veus de Pappano i de la seva bona consideració per part dels cantants.

La inauguració de la temporada és un dels punts forts de la programació. Anna Netrebko havia d’assumir el rol de rols per a soprano belcantista, és a dir, Norma. Finalment, la soprano russa ha decidit postposar aquest debut que ha recaigut en Sonya Yoncheva, una soprano de facultats estratosfèriques i un rendiment de vegades irregular. Tot i això, cal reconèixer que el Covent Garden ha sabut trobar una substituta a l’alçada, cosa gens fàcil, per a unes representacions que havien penjat el sold out en poques hores. Al costat de Yoncheva, Joseph Calleja i Sonia Ganassi aporten una dosi d’interès afegit a aquestes funcions.* Last but no least, la producció va a càrrec d’Àlex Oller i La fura dels baus, una garantia de creativitat i sensacions fortes. Pel que fa a l’Otello, més enllà d’un Kaufmann que pot ser el gran Moro de Venècia de l’era post Domingo i a qui les exigències del rol esperem que no malmetin el seu estat de plenitud vocal, en el primer cast trobem la Desdemona de Maria Agresta i l’interessant Iago que pot oferir un Ludovic Tézier cada cop més agosarat pel que fa als rols verdians. El segon cast tampoc té desperdici amb Gregory Kunde, que fa uns anys que afronta amb més que solvència el complicat rol (amb danys vocals evidents), Dorothea Röschmann, que va debutar un rol que tots suposàvem allunyat de la seva vocalitat, a Salzburg amb Thielemann i no gaire bones crítiques, i el Iago sonor de Zeljco Lucic. Tot plegat, un must indiscutible per a la ROH de Pappano, que també es posarà al capdavant de la Manon Lescaut de Puccini protagonitzada per les veus opulentes de Sondra Rodvanovsky i Aleksander Antonenko i d’uns Mestres cantaires de Wagner més que interessants amb Bryn Terfel encapçalant el cartell d’una producció que significarà el comiat de Kasper Holten després de cinc anys com a Director Artístic del teatre.

Però, Pappano al marge, la resta de la proposta de la Royal Opera House té molt interès i un innegable equilibri. L’extraordinari Andris Nelsons assumirà un Der Rosenkavalier de Strauss que té en Renè Fleming, Alice Coote i Mathew Rose tres puntals vocals que aporten l’expectació que la vella producció del cineasta John Schlesinger ja no té, malgrat la seva magnificència. Altra cosa és la nova producció d’El nas, de Xostakòvitx, en versió anglesa de David Poutney, direcció musical del sempre estimulant Ingo Metzmacher i producció d’un dels registes de moda, Barrie Kosky. Pel que fa a Verdi, la nova temporada ofereix dos veritables festins pels melòmans. A part de l’Otello esmentat, es podrà gaudir d’un Trovatore i un Don Carlo sucosos. Per la primera es compta, ni més ni menys, que amb Maria Agresta i Lianna Haroutounian en l’heroïna principal; Roberto Alagna (sembla que enguany s’ha proposat consolidar el Manrico en el seu repertori, doncs també el cantarà a Viena), que alternarà amb Gregory Kunde com a Manrico, molt ben acompanyats per Dimitri Hvorostovsky i Anita Rachvelishvilli. Molta carn a la graella!

No és menys interessant el Don Carlo que dirigirà un vell conegut del Liceu, Bertrand de Billy. Aquest any, pels millors teatres del món sembla que s’hagi posat en marxa una competició per a veure qui ofereix uns Don Carlo i Meistersinger més sucosos. La ROH no vol ser menys i si ja hem parlat del títol wagnerià, el verdià inclou les veus de Bryan Hymel, Krassimira Stoyanova, Ludovic Tézier, Ildar Abdrazakov i Ekaterina Semenchuk en la producció de Nicholas Hytner. Altres propostes d’innegable interès són l’Adriana Lecouvreur protagonitzada per Àngela Gheorgiu, soprano que va esdevenir primera figura en unes famoses representacions de La traviata, precisament a Londres. L’acompanyaran l’ascendent Brian Jagde com a Maurizio i es tornaran com a Michonet ni més ni menys que Gerald Finley i Alessandro Corbelli. Destaca també la programació de Les contes d’Hofmann d’Offenbach, una obra tradicionalment molt ben tractada al teatre anglès, amb Grigolo com a poeta, Hampson interpretant els quatre malvats i un quadre femení més que interessant: Sofia Fomina, Christina Rice i Sonya Yoncheva. La producció, com en el cas del Rosenkavalier, és la ja més que coneguda de John Schlesinger.

I per acabar, la ROH proposa la nova òpera d’un dels compositors i operistes més destacats i estimulants de l’actualitat: L’àngel exterminador de Thomas Adés, a partir de la pel·lícula de Buñuel, que ja s’ha pogut veure aquest estiu al Festival de Salzburg. Adés, un veritable talent, va sorprendre i escandalitzar amb la seva primera incursió operística, la impactant Powder her face, que algun dia ens agradaria veure al Liceu, i posteriorment va estrenar una adaptació de La tempesta shakespeariana al Covent Garden. Ara hi torna amb aquesta nova obra, molt ben rebuda a Salzburg i amb un equip vocal extraordinari entre el qual trobem Anne Sofie von Otter, Christine Rice, Charles Workman, Amanda Echalaz, John Tomlinson, Thomas Allen i Sally Matthews entre d’altres. Una prova que el gènere operístic, malgrat les dificultats, segueix viu. Ben viu.

*A l’hora de publicar aquest article el debut de Sonya Yoncheva com a Norma j s’ha produït amb un èxit esclatant.