La primera marató d’Empar Moliner

16.03.2015

Sabíem que l’Empar Moliner era una dona de gran fondària, però aquesta no ens l’esperàvem. Ni els fans més fans no estàvem preparats per aquesta sorpresa. Quan dissabte anunciava al Suplement de Catalunya Ràdio que faria la marató, ens vam pensar que feia broma.

Empar Moliner | © Cristina Calderer

Empar Moliner | © Cristina Calderer

Empar Moliner explica la seva proesa avui en una crònica al diari Ara, amb una foto que la Cristina Calderer que ens ha cedit molt amablement. No és que la Moliner hagi fet la marató, sinó la seva primera marató. “Tens por del mur, això que diuen que passa a partir del quilòmetre trenta: el cos ha buidat les reserves de glucogen i comença a gastar greix, que és un combustible menys eficient. Llavors et sents desorientat i no pots avançar. Diuen, diuen, diuen…”, escriu Moliner, que fa una excursió entre agraïda i al·lucinada pels carrers i avingudes de Barcelona.

Encara que faci un esforç ingent, l’escriptora no pot deixar d’observar els espectadors que es troba pel camí: “N’hi ha de tres tipus. Els festius, que van disfressats. Criden “Vinga valents!” i duen cartells alegres on hi diu, per exemple: “Si fos fàcil jo ho faria!”. Els implicats, que tenen algun amic o familiar corrent. Porten cartells, també, però més personals: “Go, go, go, papa!”. I els professionals, que et donen indicacions com si fossin el teu entrenador. Amb un to sec i contundent fan: “Vas bien, vas bien, no aflojes que vas bien”.

Entre begudes isotòniques, l’Empar Moliner no deixa de tenir algun pensament etílic: “Allà, lluny, algú que em sembla que conec aplaudeix i toca la mà dels corredors. És Javier de las Muelas, l’amo de la cocteleria Dry Martini. ‘Si acabo, vindré a prendre’m un Wild Breakfast!’, li dic”.

“M’enamora la passió amb què ho viu i ho beu tot l’Empar, sigui una bona ampolla de vi o les begudes isotòniques cada tres quilòmetres i mig”, diu avui el Carles Capdevila a l’editorial de l’Ara i ho subscrivim: “Té la capacitat de riure’s del que li ve de gust i alhora d’entregar-se al màxim al que la sedueix. Quan vol és descreguda, quan vol és la més creient, no es conforma amb una sola mirada. Ho vol i ho pot tot”, diu Capdevila.

Empar, ara volem la novel·la. Sabem que tot aquest esforç físic és també un esforç mental. La novel·la és un gènere per a corredors de fons, perquè demana fondària i una concentració absorbent, obsessiva, i també buida les reserves de glucogen i de greix. Ja saps de què va, perquè no serà la primera. Et volem veure aviat amb el mallot taronja a la Nit de Santa Llúcia. Brindem per tu. Et llegirem.