La Renaixença no va ser una renaixença

24.01.2017

Després de La cultura del catalanisme, La llengua maltractada i Llengua, nació i diglòssia, l’infatigable historiador de la sospita Joan-Lluís Marfany torna a la càrrega amb més de nou-centes pàgines sobre Nacionalisme espanyol i catalanitat (Edicions 62), una revisió crítica dels anys de profunda transformació cultural, social i política que desemboquen en la Renaixença, que s’ha presentat aquest dimarts a la Casa del Llibre. “Tot el que s’ha explicat es basa en una fal·làcia monumental”, explica. I adverteix que la seva feina no s’acaba amb aquest llibre. Tenim desconfiança historicista assegurada.

Capçalera de La Ilustración Barcelonesa (1858)

“La Renaixença (en majúscula) no va ser una renaixença (en minúscula). Què havia de renéixer?”. L’historiador barceloní llança la pregunta retòrica a l’aire. Silenci. Evidència? Aquest és l’equívoc sobre el qual se sosté el discurs oficial, preponderant, que ens ha arribat sobre aquest decisiu període del nostre passat decimonònic. Marfany ho demostra exhaustivament o aspira a fer-ho en aquest volum enciclopèdic, totèmic, que ha titulat Nacionalisme espanyol i catalanitat (1789-1859). Cap a una revisió de la Renaixença. I es remet a la gran quantitat de documentació consultada, que és pràcticament tot el que els catalans de l’època van escriure, tant en català com en castellà.

L’exhaustivitat, primer, posa de manifest la seva extraordinària i privilegiada capacitat de processar informació, de fer feina d’arxiu, de digerir. La perspicàcia, després, s’esquitlla sense prejudicis entre els esbarzers i els arbres caiguts al mig del camí de la història que se’ns ha explicat, per observar els fets de manera equànime i jutjar-los amb una amplitud de mires altrament exigible a qualsevol historiador amb esperit crític. “Intel·lectualment, no em puc permetre acceptar això sense protestar”, diu Marfany. La veritat històrica, objectivament vacil·lant i molt menys complexa que el relat que ens arriba, s’ha de qüestionar gairebé per definició, perquè és excloent per definició. Per això, un historiador mínimament honest està “condemnat” a sospitar per defecte.

 

La burgesia catalana rere la diglòssia i el nacionalisme espanyol

Del volum documental a la claredat d’idees i d’aquesta nitidesa conceptual a la proposta, explícita, de canviar de paradigma sobre la concepció de les primeres dècades del segle XIX al voltant de la cultura catalana. Aquesta és l’essència de Nacionalisme espanyol i catalanitat, que segons Marfany demostra “la contradicció entre el que sempre s’havia dit i l’evidència mateixa dels documents escrits”. Què és el que sempre s’havia dit? Doncs que en aquella època hi hagué una presumpta renaixença lingüística i nacional catalana. Què evidencien els fets? Tot el contrari: la consolidació de la diglòssia i el naixement, a Catalunya, del nacionalisme espanyol modern, associat a la creació d’un mercat espanyol (únic) i impulsat per la burgesia industrial catalana sota l’aixopluc ambigu del regionalisme.

La idea de crear una Espanya moderna amb una indústria potent que deixés enrere l’Antic Règim passava per la construcció d’una sòlida i unitària ideologia nacionalista. La burgesia catalana no sols “l’abraça amb autèntic entusiasme”, sinó que hi juga un rol fonamental. Els intel·lectuals, per tant, s’enfilen al carro del nou espanyolisme, entre ells els nostrats Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer, Joaquim Rubió i Ors, Joan Cortada o Víctor Balaguer, que van escriure en català i en castellà. És a dir, que la Renaixença coincideix en el temps amb el nacionalisme espanyol; la paradoxa (o la sorpresa) és que els seus representants “són la mateixa gent”. Marfany assegura que Milà i Fontanals “és el pare nacional” de la literatura espanyola. “I això Menéndez Pelayo ho sabia perfectament”.

Quins interessos tenien aquests catalans a l’hora “vendre” propagandísticament la Renaixença de la manera que ho van fer? Eren gaire originals? No. Tenien els mateixos interessos que destacats polítics i negociants catalans: els diners i la projecció social. I no se’n parla. “S’ha d’anar als llibres d’història de Madrid per trobar coses sobre aquests senyors. Això t’agradarà o no t’agradarà, però si ets historiador…”. Marfany deixa la frase a mitges, però ens atrevim a completar-la: has de tirar una pedra i remoure les aigües del relat sobre l’explicació dels fets històrics i la ideologia que s’hi amaga. Aquest episodi és bàsic per entendre la reversió de la diglòssia, amb una pràctica que desmenteix totalment la teoria, com acostuma a passar.

 

La paradoxa del discurs històric

Les sospites de Marfany apunten a les ambicions dels burgesos catalans de “situar-se” en el sector intel·lectual per mantenir una determinada categoria social i econòmica, cosa que requeria el suport de l’Estat. Però els seus anhels funcionaris xocaven amb unes oposicions que donaven primacia a l’expressió oral, i això els deixava en una mala situació per culpa del seu accent. Que a un català d’aquests li diguessin que parlava “sin deje provincial”, com si el català fos un patois, era tot un elogi, però al mateix temps imposava obscenament el jou del castellà, consolidava la diglòssia i impel·lia els burgesos de casa nostra (tèxtils), per interès, covardia o comoditat, a sostenir la indústria nacional espanyola i la seva ideologia. Això, naturalment, té una repercussió lingüística. I ho veiem en la literatura, el teatre o la premsa, minuciosament revisades per Marfany.

La paradoxa és la següent: “Per què Milà i Fontanals quasi no surt a la història de la literatura espanyola” si fou tan important per al seu estudi i tan ben considerat en els cercles madrilenys? Evidentment, perquè no interessava, perquè no quadrava amb el discurs de la Renaixença que ell i la resta d’intel·lectuals catalans encapçalaven. Marfany encara va més enllà: per ells, abanderats del moderantisme català, “la literatura seriosa era la castellana”. Heus aquí la distorsió i el discurs històric que ens ha arribat, que obvia una gran part de la realitat de l’època. “És com si un historiador de l’art comentés una pintura basant-se únicament en un detall del quadre”, remata. I així estan les coses.

L’altra alternativa que tenien els burgesos catalans per pujar a l’estrada de  l’intel·lectualisme era “fer-se capellans”, hi hagués o no una voluntat espiritual al darrere. Verdaguer, pagès transcendent i místic, s’eleva per damunt de tothom en aquesta esfera, però a sota hi deixa la fumarola industrial d’una Catalunya que acull la irrupció del nacionalisme espanyol mentre hom creu advertir-hi una renaixença. Reprenent la metàfora pictòrica de Marfany, aquest podria ser un quadre molt emblemàtic i aclaparador d’aquells anys contra el discurs oficial. “La història és sempre molt més complicada de com la fan els historiadors”, diu l’autor de Nacionalisme espanyol i catalanitat. Tenim més de nou-centes pàgines per comprovar-ho.

Dilluns al vespre, Marfany va parlar de “Teatre, llengua i societat al vuit-cents” al TNC. Oriol Puig Taulé n’ha escrit aquesta crònica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Ara que és vell, al marxista-catalanista Marfany li surt la vena materna (García). Em sembla que, en un patètic ‘retour d’âge’, se sent més García que Marfany. Que trist, tornar a ser xarnec…

    • Es molt desafortunat aquest comentari fent servir els cognoms en un sentit que es fins i tot fals. Garcia es el cognom mes comu a la peninsula iberica i pel que sembla prove etimologicament dels ibers…… Per tant hi ha Garcia de molt antic a Catalunya i d’altres obviament que provenen de fora. Pero tot i aixi deixant a banda aquesta desafortunada referencia cal mes cautela amb l aportacio de l investigador perque la tesi que planteja, aquest doble joc es bastant creible donades les circumstancies. Que la discusio sigui si hi ha mes o menys renaixença en un sentit o altre, es secundari, aqui el mes improtant es el doble joc per altre banda tipic d’una part de la burgeisa catalana…i aixi ens ha anat la historia…..

      • Tot el que vulguis, Sergi, però, de petit, a casa seva, aquest senyor parlava castellà. El pare -Marfany- era de Castellfollit, i catalanoparlant. Per tant, el castellà era la seva llengua materna. Només volia dir això. La reacció “anticatalanista” d’aquest estudiós no és pas única. En conec més casos, per causes similars. Resultarà, ben mirat, que això de la “llengua materna” no és cap invent romàntic…

  2. Crec que no es pot dir que no hi hagués Renaixença, tal com l’entenem. És clar que hi és, i es tracta de continuar la tradició històrica d’intervenció per part dels catalans a la resta de l’estat. Evidentment, la modernització catalana i “espanyola” anaven de bracet. Per altra banda, recomano el llibre de Joan Estelrich, escrit el 1932, editat per editorial Moll titulat “Fènix o l’Esperit de la Renaixença”. A més a més, dels treballs de Montserrat Comes sobre Víctor Balaguer per entendre quin va ser el projecte polític bilateral que es va aixecar quan Catalunya va actuar de cara enfora i de cara endins.

  3. Això que diu en Marfany s’entén perfectament quan el punt de vista el fas des de València. Tot el discurs “catalanista” oficial grinyola. A les Illes i al País Vaslencià ens hem cansart a denunciar que tot era foc d’encenalls. Alguns ens deixàvem la pell, i els ben connectats amb Madriz se’n portaven els llorers. A Madrid li interessava eixa bipolaritat i a Barcelona i hinterland els feia sentir que eren quecom més que Conca o Toledo.

  4. Miquel:
    Garcia, és una vila de les comarques tarrogaonines, tan català com el Marfany…encara alguns catalans, o pseudocatalans, penseu en termes racistes. Per cert, el racisme és una invenció castellana consistent en una falla en el teixit, a això li deien “raza”…quina nosa el trumpetisme i ku-klus-klanisme que sura encara entre nosaltres….

  5. Presumpte Miquel, els quintacolumnistes sou molt patètics.

    I ja que parles de Garcia, és un cognom basc. De “artzi”, auró, “artzia”, l’auró, i passa a l’aragonès, al català i al castellà com a “garcia”. Per aquest ordre.

    Veus com per a plantar jull cal ser inteŀligent?