La Sotana: “Els periodistes esportius ens han deixat un nínxol per culpa del seu clientelisme”

Els entrevistem per saber tot allò que no diuen per la ràdio i també per reflexionar sobre si el futbol és cultura.

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La Sotana és un programa radiofònic de futbol sense pèls a la llengua. Va començar irrompent a Twitter per acabar arribant als grans mitjans, concretament a la Cadena Ser. Són uns dels màxims representants del salt del podcast a la ràdio, i ho han aconseguit carregant-se tots els codis del sector. Els entrevistem per saber tot allò que no diuen a la ràdio i també per reflexionar sobre si el futbol és cultura.

Els membres de La Sotana no juguen a ser parcials perquè no porten a sobre el pes de ser periodistes. Tiren d’ironia per desemmascarar les misèries del Barça, el seu entorn i el sector periodístic i, tot i que sembla que facin una tertúlia de bar, el seu target són periodistes i gent sobreinformada. Des de la llibertat absoluta i amb comentaris abruptes, fan entrevistes que, més enllà de ser divertides, poden arribar a treure més gra que les convencionals –escolteu les d’Agustí Benedito, Alfons Godall, Maria Helena Fort o el final de temporada amb Joan Laporta.

Parlem amb tres d’ells: Manel Vidal, Joel Díaz i Andreu Juanola, representants de la primera generació plenament digital que ha sabut utilitzar les xarxes socials per fer-se un lloc als sectors tradicionals. Se’ls augura un futur potent, tot i que encara els queda pedra per picar. L’entrevista és igual de caòtica que el seu programa: aquí cadascú pensa el que vol i ho diu quan vol. Comencem.

El futbol és cultura?

Joel Díaz: Sí. Depèn de què entenguis per cultura, però el futbol és cultura en tant que explica la societat de la mateixa manera que l’expliquen altres expressions culturals. El futbol és art? No, però és cultura.

Manel Vidal: El matís de l’art és important. Hi ha gent que considera que el Barça de Guardiola era una expressió artística. Jo crec que és cultura perquè tu pots entendre un moment i un lloc en base al futbol. Històricament, l’esquerra i el món cultural han tingut poc en compte el futbol com a expressió popular.

Andreu Juanola: Art no, espectacle sí. És l’espectacle més gran que hi ha.

També hi ha gent que creu que és art. Quan Messi fa alguna de les seves coses…

Joel: Però l’art ja depèn de la voluntat, no? De si busques la bellesa amb el que fas, i totes aquestes coses que es diuen. Messi el que vol és guanyar. Quan fa una gran jugada, no crec que pretengui transcendir ni buscar la bellesa. Ah, i dir que el futbol és cultura no implica cap mena de reivindicació.

Manel: Si creus que per fer art has de tenir la voluntat de fer una expressió artística, segurament el futbol no és art. Però aleshores tu poses aquesta norma que l’art s’ha de buscar a si mateix. Això és una conversa molt llarga que ha discutit cinquanta vegades tothom qui ha estudiat art. De totes formes, tot depèn de l’elevada que tu consideris que és la definició de cultura i qui en pot quedar exclòs.

Exacte, la cosa és que sovint des del món cultural s’exclouen els esports. Per això us pregunto si podríem entendre el futbol de tal manera que el món cultural no el rebutgi.

Manel: La mercantilització brutal del futbol fa que es diferenciï d’altres disciplines culturals, però si tu entens la cultura com una expressió que et pot servir per parlar d’altres coses, per mi el futbol és tan vàlid com qualsevol altra expressió cultural.

Joel: Crec que el que no entén la gent que té prejudicis amb el futbol o amb altres tipus d’esport, és que es pot llegir a molts nivells. Es pot viure de manera primària, però també hi pots aprofundir. A través del futbol pots conèixer coses d’història o de geografia. Obre un camp de coneixement important per córrer.

Manel: I això basant-nos en el futbol professional! Però en el futbol en general, si tu surts del teu país i vas a un lloc, sobretot si és d’Europa o d’Amèrica Llatina, un punt molt important d’intercanvi cultural és jugar a algun esport, compartir vestidor. I això ja fa que el futbol sigui cultura. Eh, que després pot ser una merda!

Andreu: Sí, però com el teatre, que també és una puta merda a vegades. O com el cinema, o com la música.

També una de les crítiques que es fa al futbol és el munt d’espai que té a la televisió, comparat amb l’espai reduït de la cultura.

Manel: Sí, hi ha una mica de greuge comparatiu. Si el futbol està sobrerepresentat, ho està de la mateixa manera que ho estan altres temes, com ara la política parlamentària. Potser s’hauria de parlar més de cultura o de ciència. Però que el futbol estigui més representat que la cultura no l’exclou de ser cultura.

Andreu: Però per què està sobrerepresentat? Pels seguidors que arriba a tenir el futbol! Temporada Alta segur que agafa molta menys gent que la Lliga espanyola. És com dir que per què al telenotícies parlen més de Barcelona que de Granollers.

Manel: Però és que es retroalimenta, Andreu. Sí que és veritat que mou molts més milions i moltes més persones el futbol que la cultura, però una manera de revertir-ho és equilibrant-ho. Com menys vegades en parlis, més magnificaràs aquesta diferència. S’anirà augmentant.

La clau seria que des dels mateixos mitjans busquessin un terme mitjà.

Joel: És un problema dels mitjans públics. La gent que es queixa de que a TV3 o a Catalunya Ràdio hi ha massa futbol, té tota la raó. El que s’ha de fer en aquests mitjans públics és discriminar positivament i crear una quota justa.

Manel: En mitjans públics, potser s’hauria de fer un pas enrere i deixar d’intentar competir en audiència amb els mitjans privats. Perquè si Catalunya Ràdio diu: “Jo deixo de lluitar i tot el que vull és tenir la mateixa audiència que RAC1”, doncs RAC1 té el Superdiumenge i parla de futbol tot el dia! TV3 i Catalunya Ràdio fan funció pública. I a mi em semblaria molt bé que fessin més programes de cultura. Jo no els miraria, però ho faria algú altre. Hi ha una certa superioritat moral envers el futbol perquè ha quedat com una mena d’espai d’oci per a garrulos.

Hi ha periodistes molt bons de futbol que et fan un article sobre la societat d’un país concret, per exemple.

Joel: Però quantitativament són una excepció. A Espanya, agafes el Marca, agafes l’As, agafes els programes esportius de la Cope, de la Ser, de Radio Nacional; i aquí igual eh, agafes l’Esport, el Mundo Deportivo, RAC1, i és un periodisme d’un nivell baixíssim.

Manel: La Sotana.

Vosaltres repetiu molts cops que no sou periodistes. És una estratègia, oi?

Manel: Potser sí que és una estratègia poc premeditada i una mica inconscient per diferenciar-nos del món mediàtic. Sobretot de l’audiovisual esportiu de Catalunya, on hi ha gent meravellosa però també gent que bàsicament compleix ordres partint d’una mena de clientelisme i corporativisme al qual nosaltres celebrem no estar supeditats. Tot i que cada cop es va notant més, ara ja podem rebre alguna trucada. És una contradicció que hem de gestionar.

Joel: Sí, però tot i això és sorprenent tenir la llibertat que tenim en un lloc com la Ser. 

Us ha posat algunes línies la Cadena Ser?

Joel: Sí, però normalment són reactives. A posteriori. I això és interessant perquè et permet explorar-les, i et permet obligar el Sique que sigui ell que en un moment donat ens toqui el crostó. El Sique és el cap d’Esports de la Ser. Ens va fitxar i sortim a la secció de l’1×1 del seu programa. Quan ens van fitxar no era cap d’Esports, ho ha sigut després.

Però us toca el crostó per algun tema en concret o pel to que feu servir?

Andreu: Temes, com ara minories. Tampoc podem parlar de certes persones: víctimes del terrorisme, jueus, l’Holocaust. Res ofensiu que pugui ser racista, per exemple, ni que clarament n’estiguem fent broma.

Quan has dit “persones” pensava que et referies a alguna persona en concret.

Manel: Sí, també hi ha temes que són vox populi, com ara que Rossell es va follar la dona d’un excompany seu de junta. I Creu de Sant Jordi! El felicitem des d’aquí. Doncs aquesta és una cosa que no es pot dir gaire. I és una mena de censura que no costa gaire d’acceptar, perquè no té gens d’interès. Tenint en compte el temps que portem, hi ha bastanta màniga ampla. Jo he pogut anar a la Ser a fer bromes de Rajoy.

Joel: Jo he insultat Santi Nolla. Això no ho havia sentit mai, eh! S’ha de ser conscient del que representa.

És una de les coses que ven de vosaltres. Suposo que a la Ser també li interessa aquesta manera que teniu de dir les coses.

Manel: Sí, han de buscar l’equilibri. Han de saber fins a quin punt mantenir aquest perfil els compensa. I el nostre repte és que això sigui més fort que no pas la correcció.

Abans de la Ser vau estar a Ona de Sants. Com feu el salt de Skype a Ona de Sants?

Andreu: Ho fèiem per Skype per una sola raó, que és que el Manel estava a Alemanya, hi havia un altre noi que es diu Sergi que estava a Budapest, i a part érem dos més que estàvem a Girona. Evidentment, ho havíem de fer per Skype. Al cap d’un any, tothom va tornar a Barcelona i vam decidir que seria millor fer un programa l’un davant de l’altre. Si ja ens trepitgem mirant-nos a la cara, per Skype era horrible! El tècnic de so estava fins a les sis del matí editant. Vam enviar cinc o sis correus a ràdios petites, i l’única que ens va contestar va ser Ona de Sants. Això és així, no vam ni poder triar. Ona de Sants ens va dir que allà hi podríem fer programes si pagàvem 15€ cadascú al mes. Ho fèiem més que res per veure’ns, no preteníem fer cap salt.

Manel: A Ona de Sants hi ha una mena de caldo de cultiu que ens va anar molt bé. Per començar fèiem el programa borratxos. Ara el fem bevent, allà el fèiem borratxos. Emborratxant el convidat, també!

Joel: Sí, i això no és una xorrada, perquè fer el programa borratxos implica que el contingut surti bastant xurro des d’un punt de vista tècnic. Amb relació a la dicció i la locució, per exemple. Però després, un dia vam portar el Ramon Besa i li vam fotre allà una ampolla de ratafia i va quedar un programa d’una hora i mitja que a la gent li va agradar. I és un programa que es folla tots els manaments de la ràdio ben feta.

Manel: Però hi havia una mena de clima en aquell àtic. Era una cooperativa, la gent d’allà s’estimava molt la ràdio. L’ambient de ràdio de barri segurament hi és a totes les altres ràdios petites, però a més a més Ona de Sants és una cooperativa. Si tu vols fer un programa, et fas soci i pagues una quota. I la ràdio és històrica, subsisteix només amb diners de socis i una subvenció de merda. Però fan calçotades, sorteigs, i hi ha bon ambient. Ens va servir per aprendre i per veure que hi ha gent que s’estima la ràdio d’una manera que no ens podem ni arribar a imaginar. Hi ha qui paga la quota sense tenir programa.

Sou completament un producte digital. Skype, Twitter… Fora de l’era en què vivim, potser no hauríeu funcionat.

Joel: Sí, som un producte absolutament digital i bàsicament de Twitter que a més també rep el suport de la popularitat a Twitter del Manel.

Manel: Jo no ho crec. No ho posis, això. L’empenta va ser l’1×1 a la Ser.

Joel: Posa-ho, posa-ho perquè és veritat, tio! No és el mateix impulsar una cosa amb una base de seguidors que fan retuit, que no fer-ho. Si agafem tots els seguidors de cadascú, la cosa suma.

Manel: L’altaveu que puguis donar des del teu perfil de Twitter és útil perquè la gent sàpiga que això existeix i perquè es llegeixi tuits o 1×1, però mai serveix perquè la gent escolti els nostres podcasts.

Us prepareu els programes, oi?

Andreu: Cada vegada més. Jo crec que ens els preparem bastant, ara. Sempre tard, sempre amb pressió: dijous fem el programa i fins al dimecres no comencem a plantejar-nos-el. Pensar en el convidat sí que ho fem amb més temps, perquè se’ls ha de perseguir. Una cosa que fem molt és treballar l’estructura dels programes. Això és mèrit de l’Enric, el tècnic.

Manel: L’Enric converteix la nostra xerrameca en una cosa millennial i passable que fins i tot la pot escoltar algú a qui no li agradi especialment el futbol.

Però a part de xerrameca hi ha contingut, hi ha preguntes punyents que heu hagut de pensar.

Manel: Sí, cada vegada ens ho preparem més, suposo que una mica per inèrcia i perquè cadascú s’ha vist una mica obligat a prendre-s’ho seriosament.

Joel: Jo crec que la majoria de seccions que fem estan guionades de dalt a baix, i això és feina. Fem una mica de tertúlia, un quart d’hora, però tot el que ve després és picat. Tampoc volem fer el ridícul.

Manel: No fer el ridícul és la motivació per tot el que fem a la vida. La qüestió és que anem de cul. No sé si la gent ho sap, però La Sotana la compaginem amb unes feines de quaranta hores respectives a la setmana. Costa compaginar-ho tot, cada programa és un maldecap.

Andreu: Però amb l’estructura que tenim i les seccions delimitades, ja sabem per on has d’anar. Hem après coses, com ara a fer cas al convidat. De vegades venia el convidat i parlàvem més nosaltres que el convidat.

Joel: És que hi ha convidats que no són gens interessants. N’hem tingut alguns.

Manel: A mi i al Joel ens passa una cosa i és que a mig programa ens adonem que és més important el que podem dir nosaltres que no pas el convidat. El Laporta va parlar molt poc.

Joel: Però s’ho va passar bé, va acabar content. Si a un tio com el Laporta no el deixes parlar i a més surt content, és que ho estàs fent bé!

Si us enviessin a estudiar la carrera de periodisme, quines assignatures creieu que necessitaríeu?

Manel: Les que m’ajudessin a locutar millor. La Sotana ha creat una possibilitat que és que jo pugui parlar per la ràdio.

Andreu: A mi m’agradaria que m’ensenyessin a sintetitzar. O a fer preguntes.

Joel: Jo no estudiaria cap assignatura. És la gràcia.

Manel: Hi ha una part molt negativa del fet que cap de nosaltres sigui periodista, però també hi ha una part positiva, que és que sonem diferent. Com que no coneixem els codis, hi ha gent a qui cridem l’atenció i hi ha gent que no ens pot escoltar.

Però a quines ràdios escoltàveu el Barça, vosaltres?

Manel: Jo a cap. No escolto gaire ràdio.

Andreu: Jo a RAC1.

Joel: Jo a la Cope. A mi m’agrada l’equip que hi ha ara a la Cope, abans estaven a la Ser i escoltava la Ser. Sempre m’ha agradat molt la manera que tenen de fer ràdio a Madrid. Molt més que la que tenim aquí a Barcelona. La ràdio d’aquí sempre m’ha semblat molt pardilla. A Madrid saben fer un periodisme radiofònic més de carrer. Improvisen molt més, fan els directes amb més gràcia, són més vius. El programa Tiempo de Juego jo el considero una obra d’orfebreria radiofònica. Allà hi ha vint-i-cinc tios coordinats en directe, retransmetent a la vegada. Són molt ràpids tots, es vacil·len, saben quan estan informant i quan estan de broma. Ho trobo brutal, això. Aquí hi ha una altra manera de fer les coses.

Hi ha gent del mateix sector que us escolta. Per què creieu que els agradeu?

Manel: Sí, aquesta gent ha anat in crescendo. Tampoc no podem saber exactament qui ens escolta. Sí que som conscients que hi ha persones que fins i tot nosaltres admirem que ens escolten.

Però què troben en vosaltres? Coses que ells no poden fer.

Joel: Sí. Morbo. La mateixa gent del món del periodisme esportiu català saben que han deixat ja no un nínxol lliure, sinó un puto túnel buit.

Manel: Sense voler donar lliçons a ningú i sense voler dir que hem vingut aquí a sacsejar el panorama esportiu ni res, és veritat que ells han deixat un nínxol per culpa del corporativisme i del clientelisme dels grans mitjans. Crec que és més mèrit de l’existència d’aquest espai, que no pas nostre per aprofitar-lo.

Joel: També hi ha una cosa, i és que tots nosaltres tenim en comú el sentit de l’humor. En general som catxondos, i aleshores el programa ha anat derivant cap a l’humor. És una manera de dir coses que d’altra forma no podríem.

Manel: Jo crec que La Sotana és un programa més de catxondeo que no pas d’humor. Nosaltres no fem gags, però per exemple tenim el Modgi que és professional de l’humor o el Joel que podria ser guionista de qualsevol programa humorístic.

Heu rebut pressions del sector?

Manel: No és una pressió, però quan es va acabar el programa, el Raül Llimós em va dir que els nostres grups mediàtics es tocaven per dalt. Que el Grup Godó és accionista del Grup Prisa.

Joel: Nosaltres estem molt posicionats en el món del Barça. I aleshores tota la gent que és de la nostra corda està contenta i riu molt; la que no ho és, no li agradem.

Manel: Jo crec que hi ha gent que és capaç d’escoltar-nos tot i que no pensi com nosaltres, fins i tot gent que no és ni del Barça. L’Eduard de Batlle és de l’Espanyol i va venir a La Sotana. Bàsicament consisteix en tenir sentit de l’humor.

Andreu: Hi ha gent a qui agradem més com a programa de ràdio que no pas com a programa de futbol. Els agrada el ritme, l’estructura. Per nosaltres, el futbol al final és una excusa per fer el programa de ràdio, i també és l’única cosa de què podem parlar sense fer el ridícul.

Manel: O l’única cosa en la qual fer el ridícul ens surt molt barat.

Us imagineu quedant-vos al sector periodístic?

Manel: Hi ha diverses versions d’això i cadascú té la seva. A mi no em faria res dedicar-me al món de la comunicació. L’Andreu s’ho pren més com un hobby perquè a ell li agrada molt la feina que fa.

Andreu: Jo ho tinc com un hobby, però és que a més crec que ells tenen molt de recorregut en l’àmbit de la comunicació, els guions o l’humor. Jo crec que futur, futur, com per guanyar-m’hi la vida fins als setanta anys, no en tinc i per tant no m’hi quedaré. Però com a hobby? Fins que em mori.

Joel: Jo ja m’hi dedico a la comunicació, el que passa és que em dedico a una comunicació que és una merda que és la corporativa. Treballo en el Departament de Comunicació d’una empresa. I desconfio molt del sector. Seria difícil viure només de La Sotana, a menys que ens convertíssim en una mena de productora. L’èxit de La Sotana ve perquè diem coses amb un cert aire temerari, perquè no ens estem jugant les garrofes ni presents ni futures. I si això canviés, segurament canviaria La Sotana i passaria a competir contra gent que ho sap fer molt millor.

Veuríeu una Sotana a la tele?

Andreu: Jo sí. Altra cosa és que ho féssim bé! Si l’Espartac Peran pot fer tele, jo també.

Manel: Jo, tele de plató segur que no. Assegut en un sofà amb una aigüeta i Francesc-Marc Álvaro davant, crec que seria la mort. Si tu fas una càpsula controlada i una cosa guionada, potser.

Joel: Si per tele entenem un programa com el que vam fer l’altre dia al Laporta, amb dues càmeres gravant dos plans o un pla general y a tomar por el culo, doncs sí. Però sincerament, jo crec que encara estem aprenent a fer ràdio i no cal cremar etapes d’aquesta manera.

Manel: Recordeu que fa vint minuts ens feien fotos per Núvol i no sabíem on posar-nos: la càmera no ens estima. I per exemple, l’Oye Sherman podria sortir a la televisió, però crec que el mateix que fa, en un plató sortiria pitjor. La tele no m’interessa. Potser és una cosa una mica generacional, però no em crida l’atenció. Però si ara algú llegeix aquesta entrevista i diu “Anem a apostar per aquesta gent i cobrir-los de diners”, que ens truqui.

Creieu que el dinamisme i la ironia de La Sotana es podria exportar a altres sectors de la societat catalana, com ara el cultural?

Manel: No seria tan natural. La conversa de bar es presta bastant al futbol. Però clar, si et dediques a la literatura i els teus ambients són literaris, el to carajillero segur que l’acabes adoptant també. Nosaltres estem acostumats a parlar de futbol i a cridar i a tot això. Segur que la gent d’una llibreria també pot parlar de llibres amb cinisme o sarcasme.

Joel: Un altre tema és que algú ho escoltés. Hi ha gent fent podcasts boníssims sobre cine, però al final el futbol és el futbol.

Manel: La cosa és que hi ha programes de cultura d’un nivell molt alt, però les persones que els fan es dediquen a la divulgació. Si tu no fas divulgació però vols dir coses, bàsicament t’has de cagar amb la puta. Si tens un micro davant i no el fas servir per cagar-te en tot el que falla o per fer divulgació, no entenc què fas.

Joel: Però clar, en futbol tot el que passa fora del camp és un puto femer enorme.

Manel: Estic segur que el món de la cultura també és un femer i que seria bastant sa que algú de la cultura en parlés.

Joel: No tenen collons. S’hauria de trobar gent que fos prou outsider com per no dependre de subvencions.

Manel: I no existeix. Si tu pots fer un podcast cagant-te en Santi Vila, vol dir que no et dediques a la cultura.

Joel: El Dedéu és l’únic que ho fa una mica. Si s’ajuntessin tres o quatre Dedéus, segurament farien una cosa incendiària.

Manel: Serien insuportables tres o quatre Dedéus! Espero que busquessin una mica més de divergència de perfils.

Potser sou els Dedéu del futbol.

Manel: Si surt l’entrevista de Núvol amb les fotos del MACBA, amb nosaltres vestits com si fóssim de la privada, els skaters amb cara de por i el titular “Som els Bernats Dedéu de la ràdio esportiva”, ho cremem tot. No ens facis això, si us plau. Estem començant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació