La setmana dels Premis Ovidi

25.06.2012

Feliu Ventura | Foto: Eva Alimón.

Aquest dijous 28 de juny es lliuren a València els Premis Ovidi Montllor a la Música en Valencià. És la setena edició d’una cita cabdal per al reconeixement de les propostes musicals sorgides al sud del Sénia. A Núvol.com volem endinsar-nos en tots i cadascun dels protagonistes d’aquesta festa de la música. Per això, repassem en dos lliuraments els discos i músics nominats en les principals categories. En aquesta primera part, coneixem els aspirants en les categories de millor disc de cançó i millor disc de folk.

 

MILLOR DISC DE CANÇÓ

1) Andreu Valor: A l’ombra de l’obscuritat (MésdeMil Records, 2012) 

Andreu Valor

Una interessant veu de Cocentaina (el Comtat) irromp amb força en l’edició dels premis d’enguany. Tot i que Andreu Valor ja va estar nominat amb el seu primer disc l’any 2010, el progrés sonor assolit en aquest segon treball és més que palès. Una col·lecció ferma de peces a meitat camí entre el pop intimista i la cançó reivindicativa a través de les quals Valor deixa constància d’un ús brillant de la guitarra. Curiosament, Feliu Ventura  -un altre dels nominats en aquesta categoria- col·labora en un tema del disc de Valor. Una mostra de les sinergies creades entre tota la sòlida escena de cantautors dels Països Catalans. A l’ombra de l’obscuritat és un disc manufacturat amb enginy i resulta una de les sensacions més plaents en les troballes musicals dels darrers mesos. Atenció amb les alegries que ens pot donar la carrera d’Andreu Valor.

2) Joan Amèric: Directament (Temps Record, 2012) 

Joan Amèric

Des dels tombants de la dècada dels vuitanta del segle passat, l’alzirenc Joan Amèric ens ha llegat un cançoner essencial de seducció immediata. Temes com “Llavis de sal”, “Parlant de sirenes” o “La gran partida” s’han instal·lat des de fa temps en l’imaginari del nostre poble. Precisament la força de les seues cançons -que basculen entre les atmosferes tel·lúriques i astrals, entre els símbols metafòrics i la cruesa- han fet possible que Directament aspire al premi, junt amb tres propostes joves com són les d’Andreu Valor, Feliu Ventura i Sergi Contrí. Perquè encara que el disc d’Amèric és un directe enregistrat durant el BarnaSants 2011 que compila el bo i millor dels talls dels seus anteriors àlbums, és tota una joia poder recrear-se amb una nova sonoritat d’aquestes peces, a banda de gaudir de tres senzills nous. Tresor per a col·leccionistes. Un recital de sensacions que mereix el seu apartat en la prestatgeria dels imprescindibles.

3) Feliu Ventura: Música i lletra (Propaganda pel fet!, 2011)

Feliu Ventura

Amb Alfabets de futur (Propaganda pel fet!, 2006), Feliu Ventura ja va aconseguir ser finalista en aquesta categoria l’any 2007 en una edició que va guanyar l’algemesinenc Rafa Xambó. Amb tot, es va endur els reconeixements de millor cançó (“Alacant per interior”) i millor lletra (“Si véns”). Des de llavors, el de Xàtiva no havia publicat cap més nova referència. La tornada, però, ha estat sublim: Música i lletra és una filigrana que no es desllueix en cap dels passatges. Trobem una profusió de la guitarra clàssica i una estètica de repertori molt menys elèctrica que en anteriors lliuraments. Tot amb tot, aquesta posada en escena més essencialista fa de l’experiència sonora tot un regal a les oïdes gràcies als arpegis captivants d’un Borja Penalba intractable –mestre de mestres- i una veu que, encara que jove, ja ha esdevingut referencial en el món de la cançó. Ventura ha estat nominat amb un material que desprèn molta qualitat. Potser aquesta és la seua edició.

4) Sergi Contrí: Dies de fira i flors (CK Music, 2011)

Sergi Contrí

Les melodies ensucrades de Sergi Contrí aterren a la final dels Ovidi. El de Dénia ha convençut la crítica amb els vuit temes nous que s’apleguen a Dies de fira i flors. Acompanyat del punteig guitarrista de Joan Sengermés, les cançons de Contrí prenen noves mixtures més apropades al rock, tot i que el pòsit pop i melòdic no hi desapareix. Si Comptant sargantanes (Cambra Records, 2006) va suposar un debut sorprenent, el disc de 2011 es converteix en la prova més evident que estem davant un cantautor amb moltes idees, capaç de barrejar sonoritats acústiques i electròniques en un mateix treball i envoltant-se d’una banda que envernissa cada tall amb una elegància indiscutible. Tot acompanyat d’una poesia de caire nostàlgic que posa la iniciativa de Contrí al capdamunt dels treballs discogràfics publicats durant l’últim any.

MILLOR DISC DE FOLK

1) Miquel Gil: X Marcianes (Temps Record, 2011)

Miquel Gil

La prolífica figura de Catarroja regressa als Premis Ovidi defensant un treball on es torna a donar un bany entre onades mediterrànies i s’arrebossa de tradició i innovació. La veu trencada i ancestral de Gil s’ha convertit en sinònim de folk a terres valencianes, mercès a una ingent tasca de dignificació de la música d’arrel i un aprofundiment en les vares i els pals més conreats en el món del folk. Anna Montero, Enric Monforte, Enric Cassasses, Tono Fornés o Vicent Andrés Estellés són alguns dels poetes que Miquel Gil canta en aquest disc, sense desmerèixer els textos propis, cuidats i sobris com en tots els seus llançaments discogràfics. Gil podria repetir i fer-se amb l’Ovidi, tal com va passar amb Eixos (Temps Record, 2006) i Katà (Galileo MC, 2004).

2) Rafel Arnal: Pam a Pam (M Factory Music, 2011)

Rafel Arnal

És un encert que el primer disc en solitari del membre de Carraixet Rafel Arnal estiga nominat en la categoria de folk. Una amalgama d’atmosferes àrabs, ritmes africans i intruments tradicionals es combinen amb sons electrònics per donar com a resultat un àlbum eclèctic de dimensions ascendents. I és que Arnal ja ha demostrat la seua vàlua a través d’una carrera musical d’intensa dedicació als ritmes folklòrics de la Mediterrània i els Balcans. Entre els projectes en què ha posat el seu granet de sorra, cal citar Aljub i Krama –la suma d’ambdós va fer possible el disc Afluències (PICAP, 2009), Premi Ovidi al millor disc de folk l’any 2010-. Seriós candidat també a l’edició d’enguany, Arnal demostra en Pam a pam el talent per composar i transmetre descàrregues de calidesa. Entre els col·laboradors del seu treball, es troben el cantaor Apa i el guitarrista grec Spyros Kaniaris.

3) Carles Dénia: El paradís de les paraules (Comboi Records, 2011)

Carles Dénia

Carles Dénia arriba als Ovidi empentat per un altre reconeixement d’altura: el que la revista Sons va donar-li al considerar El paradís de les paraules el millor disc de folk en llengua catalana de 2011. Trenant uns bells arranjaments, el de Gandia escenifica un paisatge musical protagonitzat pels versos dels poetes àrabs valencians com ara Ibn Khafaja, Ibn Al- Jannan, Ar-Russafí o Ibn Lubbun, traduïts directament de l’àrab per l’escriptor Josep Piera. Delicioses composicions amb històries arrelades en la línia del temps que ens arriben amb la màgia de la tradició oral i s’impregnen, en certs talls, de rerefons flamenc i jazz. Està sent un any bonic per a Dénia gràcies a les alegries que li està donant aquest treball, però tot podria arrodonir-se si dijous aconsegueix ser nomenat pels presentadors de la festa al Teatre Micalet de València.

4) Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries + Pep Gimeno Botifarra: La Barraca (DiscMedi, 2011)

Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries + Pep Gimeno Botifarra

 Jotes, fandangos, havaneres, boleros, romanços i altres cants s’apleguen en aquesta proposta sorgida de la mà d’ebrencs i valencians. Si el bon ambient generat per Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i l’esborronadora veu del Botifarra ja se sostenen amb fermesa per separat, unir aquests projectes en un mateix àlbum suposa una explosió de poder folk. El nom del disc està inspirat en la Barraca de Salvador, situada al Delta de l’Ebre, la qual ha servit d’estudi de gravació. El Botifarra ja és tot un assidu en les diferents categories dels Premis Ovidi. Amb Si em pose a cantar cançons… (Cambra Records, 2006), es va fer amb el premi al millor disc de folk en l’edició del 2007. En cas de ser premiat, enguany l’alegria s’estendria Mediterrani amunt, arrossegant el folk de Deltebre cap a les latituds valencianes.