La primavera la lletra altera

20.03.2017

La primavera la sang altera. I ve carregada de novetats literàries: Francesc Garriga, Adrià Pujol, Antònia Vicens, Lluís Calvo, Joan Vigó, Serguei Dovlàtov, Anna Carreras i Denise Desautels. Aquests són els noms que es podran trobar entre el catàleg que han preparat els editors de LaBreu Edicions, Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies. De Francesc Garriga, LaBreu publicarà la seva obra completa, dos anys després de la seva mort.

Adrià Pujol a Plaça Tetuan | © BiBi Oye

Adrià Pujol, ‘La carpeta és blava’

“Vaig néixer al triangle de les Bermudes empordanès, entre Begur, Palafrugell i Regencós”, assegura l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol. Fa 20 anys que estava escrivint La carpeta és blava, un assaig sobre el collonar empordanès: “Com a empordanès, perseguia un llibre sobre l’humor local, em semblava que n’hi havia d’haver un”, afegeix. Així és com neix aquest llibre que, segons Pujol, és quatre en un, perquè és assaig, però també dietarisme, treball de camp i antropologia.

Al pròleg del llibre, Miquel Martín hi escriu: “Anem a pams, però. Què vol dir collonar? Es pot definir? Es pot delimitar? O és un d’aquells conceptes dels quals tothom parla, però ningú no en sap ni un borrall? L’autor, inquisitiu de mena, es planteja les mateixes preguntes. I, d’entrada, recorre als pesos pesants de l’antropologia i el pensament: Aristòtil, Kant, Hegel i Bataille… (però no us espanteu pas) i cerca amb irreprotxable entusiasme l’origen, el sentit i els matisos de l’humor”.

“Per poder parlar de l’humor local, vaig haver de remuntar-me fins a Aristòtil i Sòcrates i fins ara, i he aplicat aquest marc teòric a l’Empordà i, en especial, a collonar”, explica l’escriptor. Tal com es diu a la solapa del llibre, publicat a la col·lecció “Cicuta” de l’editorial, “és una versió nostrada i hilarant del mètode socràtic (collona’t a tu mateix) entre birres, vi negre, sonso i una freda lluna creixent”. Els editors asseguren que esperaven amb candeletes que arribés l’original i que de seguida s’hi van sentir identificats. Marc Romera l’ha definit com “les aventures i desventures de dos penjats a l’Empordà”.

‘El parc’, de Serguei Dovlàtov

Serguei Dovlàtov és un autor que forma part de la família de LaBreu Edicions, tal com destaquen els mateixos editors. Nascut a la Rússia soviètica, va treballar com a periodista a Leningrad, feina que va abandonar per treballar de guia al Parc Puixkin, “la Marina d’Or de la Unió Soviètica”, tal com ha afirmat Ester Andorrà. Moltes de les seves experiències les va traslladar al paper a títols com Els nostres, El compromís, La maleta, La zona i El parc, totes publicades en català per LaBreu i traduïdes per Miquel Cabal Guarro.

El parc narra la història de Borís Alikhànov. Està sense feina, separat i decideix passar l’estiu fent de guia al Parc Puixkin. Allà trampeja entre el personal devot del parc, la gent del poble i atén els grups de turistes que hi van de visita. D’aquesta manera es va recuperant, fins que té una visita inesperada li trencarà l’harmonia aconseguida i es veurà abocat a replantejar el seu futur.

El ‘Talismà’ de Lluís Calvo

Talismà significa, per a Lluís Calvo, la seva consolidació com a poeta: fa 30 anys debutava amb Veïnatge d’hores (Edicions El Mall, 1987), poemari que li va valdre el premi Amadeu Oller. Segons Laia Llobera, que ha escrit l’epíleg a Talismà, “Lluís Calvo és un dels autors més importants de la poesia catalana contemporània” per la seva llarga trajectòria literària i pels premis que ha rebut des del 1987. Amb aquest poemari Calvo torna a publicar amb LaBreu —des del 2011 que no hi publicava—, cosa que per a ell és com tornar a casa: “És una editorial que porta el pes de l’actualitat. La bona literatura està en mans de les editorials independents”.

“Els poemes de Lluís Calvo, en efecte, es caracteritzen per la introspecció del jo, pel qüestionament del món i de la poesia, sempre a partir de la lluita contra l’incognoscible”, continua Llobera. Talismà —per cert, sense article, com ha remarcat Ester Andorrà: “El Talismà serà Talismà i res més”— és un viatge físic i espiritual a la recerca de la llum que comença a l’Índia, continua per Occitània i pel castell de Quermançó, i s’acaba transformant en un viatge en el temps. “És un viatge real i poètic”, destaca l’autor.

Antònia Vicens, ‘Tots els cavalls’

Marc Romera ha definit Antònia Vicens com una autora “avançada al seu temps” i com “una de les grans veus poètiques del país”. Ha destacat com a novel·lista amb obres com 39’’ a l’ombra, Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos. El 2009 va publicar Lovely, un poemari amb el qual revela una veu singular, impactant, demolidora, i que la converteix en una de les grans veus poètiques del segle XXI.

Tots els cavalls és una obra que combina bellesa i sublimitat. Tal com indiquen els editors, “la força que alhora trinxa i emociona el lector esdevé epifania on el gest més cru de la paraula és capaç de fer-nos empassar l’experiència amarga de la pèrdua, del dolor, de la mort amb un vel de bellesa verbal que endolceix sense sucres ni mel, que esgarrapa i fereix fent tremir de plaer”.

Denise Desautels, ‘Una felicitat imposada’

Denise Desautels és un dels noms més destacats de l’actual panorama de la literatura quebequesa. LaBreu publicarà, en una traducció d’Antoni Clapés —“l’ambaixador de la poesia quebequesa a Catalunya”, tal com l’ha presentat Ester Andorrà—, la novel·la Una felicitat imposada, que gira entorn de la seva infantesa: “La seva infància va quedar marcada per la idea que va imposar la seva mare, que havien de ser felices”, explica el traductor, que afegeix que a la novel·la hi apareix 62 vegades el terme felicitat. Clapés ha volgut destacar de Desautels, d’una banda, l’estil refinat i, de l’altra, el context en què situa la novel·la, previ a la Revolució Tranquil·la.

Desautels, una de les veus destacades del panorama actual de la literatura quebequesa, és membre de l’Acadèmia de les Lletres del Quebec i de l’Ordre del Canadà. Ha escrit més de quaranta reculls de poemes, relats i assaigs, així com peces dramàtiques radiofòniques. La seva obra ha merescut un nombre important de premis, entre els quals destaquen l’Athanase-David i el Gran Premi de literatura francòfona Jean Arp.

Joan Vigó, ‘Pastor d’antenes’

“El Pastor d’antenes de Joan Vigó és un llibre molt potent i urbà”, explica Marc Romera, que afegeix que té una visió urbanita força postnuclear i que afegeix un impacte estètic interessant: “La ciutat es converteix en un paisatge de Mad max”. És el primer poemari que publica Joan Vigó, que demostra que per ser un poeta novell no cal ser jove. Pastor d’antenes és un recull de poemes essencialment urbà: “No m’hi trobaríeu, al bosc”, ha sentenciat Vigó. “Per a mi, el paisatge feréstec és la ciutat, el drama humà és molt evident, cada vegada hi estem tots més enllaunats”.

Joan Vigó ha estat lletrista de rock’n’roll i cofundador del fanzine El plafó contemporani. Entre d’altres coses, ha publicat contes, ha treballat com a guionista i locutor a la ràdio i ha col·laborat amb revistes com Les males herbes. Actualment escriu exhumacions poètiques per a La Charca literaria.

Anna Carreras, ‘Encén el llum’

Encén el llum és la sisena novel·la que publica Anna Carreras, filòloga i escriptora. Tal com expliquen els editors, “Carreras ha escrit una novel·la on el protagonista és el magnetisme del sexe”. La novel·la arribarà a les llibreries a l’abril i serà publicada en castellà per l’editorial Navona.

“En aquest llibre, el sexe no és una finalitat, sinó un mitjà, com el llenguatge. No som a Seattle, sinó a Catalunya. No hi ha cap jove empresari ni cap incongruent estudiant de literatura. El BDSM (bondage, disciplina-dominació, submissió-sadisme, masoquisme) no és l’argument ni el filó per embotir pàgines de fals erotisme ni per pensar en trilogies milionàries. No es busca la humiliació ni el dolor. No penso en porno per a mares ni per a tietes ni per a àvies modernes de cabells tintats de lila i pits de mentida”, escriu a la nota preliminar l’autora.