La raó: l’àrbitre de tots els combats

24.02.2016

Amb motiu de la conferència ‘Filosofia en un món en conflicte’, que Carlos Fraenkel pronunciarà dimecres 24 de febrer al CCCB (19 hores), Anna Punsoda comenta el seu darrer assaig, Enseñar Platón en Palestina (Ariel, febrer 2016), i ens presenta l’autor.

Escola palestina

Escola palestina

¿La raó és l’àrbitre entre interpretacions en competència? —pregunta Carlos Fraenkel als alumnes d’un institut tot miserable de Salvador. Són descendents d’esclaus i no entenen que els senyors d’abans tinguessin una capella a casa i que alhora compressin i venguessin negres. Fraenkel els explica com interpretaven la Bíblia aquells esclavistes i entre tots debaten si la seva lectura traïa o no el text sagrat.

És una de moltes interpretacions en competència que il·lustren Enseñar Platón en Palestina, un assaig de filosofia que Fraenkel ha escrit després de visitar comunitats on no entraríeu ni farts de vi. Per exemple, la universitat palestina de Jerusalem, on comenta la República amb membres de Hamàs, amb qui debat sobre la legitimitat de la violència. O un grup de jueus hassidics de Nova York, gent que són a punt d’embogir perquè de dia segueixen tots els preceptes de la religió però de nit no dormen pensant què fan de les seves vides. Amb ells, comentant Maimònides, al-Ghazali o Zalman de Liadí, parlen dels diners, dels instints o de com pot viure’s una vida examinada entre locals que t’ofereixen un final feliç.

Fraenkel ens explica amenament com pensadors medievals jueus i musulmans van assimilar les idees gregues per poder interpretar l’islam i el judaisme com a religions filosòfiques. Hi insisteix tant perquè la seva tesi és la següent: si tots nosaltres fem com ells, si pensem les religions a la llum de la filosofia, deixaran de ser una font de conflicte per ser un espai de solució; perquè la raó és un àrbitre útil per a totes les disputes.

¿És possible tenir èxit, amb aquest plantejament? Fraenkel creu que sí, però que cal triar l’escenari i el moment idoni. Per això també viatja a Indonèsia, on hi viuen tants milions de musulmans com a tot l’Orient Mitjà. Aquí l’islam va arribar-hi tard i no per conquesta militar sinó pels comerciants musulmans de l’Índia. A més va barrejar-se amb altres tradicions religioses, com el budisme o l’hinduisme, que queden recollides a la Constitució. És un terreny ideal per enfortir les relacions entre l’islam i el pluralisme —a pesar del desconeixement total que els seus estudiants tenen de les fonts gregues i jueves, com admet.

Però Fraenkel no abandona. És un optimista socràtic que fa anys va emprendre una creuada a favor del debat i en contra el desconeixement de la tradició pròpia i de les altres. Si abans havia atacat amb papers i assajos més acadèmics, ara ho fa amb un text divulgatiu —que en cap cas és una bajanada. Entre altres motius, perquè ell mateix apel·la al projecte d’al-Farabi, el filòsof musulmà per a qui la revelació divina consistia en assolir el coneixement perfecte —tot i que Mahoma havia estat analfabet, què hi farem.

Passa amb la ‘cultura del debat’ el que temps enrere passava amb la ‘tolerància’ o la ‘crisi de les humanitats’ —que d’entrada en desconfies perquè són àmbits de treball on han excel·lit estafadors de tota mena. Però estem parlant d’un professor que coneix perfectament la tradició medieval jueva i de l’islam, la influència que va tenir-hi la filosofia grega i l’impacte que aquestes tradicions van tenir després a la modernitat. A més Fraenkel és un autor que apel·la a raons i que no plora. Ens indica que a l’edat mitjana, els savis —els savis— eren més oberts de mires que ara. Que mai el diàleg entre tradicions religioses ha estat tan fluid com aleshores. Que les traduccions de l’àrab i a l’àrab no han tornat a ser mai tan abundants i bones. I que el projecte secular occidental fracassa, bàsicament, perquè ni nosaltres mateixos comprenem quina influència hem rebut del cristianisme.

L’empresa de Fraenkel és molt antiga i difícil. Però cal agrair que apropi el Déu dels monoteismes i el déu de la filosofia. Cal aprofitar que no som profetes per entendre i fer-nos entendre, i treballar perquè la raó arbitri entre descendents d’esclaus i d’esclavistes, musulmans ortodoxos, cristians que no saben que són cristians, i jueus atacats per tot tipus de reclams i massatgistes.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. No entraríeu a una universitat ni farts de vi? Quina patinada no, Anna? Supose que no saber que Palestina és una de les nacions amb més alt índex d’alfabetització del món (98%) confon… També fan por els religiosos jueus? Xe, que a aquestes altures els prejudicis antisemites (semites són tant àrabs com jueus) contaminen precisament un text sobre filosofia és una mica trist…

    Per cert Mahoma va deixar escrit: busqueu el coneixement allà on el trobeu. Analfabet, perquè tots els llibres i el coneixement els guardava a la memòria i els companys i companyes els transcrivien. L’analfabetisme va acabar ràpidament després de l’extensió de l’islam. Precisament el llibre ens recorda com gràcies als savis i erudits musulmans que van copiar els texts de les civilitzacions grega i romana, els regnes cristians van poder recuperar tot eixe coneixement després d’haver-los perdut. Van ser els intel·lectuals jueus i musulmans europeus els que per tant van establir les bases per al Renaixement Europeu front a la foscor de l’església catòlica i les monarquies. Lamentablement l’antisemitisme és encara profund i nega tota la tradició europea jueu-islàmica. La foscor del desconeixement genera por, monstres i prejudicis de tota mena.

    Precisament l’autor vol obrir portes, tendir ponts i obrir debats i diàlegs.

    Disculpa per la crítica, i molt bona sort en la recerca del coneixement.

  2. La intolerància es fonamenta en el desconeixement. Poc sabem els uns dels altres, i fins i tot de nosaltres mateixos. Per exemple: la filosofia grega (i Plató un bon tros) va influir en el cristianisme de Sant Pau. I que l’ateisme és la forma negativa del teisme, i que la psicoanàlisi, aparentment tan materialista, és fruit de Freud, un home de cultura jueva, i així podríem fer una llista ben llarga.
    El debat, si és honest, si no ens fem trampa, ens ha de ser profitós.