La regeneració cultural de la societat com a arma per a la construcció nacional

28.10.2015
Biblioteca Popular de la mancomunitat de Catalunya, Borges Blanques, 1920

Biblioteca Popular de la mancomunitat de Catalunya, Borges Blanques, 1920 (Col·lecció de postals, fons Joan Gómez Escofet)

Oriol Izquierdo, escriptor i gestor cultural, publica al número d’octubre de L’Avenç un article sobre l’herència noucentista d’exaltar la cultura i en concret la literatura. Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes durant sis anys (2007-2013), creu que el discurs públic que tenim els catalans envers la cultura no reflecteix correctament la realitat.

“Una de les motivacions més o menys implícites dels impulsors del Noucentisme va ser la regeneració cultural de la societat com a arma per a la construcció nacional. Què queda, un segle després, d’aquelles motivacions i dels projectes que se’n van desprendre? Em temo que, per més que hagin deixat un senyal perdurable i viu –com la celebrada xarxa de biblioteques públiques-, una certa impressió d’aventura fallida, i per tant, de fracàs. Un fracàs causat, d’entrada, per dues dictadures, una guerra civil i l’hegemonia en tots els àmbits i durant bona part del segle XX del nacionalisme espanyol. Però més enllà d’aquests factors diguem-ne exògens, quins són els elements endògens que expliquen aquesta fallida?” Amb aquesta declaració d’intencions comença l’article d’opinió d’Oriol Izquierdo pel número d’octubre de L’Avenç.

Izquierdo, sota el títol “Què ens passa amb la literatura?”, descriu Catalunya com un país on aquesta ha tingut, tradicionalment, molta força: “amb més o menys lectors i amb major o menor influència directa, la literatura és probablement la forma cultural pròpia més desenvolupada, practicada i difosa pels catalans”. L’ex-director de la Institució de les Lletres Catalanes teixeix l’article a partir de frases cèlebres de Torras i Bages, Aribau o Prat de la Riba, persones que han creat una base cultural literària que, segons l’autor de l’article, avui en dia ja no és conseqüent amb la realitat: “hem conformat fins avui una imatge lletrada, il·lustrada, cultivada, culta, de la societat catalana, de nosaltres mateixos, que no es correspon del tot amb la realitat”. El noucentisme va convertir una idealització literària en un programa polític, fins al punt que “Al nostre país es pot proclamar la importància de la lectura sense que calgui haver llegit gaire i, de fet, sense llegir ni per casualitat. Es pot fer i, sovint, es fa”.

L’article de L’Avenç continua amb una reflexió sobre la supervivència de la xarxa de biblioteques públiques, com aquestes segueixen en plena forma tot i els anys de repressió que ha patit la societat i la cultura catalana, i quines són les seves funcions avui en dia, d’entre les quals destaca “oferir a la població escolar un espai d’estudi en condicions” i satisfer les necessitats informatives i comunicatives de, per exemple, “avis que hi llegeixen la premsa” o “nous ciutadans que xategen amb els parents distants”, a part dels clubs de lectura i els contacontes, dues activitats molt recurrents a les biblioteques.

Oriol Izquierdo encara el final de l’article amb una traca final de crítiques: primerament, a les polítiques culturals de la Generalitat: “Des de les acaballes dels 90, a partir si més no del mandat de Jordi Vilajoana com a conseller, el discurs oficial ha anat posant l’accent sobre les indústries i el consum. I això, a parer meu, ha potenciat i potencia fins al paroxisme la banalització de l’experiència cultural”; i segonament, en el lloc que ocupa la cultura en l’espai públic avui en dia: “Aquí, el discurs públic dóna per descomptada i continua repetint com si fos vigent aquella imatge de societat lletrada, il·lustrada, cultivada i culta, que troba en poetes i narradors la seva més digna encarnació. Ara bé –això no es diu, però s’entén-, sempre que no calgui fer l’esforç de llegir-los de debò”.

Podeu llegir l’article sencer aquí.