La ràbia poètica i la indignació quinzeemiana

29.12.2011

Vuit del vespre. Camino pel Raval en direcció a l’Horiginal, per sentir l’explosió verbal de poetes emprenyats. Enrabiats amb la societat, amb el sistema actual i, sobretot, amb els polítics. ‘Ningú no ens representa. Poetes emprenyats’.  De la plaça de Catalunya, punt de trobada de poetes indignats, en van sortir un reguitzell de versos que han gestat un llibre de 71 veus poètiques irades amb el sistema actual, que Setzevents Editorial ha reunit en un llibre, dins la col·lecció Vents del Canvi. La nit ha tenyit el cel de blau fosc. Un grupet d’estudiants s’agombolen al voltant d’un banc, al carrer Tallers, i expliquen anècdotes noctàmbules en veu molt alta. A mà esquerra hi ha algú que espera a algú altre que no arriba. Em compro un kebab a la plaça de Castella i faig cap al recital. Tot de gent la fan petar, asseguts a les terrassetes davant del bar. Una cervesa -deuen pensar alguns- i tot es veu d’un altre color. Els fantasmes de la crisi es fan petits darrere els beuratges etílics. Entro a l’HORIGINAL. La llum taronja i tènue omple l’espai. L’escenari és roig carmí. Els minuts de retard són tradició en aquesta mena d’actes i  solen conduir a converses diverses i salutacions de qui fa temps que no vèiem. El local està bastant ple. Els habituals s’asseuen en rotllana al voltant de les tauletes circulars, amb cadires de fusta antiga. Surt en Carles Hac Mor a l’escenari i diu:

-Cal que apaguem els llums o ja està bé així?

L’espai que queda per darrere de les taules circulars està atapeït de cadires en filera que l’audiència ocupa, i els seients que aparentment són lliures, estan reservats amb abrics, bosses i indumentàries variades, per guardar el lloc dels companys triganers. En vista de la situació, overbooking, li pregunto a un grup de tres oïents, si puc seure en algun dels seients que tenen a tocar. Amb cara de llàstima em suggereixen que baixi una cadira de les que es troben en un petit replà de pedra just a sota de la llibreria, al fons del local. No em queda més remei que robar una cadira de l’atrezzo i passejar la mirada ràpidament pels volums de llibres que observen l’escena mudament. En baixo dues més, per la parella d’amics que no arriba. Els llums s’apaguen i l’Esther Xaragay puja a l’escenari i entoma el micròfon per cantar a duet amb Annie Bats Les anarquistes, una cançó que –diu Xaragay-“cantàvem sovint, quan érem petites”.

-La nostra versió no serà tan bona com la del disc-avança Xaragay.

La cançó acaba, els aplaudiments se succeeixen i la poesia més reivindicativa torna a ser la protagonista. Mans tremoloses, veus indignades, titubejos d’ira. Versos que apel·len a l’acció, com els que va recitar l’Andreu Subirats, d’un dels poetes que formen part de la compilació de Setzevents Editorial Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, versos que per voluntat expressa dels autors del llibre, es presenten per ordre alfabètic i sense esmentar-ne l’autoria:

Vivíem/una desigualtat obscena./Treballàvem/ feines inútils./ Perseguíem pensament  diferenciat./ Érem ovelles negres/ de famílies/ adaptades a la frustració,/ vigilades/ per estimar la seva Terra,/obligades a callar./ Coordina les teves esperances!

 Més tard sonen en estéreo uns càntics en àrab, que ens remeten a la plaça Tahrir i a les movilitzacions socials contra sistemes injustos. Un vídeoprojector retransmet la imatge d’un riu amb pedres i una creu, en blanc i negre. Per entremig de les cadires passa la Mireia Calafell i una mica més tard en Josep Pedrals.

 En Carles Hac Mor escull un poema que parla de l’okupació, Casasses recita versos d’insubmissió amb comentaris escatològics, Esther Xaragay cita a en Carles Hac Mor quan diu Que es fótigon los de dalt!, abans de recitar un sonet indignat.

Tot seguit, una cantant ucraïnesa de rock electrònic etílica canta una cançó acompanyada de la música de la banda reproduïda en estèreo a tot drap. En una taula a mig camí de l’escenari i el prestatge biblioteca, hi ha en Francesc Garriga Barata, que comenta la jugada amb els seus acompanyants i processa la quantitat de veus indignades que van desfilant damunt l’escenari i que han posat el seu gra de sorra en el llibre.  Surt en David Caño i recita allò de : La llibertat és treballar poc, molt poc i llegir molt/ és deixar el llibre sempre que puguis/ és suprimir el prefix de la paraula sexual/ és estimar i punt. I encara la Blanca Llum Vidal, que amb veu nítida i energètica diu un poema, encapçalat per una cita d’Ovidi Montllor: O juguem tots, o estripem la baralla.

Si no hi ha res, senyors/ ho estripem tot-foc a la trampa!-/ i sense res, comencem buits, pensem de lluny/ pensem d’arran, fantasiant, amb l’amor viu,/ de cap per avall, fent-ho de tort, amb l’estimera/ o fent qui-sap-ni-com-ni-quan-ni-cap-a-què/però fent el món, collons, i sent-t’hi tots/ sinó no compta.

En Jordi Prenafeta  demana la col·laboració del públic mentre ell recita un poema que versiona indignadament la cançó Prou brogit és la ronda de nit.

No hi ha límits, ni edats, ni fronteres. Es recita en català, francès, es fan citacions en llatí, castellà i alemany. La indignació parla totes les llengües i la poesia embelleix la ràbia, la tristor, l’amargor i ho fa tot una mica més suportable. Miro a banda i banda i veig que hi ha un públic nombrós i d’edats disperses.

La ràbia, però, s’uneix als versos i la criatura resultant és un crit de guerra. Esquitxos de veus poètiques diverses que reivindiquen canvis i acció, per sobre de la resignada actitud del conformisme. Algú ha pujat a l’escenari i ha citat un poema molt suggerent que es titula la imaginació contra el poder.

 

Etiquetes: