La revolta de Pous i Pagès

22.09.2012

Adesiara Editorial acaba de recuperar Revolta, una novel·la oblidada de Josep Pous i Pagès. Una exhumació oportuna, atès que acabem de celebrar el centenari de la seva obra més coneguda, La vida i la mort de Jordi Fraginals, i s’ha estrenat al TNC una producció de Rei i senyor. Es dibuixa així una recuperació d’una de les figures més destacades del Modernisme. A la introducció del volum, que reproduïm parcialment aquí, M. Àngels Bosch defineix Revolta com un manifest ètic contra l’abús de poder.

 

Lluís Soler, en una escena de Rei i senyor al TNC


 

Revolta és un manifest ètic contra l’abús de poder; denuncia les lleis que no s’ajusten a les necessitats de l’home i que aquest, no obstant això, es veu obligat d’acatar. Defensa la tesi que a un augment de la llibertat aparent pot seguir una disminució de la llibertat real.

La societat conspira contra la llibertat dels seus membres. L’Estat, emparant-se amb el poder que li ha delegat la col·lectivitat, actua impunement contra l’individu exigint-li la seva conformitat. Però aquesta conformitat pressuposa obeir les lleis per més que tallin la iniciativa de les persones. Qui aspiri a ser home no pot ser conformista…

La novel·la d’en Gori, el mistaire, s’inspira en el sentiment de rebel·lió de l’home de bona fe contra les lleis de la societat que limiten l’esperit d’iniciativa i amenacen la pròpia individualitat.

L’obra porta un cert missatge anàrquic, amb el qual la majoria dels escriptors catalans, Maragall, Coromines, Iglésias, etc., s’identificaven. Revolta va agradar molt a Víctor Català, que va escriure a Pous i Pagès:

«Vaig rebre dit llibre quan, després d’haver tingut a la meva mare molt malalta, fèiem a tota pressa els mundos per anar a Barcelona; allí vaig endur-me Revolta sens ni haver pogut tallar-li els fulls, i lo tard de nostre retorn a la ciutat, que féu estalonar les unes per les altres quantes obligacions a complir-hi teníem, i una repugnància a llegir per bocins i amb presses les obres d’importància, féu que la de vós, com totes les altres noves que me n’havia endut d’aquí, retornessin intactes, en espera d’una mica de lleure que em deixés assaborir-les placívolament; única manera d’assaborir-les bé. [...]

Revolta m’ha agradat extraordinàriament. M’ha agradat com arquitectura, com pintura i com harmonia; m’ha agradat per la disposició i desenrotllament de l’acció, per la riquesa del llenguatge, per la veritat amb què està reproduït l’ambient i creats els caràcters. [...] En la seva novel·la no hi ha aqueixa còmoda fulla de parra que amaga totes les febleses; i novel·la sens amor, que se sostingui, que interessi i que venci el llegidor, té un mèrit extraordinari.

Vulgui per bé acceptar, senyor Pous, la meva enhorabona, la més tardana i modesta potser de les que haurà rebudes, però una, de segur, de les més plenes de sinceritat i admiració.»[1]

 

Josep Pous i Pagès

En Gori és mistaire d’ofici. Li falten pocs anys per retirar-se i deixar d’anar —hivern i estiu, plogui, nevi o faci bon temps— de poble en poble, per totes les rodalies de Figueres, venent mistos. Quan és a la ratlla dels seixanta, té uns quants estalvis arraconats i està a punt de fer realitat el desig únic de la seva vida: «comprar una casota, un bocí d’hort i una belga de vinya en qualsevol racó del món ben quiet, ben isolat, i esperar-hi en tot repòs la fi de la seva existència».

Però un obstacle s’hi interposa i fa impossible que es compleixi el seu voler: l’Estat declara monopoli la fabricació de mistos i crea un organisme, la Fosforera Arrendataria, l’únic que té autorització legal per fer-los i vendre’ls. A partir d’aquí l’ofici de mistaire passa a ser una activitat prohibida perseguida per la justícia, i, en conseqüència, qui continuï aquest ofici ho haurà de fer clandestinament.

Invariablement, Pous arrenca d’una anècdota. En el cas de Revolta, l’anècdota s’inspira en uns fets reals, com són la situació d’indefensió i misèria en què van quedar els mistaires quan la fabricació i la venda de mistos passà a ser un monopoli de l’Estat. Els qui fins a aquell moment s’havien guanyat la vida de manera honesta són tractats com a delinqüents. L’Estat no va tenir en compte que arruïnava[2] econòmicament i socialment un petit grup d’individus que, fins aleshores, havien fet un gran servei, perquè no solament fabricaven els mistos i els venien, sinó que també els repartien per tota la comarca, hivern i estiu, de mas en mas, de poble en poble. Aquest servei, el 1891, en constituir-se la Fosforera Arrendataria, s’anul·la, i els qui continuen volent exercir el dret de ser mistaires d’ofici són perseguits per la justícia.

La novel·la es basa no sols en la persecució de qui exercia l’ofici de mistaire, sinó també en un tipus de personatge, una situació i uns esdeveniments comuns de les zones frontereres. En Gori hauria pogut ser perfectament un contrabandista perseguit pels carrabiners.

L’autor narra els últims anys de la vida d’en Gori. De capítol en capítol, vuit en total, es va restringint la llibertat del personatge. El cercle es va tancant. Els perseguidors (l’estanquer, els carrabiners) acorralen la presa, un pobre vell, a la barraca on amaga la mixtura, fins que l’esclat dels trets dels representants de la llei la fa explotar i la pasta flamejant s’escampa i es cala foc.

Revolta és, com veiem, la història d’un home sol que qüestiona el paper de l’Estat i del poder que li ha delegat el poble: «I tot per culpa del govern, d’aquell govern que amb les seves lleis l’havia privat de fer mistos, d’aquell govern que el feia perseguir com si fos un lladre». Així comença la lluita, desigual i perduda d’antuvi, d’en Gori contra la llei, contra l’Estat, que li prohibeix exercir un ofici, l’únic que sap fer: «Mistos he fet tota la vida, mistos faré fins que em mori». I defensarà el seu dret fins a la mort, perquè en Gori és una ànima primitiva que «es delia pel viure sedentari del pagès [...]. Sentia poderosament aquell amor a la terra que confon l’existència de l’home amb la del tros», amb una reacció psicològica que coincideix amb la crisi dels primers instints polítics de l’home en passar de l’estat de la tribu al d’una societat industrial.

El 1911, Das literarische Echo publicava, sobre la traducció alemanya de Revolta,[3] una interessant visió d’en Gori:

«Quan en la llum del crepuscle matinal pugem amb el vell Gori la costa que porta al castell de Figueres; quan després de la llarga solitud de la presó percebem amb ell, de bell nou en el seu carreró, les animades converses de totes les dones de bon cor; quan, finalment, en la seva desesperada fugida cap a la muntanya hem de presenciar com posa fi a la seva vida amb una explosió, és com si se’ns hagués mort un amic, que cau vençut per la implacable fúria de la llei. El llibre no ens ofereix res més que la passió i la mort (de les quals ell mateix té la culpa) d’un home dominat per un pensament. Però el dolor de cada home, ¿no és l’obra del seu ser, el resultat del seu voler i obrar, i, en darrer terme, la seva pròpia culpa?»

En Gori solament és un pobre mistaire, però amb ell l’element humà és redimit per transfiguració o per simple associació a l’altura en què la individualitat més profunda s’amplia i arriba a tenir valor universal.

Vida moral, natura, hores i immortalitat flueixen en una interacció que només l’art i la literatura saben expressar.



[1] Carta de Víctor Català a Pous, L’Escala, 28 de juliol del 1907.

[2] Dec a Lluís Duran la informació d’aquesta nota: a Figueres, al carrer de la Jonquera, cantonada amb un carrer que puja cap al castell, hi ha una casa coneguda com a «Cal Mistaire». L’actual propietari, el general Manuel Villoria, va dir-me que la finca havia pertangut a un avantpassat mistaire, el qual havia mort arruïnat a conseqüència de la creació del monopoli que va posar fi a la fabricació artesanal dels mistos.

[3] Revolta va ser traduïda a l’alemany pel romanista Eberhard Vogel, amb el títol Gori der Rebell, Frankfurt, Rütten & Loening, 1910.