La Sardana de l’Any, un mal endèmic?

14.11.2012

En dues etapes diferents, des del 1972 fins al 1986 i des del 2004 i fins a l’actualitat, el premi de La Sardana de l’Any serveix, com indica el seu nom, per premiar les millors composicions que s’han estrenat durant el darrer any. Des de la seva tornada ara fa vuit anys les sardanes més premiades han estat molt criticades per no tenir la qualitat que presumiblement haurien de tenir. Què ha provocat aquest fet? Tot seguit ho intentarem esbrinar.

 

 

Abans de res, s’ha de dir que aquest article no pretén criticar a ningú i per aquesta raó no es diran noms d’autors ni composicions d’aquesta segona etapa. L’única intenció és fer palès una realitat que està present i que no sempre es té en compte.

Com hem dit abans, el concurs va néixer l’any 1972 –gràcies al programa “Aplec” de Ràdio Joventut-, amb la intenció de premiar les millors composicions. En aquesta època totes les sardanes noves entraven a concurs, ja que cada any se n’estrenaven entre cinquanta o seixanta. El públic votava les que més li agradaven amb els mitjans de l’època: telèfon i correu. Les que reunien més suports passaven a una final i es feia un concert on s’interpretaven les sardanes finalistes i es procedia a la votació final. “Lloret, Ciutat Pubilla” de Domènec Moner té l’honor de ser la primera sardana de l’any.

El 2004 es va tornar a engegar el concurs, aquesta vegada per iniciativa de la Federació Sardanista i el seu funcionament s’ha adaptat a les circumstàncies actuals. El nombre de composicions anuals ha augmentat espectacularment, al voltant de les dues-centes cinquanta, així que es fa una primera tria. Durant divuit caps de setmana, quatre sardanes competeixen per ser les més votades via internet o telèfon. Les guanyadores s’enfronten en una altra eliminatòria, d’on surten vuit finalistes més dues més provinents d’una última selecció de les semifinalistes amb més vots. La final se celebra cada any en un auditori diferent i la sardana guanyadora la decideixen els vots del públic, encara que sempre s’atorga un Premi de la Crítica.

Del 1972 al 1986 compositors com Manel Saderra Puigferrer, Ricard Viladesau, Conrad Saló, Josep Maria Bernat o Agapit Torrent (tots ells compositors de gran qualitat i reconeguts per tothom) es van endur el guardó. En aquesta segona etapa són poques les sardanes guanyadores que es poden equiparar al bon nivell de les d’abans. Per què? Les raons són moltes, però en podríem destacar tres. La primera és que en el món de la cobla ha passat allò del “quanta més quantitat, menys qualitat”. Una altra és que actualment hi ha una gran obsessió per estrenar sardanes i molta gent amb escassos coneixements tant de composició com instrumentació s’anima a escriure’n; i ja per acabar, el sardanisme s’ha anat tancant en si mateix, s’ha convertit en un món endogàmic, en un gueto que moltes vegades repudia el contacte amb l’exterior. És com si les coses modernes que hi ha l’actualitat li fessin por.

Amb aquesta última afirmació no estem dient que les composicions no canviïn, que ho han fet, acompanyant la necessitat de nous estímuls; el que volem dir és que el públic no les té en compte: moltes vegades les composicions d’aquesta nova generació de músics es queden pel camí a les primeres de canvi i són criticades perquè, amb paraules textuals de molts sardanistes, “no fan ballar”. Així doncs, es premien aquelles sardanes de caire més popular que habitualment són les menys bones.

Posats a buscar la causa de tot plegat, la trobaríem en l’hermetisme del món sardanístic i els seus seguidors. Hi ha solució? Segurament sí. Per on passa? Doncs per ampliar les mires, deixar-se influenciar per tot el que passa en el món musical –això ho diem pel públic, les cobles ja fa temps que ho fan-, assegurar-se que quan s’encarrega una sardana es garanteixen uns mínims de qualitat, etc. Ara bé, segurament la gran solució a tot el món que envolta la cobla consisteix a rejovenir-se. Els músics ho han fet fa temps. Quan serà el torn del públic?

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Endavant Conrad. Calen reflexions com aquestes. Se n’ha de parlar per no caure en l’ostracisme i l’hermetisme que ens amenaça.