La roda de premsa de Sánchez Piñol

10.10.2012

Assistim a la roda de premsa que ha convocat La Campana per presentar ‘Victus’,  d’Albert Sánchez Piñol, la novel·la de la rentrée. Gran assistència de mitjans. No hi falta ningú, ni l’ABC. És l’última roda que se celebra a la seu de l’editorial del carrer Muntaner abans no es traslladin al nou despatx.

 

Albert Sánchez Piñol davant dels fotògrafs

Sobre la taula, els amfitrions hi han disposat una safata de pastes dolces,  que encara està per encetar. Al cap de taula, Albert Sanchez Piñol i Isabel Martí, presidint. Tot plegat té l’atmosfera d’un Sant Sopar, o d’un Sant Esmorzar, amb la diferència que aquí els traïdors són tots tancats dins de la novel·la de Sánchez Piñol. Amb tot, sembla que l’autor s’ha de defensar de l’opció lingüística que ha pres, com si el fet d’haver escrit en castellà fos una traïció a la pàtria. “Vam rebre correus de gent empipada que ens deia que mai més no llegirien un llibre de La Campana si publicàvem aquesta novel·la”, explica Isabel Martí. “Després quan vas per la pàgina quaranta ja ni te n’adones que estàs llegint en castellà. L’Albert fa la novel·la com qui xiula, amb un llenguatge modern, gamberro”, explica l’editora mentre anuncia que hi haurà edició catalana amb traducció de Xavier Pàmies cap al març o abril.  Amb tot, els dubtes no s’esvaeixen. Manuel Cuyàs, veterà columnista d’El Punt Avui, qüestiona Sánchez Piñol, fins i tot el burxa: “Ja saps prou castellà, tu, per escriure una novel·la?”. L’autor arronsa les espatlles: “No ho sé, això ja m’ho diràs tu. A la novel·la hi ha algunes catalanades, però són deliberades. Quan em pregunten per què he escrit ‘Victus’ en castellà no tinc una resposta, i més aviat fas el ridícul quan t’empares en els factors emocionals de la creativitat. Vaig començar a escriure en català i no funcionava, m’encallava. Jo no havia escrit mai res en castellà, però quan m’hi vaig posar la història va començar a fluir. Jo sóc partidari que l’escriptor s’ha de deixar anar, i ha sortit així”.

Al llarg de la roda Sánchez Piñol confessa que quan redactava la novel·la no sabia per què l’escrivia en castellà però que ara comença a veure per què ho ha fet així. Escriure en castellà li ha donat un distanciament respecte a la matèria de la novel·la. La Guerra de Successió l’ha obsessionat des de fa més de deu anys. “1714 és la tragèdia perfecta, és un immens capital simbòlic: un poble decideix resistir contra la ira de dos tirans. Mentre em documentava, vaig veure de seguida que havia d’anar més enllà del setge, i em vaig situar en un període i un context més ampli, un àmbit internacional en el qual existia una cultura de la guerra, amb un sistema acadèmic i una elit formada per enginyers militars”. Martí Zuviria, el protagonista i narrador d’aquesta història, va de França a Almansa, de Madrid a Barcelona, i de Barcelona a Viena. “Els esdeveniments històrics són tan bèsties que costava trobar una veu narrativa que estigués a l’alçada. No volia inventar-me un personatge de ficció, però tampoc podia agafar-me a una figura històrica massa documentada que després m’encotillés”. Martí Zuviria és un personatge real, documentat històricament. Va ser ajudant del general Villarroel, va fer de traductor, va portar a terme dins i fora de la ciutat durant el setge i va ser un dels pocs austracistes que va poder sobreviure al setge i exiliar-se a Viena. No se saben gaires coses més del personatge, i això dóna marge a la imaginació. “Ja ho diuen, que els buits de la història són l’infern de l’historiador i el paradís del narrador”, diu Sánchez Piñol. Zuviria sobreviu al setge i ho pot explicar i dictar tot abans de morir.

El crític Joan Josep Isern, que ha fet la crítica de ‘Victus’ per Vilaweb, apunta que la conversa que mantenen Zuviria i Zúñiga a Madrid podria ser una còpia d’una editorial de La Razón o Intereconomía. Sánchez Piñol li respon que els arguments de Zúñiga en aquest diàleg són trets d’un pamflet de l’època. “No m’invento res. Hi ha molts detalls i expressions d’aquesta novel·la que els he arrossegat de documents històrics”.

 

Albert Sánchez Piñol, Isabel Martí i Joaquim Albareda, davant d'una safata de pastes dolces

 

Joaquim Albareda, historiador especialista en 1714, ha estat un dels primers lectors de la novel·la i és un dels convidats a presidir la roda de premsa. Segons Albareda, ‘Victus’ és una bona novel·la perquè evita la simplificació romàntica i conté reflexions molt interessants sobre els catalans que són perfectament actuals. “La decisió de defensar la ciutat davant del setge borbònic sembla irracional des de la perspectiva d’avui, però en el seu moment era una opció del tot racional. El poble decideix defensar les seves llibertats. Les tropes borbòniques van trobar més resistència allà on hi havia més llibertats populars. Els catalans tenen una tradició constitucionalista. Els castellans, en canvi, combreguen amb una visió reialista.”

Sánchez Piñol remarca que la Guerra de Successió és un conflicte internacional, en el qual els catalans es van trobar enganxats, un moment decisiu de la nostra història contemporània. “1714 és molt polièdric i hauria de representar per als catalans el mateix que el Far West per als americans” diu Sánchez Piñol. “Hi ha una llarga tradició de textos que en parlen. Encara al segle dinou, els nens de petits jugaven al carrer a borbònics i austracistes, de la mateixa manera que nosaltres jugàvem a indis i cowboys”. Sánchez Piñol insisteix: “El setge de 1714 és un capital simbòlic que ja voldrien tenir molts països. Els catalans hem fet bé de donar l’esquena al fet bèl·lic, però no hem de renunciar a l’èpica”.

Una novel·la tan èpica demana a crits una adaptació cinematogràfica, apunta Sergi Dòria, de l’ABC. Sánchez Piñol explica que els drets per al cinema ja estan compromesos amb una productora de Barcelona. “Són uns productors en estat pur. Quan entres a les seves oficines hi ha dos posters a l’entrada. Un que diu “Adéu espanya” i un altre que diu “Felipe y Leticia”. Sánchez Piñol ja s’ha arromangat per fer-ne el guió. Té molta feina, entre el guió i la tercera part de la trilogia que va encetar amb La pell freda.

Carles Geli, del diari El País, li pregunta quina creu que serà la recepció de la novel·la més enllà de l’Ebre. A l’Albert se li escapa el riure abans de contestar. És aquell riure entre nerviós i trapella. “No ho sé. Pot ser un llibre divulgatiu, si els interessa, no en tinc ni idea, ho sabrem molt aviat. ‘Victus’ dóna una visió catalana i popular de 1714″. De moment autor i editora encara no han decidit si faran premsa a Madrid, atès el clima polític del moment. Caldrà esperar una mica a veure les reaccions, i decidir si val la pena anar-hi. Sánchez Piñol considera que la recepció no té per què ser hostil. “Entre la bibliografia castellana que he llegit”, diu Sánchez Piñol, “m’he trobat historiadors que fan una descripció molt correcta de la Guerra de Successió. El problema és que quan arriben a l’11 de setembre es limiten a dir amb tota la lleugeresa que les institucions catalanes es van acabar i ja està, com si això no fos un problema”.

 

Albert Sánchez Piñol, davant d'una safata de pastes dolces

 

Abans d’acabar la roda de premsa, Sánchez Piñol explica mig rient que al matí s’ha despertat d’un somni horrorós: “He somniat que no havia escrit res, ni una sola pàgina. Després m’he adonat que en realitat tot era molt pitjor, que sí que havia escrit el llibre”. Isabel Martí tanca l’acte llegint un correu electrònic d’una periodista que ha acabat de llegir ‘Victus’ de matinada i escriu quatre ratlles d’agraïment a l’editora i a l’autor. És un email emocionant i desbordant de felicitat. Isabel Martí no revela el nom de la periodista, però Sánchez Piñol en pren nota i li diu: “Me l’hauràs de presentar”.

Quan s’aixeca la sessió, saludem tota la família de La Campana, la Joana Martí, la Mercedes Chung, que porta la secretaria, el Ricard Vela, exeditor de Cercle de Lectors i ara nou col·laborador de l’editorial. No ens oblidem pas del Josep M. Espinàs, que el teníem assegut al costat durant la roda i s’ho ha passat pipa veient com el Sánchez Piñol despatxava. Abans de marxar confessem a l’Espinàs que hem vingut també una mica per ell, per veure com estava, i estem contents de trobar-lo tan sencer com sempre. Diem adéu a la Isabel Martí, que s’ha emocionat visiblement en alguns moments de la roda, “cada dia m’assemblo més al Núñez”, diu. És el que m’agrada més d’aquesta dona, que tant és capaç de cantar la cartilla a un polític carcamal com d’emocionar-se en públic. Diem adéu també al pis de Muntaner, perquè avui s’acaba una etapa de La Campana i en comença una altra.  I finalment, passem a acomiadar un moment la safata de pastes dolces, que encara està intacta, de tan bocabadats que hem quedat tots. Mentre l’autor dedica un exemplar de ‘Victus’ a un blogaire que ha vingut a la roda, agafo una pasteta. Bueno dues. Quan ja sortim m’acosto a l’Albert Sánchez Piñol. El veig molt en forma, no fa l’efecte que s’hagi tornat un sedentari. No fa gens de panxeta. Com la seva novel·la, que llarga com és, no fa panxa tampoc. Li dic a l’Albert que això de fer èpica de les pròpies derrotes en la llengua dels teus opressors és propi d’escriptors africans. Ell que és africanista m’entén de seguida. Victus seria doncs la primera gran novel·la de la literatura catalana colonial? I ell, que té reflexos, replica: “Jo diria més aviat postcolonial”.

Touché. I agafo una altra pasteta.

@puigtobella

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Encara hi ha escriptors algerians, de soca-rel i musulmans, que escriuen en francès cinquanta anys després de l’Indépendance d’Algérie! Com diuen en castellà: “y lo que te rondaré morena!” En canvi, no hi ha encara escandinaus o holandesos que escriguen novel·les directament en anglès, des d’Escandinàvia o Holanda. N’he conegut alguns i parlen tots un anglès oral magnífic.

  2. No sé si Victus serà la primera novel·la catalana colonial o postcolonial, però sí que sé que Sánchez Piñol ha decebut amb l’opció de llengua per a escriure el llibre. Opció lícita, per descomptat, personal, per descomptat, però hi ha tantes persones que veien Sánchez Piñol com un escriptor català, com un gran escriptor català…

  3. Retroenllaç: La roda de premsa de Sánchez Piñol. Núvol.com | VICTUS Barcelona 1714

  4. Retroenllaç: Victus, tres setmanes després | Núvol