La segona cita

5.10.2016

El Diccionari de la llengua catalana defineix cita com una “acció d’assenyalar dia, hora i lloc per veure’s i parlar dues o més persones”. Doncs això és el que fem en Joan Vila i jo mateixa, programar cites amb artistes contemporanis. Aquesta iniciativa partia de la manca de comunicació entre crítics i creadors, dos col·lectius que, tot i treballar conjuntament, sovint no s’han trobat mai cara a cara. Amb la finalitat de salvar aquesta distància, organitzem una cita, trimestralment, en què els convidats són crítics i aspirants a convertir-s’hi algun dia i, el protagonista, un artista que treballi a Barcelona.

Ítaca, Temps Teixit. [1/...]. Oli sobre tela. 20 x 15 cm. 2016

Ítaca, Temps Teixit. [1/…]. Oli sobre tela. 20 x 15 cm. 2016

La primera cita va acabar a la terrassa d’un bar de Sants després d’haver passat per una altra terrassa d’un altre bar de Sants i, prèviament, per l’antiga redacció de la Revista Mirall amb l’artista Fito Conesa com a protagonista.

La segona cita acabava en un sofà de color rosa, de segona mà, amb la chaislongue ocupada per un cendrer, també rosa, dins d’un estudi de Piramidón, Centre d’Art Contemporani. El que encara no sabem és on començarà la tercera cita ni, molt menys, on acabarà.

Les nostres trobades de final incert no són res més que una excusa entre diferents persones interessades en l’art contemporani que neix i evoluciona a la ciutat on vivim. Tots nosaltres escrivim sobre cultura des de diferents punts de vista condicionats per les nostres formacions i professions, tan heterogènies com nosaltres mateixos. Les cites no són res més que una excusa per trobar-nos i saber què fem i de quina manera ho fem. L’única norma: citar-nos a l’estudi d’un artista amb l’objectiu de descobrir-ne cada vegada un de nou dins la seva zona de confort, que entenem que no és la galeria, sinó l’espai de creació.

El protagonista de la segona cita va ser Iván Franco Fraga, acompanyat de les seves obres i el seu sofà. Els citats arribàvem al seu estudi al vespre, cansats però dignes. Franco Fraga ens rebia impecable, com un viu reflex en carn i ossos de la seva obra, amb les ulleres de pasta negra com a atribut principal. La distribució habitual de l’estudi havia canviat per convertir-se en un aparador efímer de la seva obra tant pictòrica com fotogràfica. Els presents ens vam prohibir telepàticament el comentari que sovint se’ns escapa de la boca sense poder-ho evitar i que diu alguna cosa tipus “que ben pintat, sembla una foto”. Per respecte a ell i a nosaltres mateixos vam procurar estar a l’altura de les seves explicacions i reflexions, tan caòtiques com reveladores.

L’hiperrealisme protagonitzava el discurs i, durant la primera hora, el silenci dels citats imperava i Franco Fraga se sustentava en les referències mitològiques per després fer un salt mortal cap a la contemporaneïtat. Amb aquest punt de partida, els historiadors de l’art ens sentíem còmodes i, finalment, trobàvem sentit a les infinites hores d’iconografia de l’art antic a la universitat.

Resultava fascinant poder anar més enllà de valorar l’obra de Franco Fraga per l’evident virtuosisme i arribar a les entranyes amagades rere un rostre d’ulls clars, uns pits perfectes o les arrugues que apareixen a l’acabament del nas i ressegueixen els llavis d’una dona creant un doble parèntesi.

((  llavis  ))

Hero i Leandre, la violència de gènere, el sadomasoquisme i els Déus de l’Olimp van ser alguns dels termes recurrents que, tot i semblar impossible, s’enllaçaven i connectaven allò clàssic i amb allò modern. Un dels exemples d’aquesta connexió entre mitologia i contemporaneïtat era la sèrie titulada La muerte de Procris, un conjunt de deu obres de petit format que reinterpretaven el fragment de nom homònim de Les Metamorfosis d’Ovidi. Aquí vam prendre consciència que el passat és present i, malauradament, futur, i que la gelosia i possessió que van portar Procris a la mort segueixen tan presents com llavors. Així, la mitologia que ens semblava tan poc creïble es convertia en realitat insalvable de la mà de l’artista de cognoms difícils.

Franco Fraga parlava dels seus orígens, de la seva formació acadèmica, de la seva frustració i del seu procés de treball lent i minuciós en una societat accelerada que té problemes reals per no llegir en diagonal. El ritme pausat de les obres que observàvem ens recordava que érem allà, que per primera vegada en tot el dia no teníem pressa, que encara quedaven cerveses a la nevera i, de sobte, algú va dir: “Tranquils, avui el metro tanca a la una”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris